El pagés pobre, com a mòdul de vida, ha estat sempre, i ho és encara avui, una mesura de 'felicitat' - Beatus ille - dubtosament admissible. Si la literatura l'ha idealitzat, fou perquè la literatura mai no la van escriure els pagesos, deia Fuster i a fe que tenia raó. Uns amics fa ja anys, ho varen deixar tot i s'en varen anar a un poblet del Pirineu a fer de pagesos, viure sa i del que donès la terra, o el bestiar, tot molt bonic, bucolic i ecològic. Varen comprar unes cabres andaluses que del fred se'ls tornàven morades i feien un formatge que el varen donar a probar al gat, però aquest ho va fer nomès la primera vegada, car de les cagarrines que li varen agafar ja no el va voler probar més. Al cap d'un temps, amb la cua entre cames varen tornar a la ciutat. 
No varen ser els únics en aquella época, però com deia el Josep, al camp s'hi ha d'anar a viure amb peles, en una Masia ben condicionada i un masover que et faci la feina, i tu a visitar la finca damunt del cavall, jugar a tennis o a banyar-te a la piscina climatitzada, o sia, al camp amb esperit Avida Dollars que deia Breton en el seu anagrama.