Fa molt de temps vaig dimitir d'un lloc, la Fundació d'amics de les arts i les lletres, que dirigia el mecenas i empresari tèxtil Joan  Cuscó a Sabadell, ho vaig fer perquè entenia que no estava a l'alçada, al nivell de la gent quen hi havia allí, entre ells, l'amic i desaparegut Lluís Subirana. Crec va ser una decisio honesta, un ha de ser conscient de les seves limitacions, és l'ùnica manera de progresar intel·lectualment, allunyant-se de vanitats i estulticies i  enfrontant-se a la pròpia realitat i mancances sense por. I és que som ignorants de tantes coses, coses a nivells diferents, que a vegades poden semblar foteses, com avui que he descobert una pel·licula deliciosa d'una actriu i directora deliciosa, Leticia Dolera que desconeixia, o el dubte que tinc de si l'Espinàs fa més dels 40 anys que diu porta escrivint la seva columna diària; diu ell que va començar a l'Avui, i no sé d'on havia tret jo que ja col·laboraba a Destino.
Per arrodonir el que semblava un dia quasi normal, en Cornadó m'ha descobert un pintor per a mi i suposo que per a molts, desconegut fins avui: Ramón Calsina. El pintor dels pobres que diu ell comparant-lo amb el sobrevalorat i avorrit Edward Hooper, i li deia jo que s'hauria de reivindicar la seva figura (la de Calsina), però clar, ja som on érem, ho ha de fer algú de pes i nosaltres anem molt lleugers de pes i d'equipatge; tot i així, els qui us passeu per aqui podeu acostar-vos a l'obra de Ramón Calsina, us atraparà i agradarà.