De vegades, passa que algú expressa exactament el que un pretenia dir, o manifesta els seus propis dubtes exactament com si fossin els d'un. Aquest seria el cas d'aquest article de Fernando Onega a La Vanguardia d'avui. La foto encara que aparentment no tingui a veure amb el text (contaminació a la Xina), potser si, caminem prou boirosos més d'un sobre tot en general.

 "Això de fer-se gran té els seus problemes. Canvien les referències, entren en joc valors diferents i un ha d'estar en actitud de constant reconversió. A aquest cronista li passa molt en els últims temps. Li passa, sobretot, en contemplar algunes actituds dels nous ocupants de parcel·les de poder i les reaccions dels seus oponents. No només canvien les formes de fer política i la ideologia en què es basen, sinó els criteris i acceptació de conductes abans políticament incorrectes. Un dels seus problemes està sent definir els límits de la llibertat d'expressió.

 Fins ara s'entenia per llibertat d'expressió la possibilitat de dir el que es volgués amb una condició: respectar la veritat i els drets dels altres. Però un dia una companyia de titelles va decidir lluir com a part de l'argument del seu espectacle una pancarta que deia Gora Alka-ETA. Les reaccions han estat les que corresponen a la trista divisió de les dues Espanyes: la qual fins i tot va arribar a denunciar l'alcaldessa Carmena per permetre aquest delicte de foment de l'odi i enaltiment del terrorisme, i la que va entendre que era un recurs narratiu lícit en nom de la llibertat d'expressió. Qui hagi defensat la primera postura és un fatxa perillós; qui hagi defensat la segona és poc menys que un destructor de la pau civil.

 Una cosa semblant va passar amb el Parenostre - "sexual" li diuen, recitat en un acte també patrocinat per un ajuntament, el de Barcelona. Els representants del PP es van absentar i diversos mitjans informatius van publicar enèrgiques protestes per aquesta falta de respecte a la moral que alguns van qualificar com blasfèmia, tolerada per l'alcaldessa Colau. Els defensors, en canvi, van al·legar la necessitat de respectar la creació artística i la llibertat d'expressió dels altres. Ara mateix, no sé si la curiosa oració va ser una blasfèmia, un delicte o un exercici de llibertat.

 Ficat en aquests dubtes, el regidor de Seguretat de Madrid va patir l'assetjament de carrer de centenars de policies municipals per algun motiu laboral. Segons quin diari es llegeixi, pot haver estat un escrache o un episodi de tint sindical. Els que simpatitzen amb Podem es van afanyar a dir a la dreta: "A veure si ara ho condemneu com condenmaveu els escraches als vostres". La part contrària no arriba a celebrar el setge, lamenta els fets violents, però li semblen més greus els escraches als conservadors (que sempre tenen un nen mirant) i se li nota un certa delectació: "Els han donat la seva pròpia medicina".

 Confesso davant això que m'he perdut. Començo a no saber on són les referències ètiques. Em fa por condemnar alguna cosa per si m'he quedat antic, però em fa por defensar alguna cosa, per si he perdut principis professionals. Hi ha una censura ambiental inquietant. Hi ha un xoc de cultures com no havíem vist. I això que Podem encara no va arribar al govern de la nació."












FERNANDO ONEGA