Una de les coses que més molesta a la gent en general, de les moltes coses que els molesten cada vegada més, és, quan algu se surt de l'atonia, de la monotonia habitual per fer quelcom que no s'havia fet mai, o feia temps que ningu ho feia. Sen sol dir, provocació. Un cas seria el de Dolors Miquel, i el seu mare nostra, que més aviat s'hauria de dir marededéu, marededéu Dolors, que has pixat amb la teva vagina fora de test, perquè vomitar aquesta merda de poema no és provocar ni es defensar la dona, és una pura i simple xabacanada, una espècie de caca, culo, pedo, pis de criatura. I va i diu la mamelluda refeteta que se sent orgullosa del que va fer, que els seus pares se sentirien orgullosos d'ella. Marededéu, marededéu Dolors Miquel, dedicat a escriure poesies però no ens prenguis el pel. Ah! i de més a més, fuma....

Afegitó: Després succeeix que els suposats provocadors se l'agafen amb paper de fumar a la que els dius quelcom que no els agrada, i que aleshores ja no és provocació, sinó insult o menysteniment, per això he escrit mamelluda refeteta, que tot i ser cert i per tant una definició objectiva, no deixa de ser una provocació, una provocació tant barroera com la del seu poema Mare Nostra. Una provocació que jo em podia haver estalviat si ella haguès fet el mateix.