Es tractava d'un noi corrent: en els pantalons se li formaven genolleres, llegia historietes, feia soroll quan menjava, es ficava els dits al nas i roncava a la migdiada, es deia Armando Corrent, i ho era en tot menys en una cosa: tenia un altre Jo. 
L'Altre Jo feia servir certa poesia en la mirada, s'enamorava de les actrius, mentia cautelosament, s'emocionava en els capvespres. Al noi li preocupava molt el seu Altre Jo i el feia sentir-imcómode davant dels seus amics. D'altra banda l'Altre Jo era malenconiós, i a causa d'això, Armando no podia ser tan vulgar com era el seu desig.

Una tarda Armando va arribar cansat del treball, es va treure les sabates, va moure lentament els dits dels peus i va encendre la ràdio, sonaba Mozart, però el noi es va adormir. Quan va despertar l'Altre Jo plorava amb desconsol. En el primer moment, el noi no va saber que fer, però després es va refer i va insultar a consciència a l'Altre Jo. Aquest no va dir res, però al matí següent s'havia suïcidat.

Al principi la mort de l'Altre Jo va ser un rude cop per al pobre Armando, però de seguida va pensar que ara sí podria ser enterament vulgar. Aquest pensament el va reconfortar. Només portava cinc dies de dol, quan va sortir al carrer amb el propòsit de lluir la seva nova i completa vulgaritat. Des de lluny va veure que s'acostaven els seus amics. Això el va omplir de felicitat i immediatament va esclatar en riallades.

No obstant això, quan van passar al costat d'ell, ells no van notar la seva presència. Per acabar-ho d'adobar, el noi va aconseguir escoltar que comentaven: «Pobre Armando. I pensar que semblava tan fort i saludable».

El noi no va tenir més remei que deixar de riure i, al mateix temps, va sentir a l'altura de l'estèrnum  un ofec que s'assemblava bastant a la nostàlgia. Però no va poder sentir autèntica malenconia, perquè tota la malenconia se l'havia emportat l'Altre Jo. "

Un conte de Mario Benedetti