Es pot ser un bon escriptor i regular poeta, i ser un mentider o difamador. Es pot abominar del teu país, abominar indecentment, covardment, de fet i tens dret, o possiblement és la manera de sobreviure a la pròpia mediocritat i decadència, o potser per assolir una cadira a l'acadèmia de la llengüa espanyola, n'hi ha que encara es venen per menys.
No ho dic per què si, ni és res personal, llegiu les declaracions de Félix de Azúa de l'altre dia abans del seu discurs a la Real Académia de la lengua Española. La moderació en el discurs d’ingrés del nou acadèmic no va ser el mateix, però, a les entrevistes que va concedir unes quantes hores abans del seu ingrés a la RAE a les agències Efe i Europa Press, francament, Azúa, va desbarrar o potser repapiejar. 

«Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es va convertir en una imposició legal. A partir d’aquí, va deixar d’existir per a mi», va declarar en la primera.
En la segona, després de sentenciar que «l’educació a Catalunya consisteix a ensenyar odi a Espanya i a tot el que és espanyol», Azúa va recordar que per evitar aquesta influència perniciosa es va mudar fa quatre anys a Madrid després de ser pare i va sostenir que és difícil viure, almenys «si tens una certa ètica», tant a Catalunya com al País Basc «perquè estàs envoltat o bé per canalles o bé per gent que simula no veure els canalles».


 Vegeu el seu odi, és la síndrome de Xenius, és ell el que odia Catalunya, que adoctrina contra Catalunya, que menteix sobre Catalunya. De fet, no és gran cosa més que un miserable i un mentider, un barrut mentider. A fer la mà.