Hi ha noticies realment curioses, absurdes o surrealistes que no solen cridar massa l'atenció, potser per que són petites i no hi ha sang ni fetge. Aquesta que publicàven a el periódico d'ahir, és una d'aquestes, i la trobo realment interessant.

"Dilluns passat un fet extraordinari va tenir lloc al petit poble de la Torre d’Oristà (Osona): hi va passar l’autobús. L’última vegada que va tenir lloc un fenomen com aquest va ser fa justament un any, també el primer dilluns de març, i de fet, si es gira la vista enrere, resulta que així ha passat almenys durant els últims 10 anys: el dia assenyalat, per la recta de mig quilòmetre que s’allunya del poble en direcció al nord, un autobús de 16 places treu el nas una mica abans de les nou i estaciona al davant de la parada com si res, amb la mateixa indolència que mostraria si es presentés cada dia, com si fos, en fi, un servei normal. Però està ben lluny de ser-ho: els restants 364 dies de l’any el poble no disposa de transport públic.

Als veïns no els fa ni fred ni calor: com a esdeveniment extraordinari que és ho podrien celebrar amb una recepció amb tots els ets i uts, amb una banda de música, podrien instituir la Festa de l’Autobús, es podrien riure de la seva sort, però s’imposa el sentit pràctic: com que només passa una vegada a l’any, ningú espera a la parada i el transport se’n va sempre com ha arribat, buit.

«Un autobús que passa una vegada a l’any no soluciona res», diu Jordi Freixa, nascut al poble i periodista del diari comarcal La Rella, a les pàgines del qual ja va denunciar la situació. Hi ha gent al poble que ni sap que existeix el servei, i també circula una història segons la qual una veïna va voler pujar a l’autobús un d’aquests dilluns, fa uns quants anys, simplement per provar què se sentia, però aquell dia justament havien canviat l’horari sense avisar. L’autobús va passar a la tarda.

Al volant del vehicle hi ha des de fa sis anys Miquel Palacios, un personatge jovial que resumeix d’aquesta manera la seva exquisida missió: «Vinc, dono voltes durant tres hores i me’n vaig». Palacios surt d’hora de Prats de Lluçanès, condueix fins a la Torre d’Oristà, després un altre cop a Prats, després a Sant Feliu Saserra, torna a la Torre, després a Sant Feliu, després a Prats… I així durant tres hores. «Mai hi puja ningú. La gent, quan no té transport diari, es busca la vida». Un autobús a l’any no soluciona res i tots a la regió es mouen en cotxe: els avis, quan ja no tenen edat per conduir, troben sempre qui els porti amunt i avall, i els joves tan bon punt fan els 18 es treuen el carnet, de manera que a cada casa hi sol haver tants cotxes com adults en edat de conduir. Així és, així funciona, així ha sigut sempre. El primer dilluns de març Palacios encén el motor del seu autobús sabent que ningú l’espera. A manera de consol, la regió l’obsequia una vegada i una altra amb els seus magnífics paisatges.

¿Quina és la raó d’existir d’un autobús que passa una vegada a l’any? «Fem el que la concessió diu que fem», diu una portaveu de Sagalés, l’empresa responsable. La concessió estableix que la condició per mantenir la línia és prestar el servei una vegada a l’any, i l’empresa compleix rigorosament perquè, vés a saber, potser d’aquí a un temps es torna una línia rendible, hi ha demanda, s’instal·la una multinacional a la Torre d’Oristà, es creen llocs de treball, el poble es converteix en un pol de desenvolupament, es multiplica la població; vés a saber. De moment preval el macondià absurd, i els veïns hi estan tan acostumats que ni es queixen. «Som gent pacífica», diu Asunció Agustí, propietària d’un dels bars del poble. Palacios, el conductor, ho formula d’aquesta manera: «Si ara posessin la ruta un cop al dia i hi pugessin dues persones, només dues persones, aquell dia el sopar corre a compte meu».

L’autobús ni tan sols passa el dia de mercat, que tindria alguna lògica. ¿El primer dilluns de març? ¿Per què no per Nadal, o el Dilluns de Pasqua, o per Sant Joan? No ho sap ni el conductor. A algú li devia sonar bé. En tot cas, és oficial, i així està consignat als horaris de l’empresa. «Primer dilluns de març», posa, com si fos un bon acudit. «Sí, la veritat és que no té sentit», reconeix l’alcalde, Marc Sucarrats.

Dilluns passat l’autobús va tornar a passar-hi, però va ser un dia especial. Alguns veïns se n’havien assabentat el dia anterior –ho havien recordat– i havien decidit aprofitar el transport per sortir d’excursió. Per què no. Dues dones van decidir anar a esmorzar al poble veí. «No havia vist mai tanta gent», va exclamar Palacios. «¡Potser m’apugen el sou!»"