4/4/16

A LA RIBA, PRUDHOMME


Li comentava suara a Júlia com sovintejava cada vegada més l'escassetat en el llenguatge, com es fan servir cada vegada menys paraules per expressar-nos, per comunicar-nos. Potser l'escassetat en el llenguatge ens ve donada per la immediatesa a usar la paraula, o la necessitat de dir moltes coses en poc temps, potser hem perdut la pausa, la calma en el llenguatge, el romanticisme, potser hem oblidat respectar el llenguatge.
Aquest poema en prosa de Prudhomme, a més d'un li sonarà a antic, cursi, repolit, i en canvi és llenguatge en estat pur, pausat, calmat, sincer, un llenguatge que llisca indolent com un núvol en l'espai.

A LA RIBA

Asseure'ns els dos a la vora de l'aigua que passa i veure-la passar. Si llisca un núvol en l'espai, veure'l, els dos, lliscar. Si en l'horitzó fumeja una teulada de palla, veure-la fumejar. Si alguna flor perfuma els voltants, perfumar-nos amb ella també. Si ens ve de gust algun fruit que proven les abelles, provar-lo. Si en els boscos que l'escolten, canta algun ocell, escoltar-lo. Als peus d'un salze on l'aigua murmura, sentir l'aigua murmurar, i no sentir passar el temps mentre dura aquest somni, ni posar una passió profunda més que en adorar-se. No preocupar-se de les mundanals picabaralles, ignorar-les: I, sols, feliços, sense cansar-nos davant tot el que cansa, sentir, abans de res el que passa, no passar l'amor!


SHARE THIS

Facebook Comment

1 comentari: