Anys ha quan en aquest país circulàvem per la vida amb més calma, fins i tot amb certa indolència, no hi havia telèfons mòbils. Sí! amiguets i amiguetes, no n'hi havia, i no tothom en tenia de fixe, ni al replà d'un bloc de pisos com explica en Miquel aquí, mentre l'altre miquel parla també d'un concepte antic, inexplicable per algú jove que ha nascut en plena era digital, demanar conferència.
L'escrit és antic, però avui toca parlar de telèfons, en ser el día mundial de demanar conferència. Uns telèfons (a casa encara tenim el fixe), pero no s'ha de marcar número pèr número amb la rodeta, com deia, uns telèfons que al jovent i no tant jovent els hi costa d'entendre existissin. Són fòtils d'un temps d'un país que ja no existeix, encara que nosaltres tambè erem generació digital, per marcar els números, es feia amb el dit, dit ,dit, com en Joan petit.
Durant la postguerra i fins i tot més endavant, quan en aquest país encara no érem 2.0 ni wathssapejavem i altres fotesses modernes, per trucar de Sabadell a Sant Feliu de Codines - per exemple - s'havia de despenjar el telèfon negre i demanar conferència (podien ser dues o tres hores) Aleshores, s'hi posava la telefonista - Conxita es deia - i li demanaves que et poses amb el 42 (els telèfons eren de dos dígits), o directament li demanaves que et poses amb el Dorsé que en aquest cas és en qui volia parlar el meu pare. 
La Conxita, qual una precursora de la Cia com ha destapat Snowden, escoltava totes les converses, i la prova la tenim en què un dia el Santiago el meu pare no recordava a quina hora havia quedat l'endemà amb el Dorsé (el meu tiet), i com aquest no contestava li ho va preguntar a la Conxita: a les 9 del matí heu quedat - li va dir.
* * *

Recordar també, ara que volen retirar les quatre cabines telefòniques que sempre ens quedaran, Mercero, López Vázquez i la cabina.