12/4/16

L'ONCLE PANAYOITIS


La primera paraula que vaig aprendre en alemany va ser Siemens. Estava a la nostra rentadora, en la nostra aspiradora i al frigorífic de la dècada de 1950; estava en gairebé tots els electrodomèstics de la casa de la meva família, a Atenes. La peculiar lleialtat dels meus pares a la marca alemanya es devia al fet que el meu oncle Panayiotis havia estat director general de la delegació grega de Siemens entre mitjans dels cinquanta i finals dels setanta.

Panayiotis era enginyer elèctric i germanòfil. Parlava l'idioma de Goethe amb soltesa, i havia convençut a la seva germana petita (la meva mare) que aprengués alemany. De fet, ella va estar a punt de marxar a Hamburg l'estiu de 1967, perquè li havien ofert una beca a l'Institut Goethe; però els plans de la meva mare s'en van anar en orris el 21 d'abril d'aquest mateix any, juntament amb la nostra imperfecta democràcia. A primera hora d'aquell matí, quatre coronels de l'Exèrcit van treure els tancs als carrers d'Atenes i d'altres ciutats importants. Aquell dia, el nostre país es va enfonsar en una densa boira de neofeixisme. I també es va enfonsar el món de Panayiotis.

A diferència del meu pare, que havia pagat la seva militància esquerrana amb diversos anys en camps de concentració, Panayiotis era el que en l'actualitat definiríem com un neoliberal. Anticomunista acèrrim i recelós de la socialdemocràcia, va recolzar la intervenció nord-americana de 1946 a la guerra civil grega (del costat dels carcellers del meu pare). Donava suport al Partit Democràtic Lliure d'Alemanya i al Partit Progressista Grec, organitzacions que proporcionaven un mantell d'economia lliure de mercat amb el suport incondicional de la maquinària opressora del règim, imposat i dirigit pels EUA.

Les seves opinions polítiques, i la seva posició com a cap d'operacions de Siemens a Grècia, el convertien en un membre típic de la classe que va dirigir Grècia després de la guerra. Quan les forces de seguretat o els seus sequaços donaven pallisses a manifestants d'esquerra, Panayoitis ho recolzava a contracor, convençut que eren actes lamentables però necessaris. Fins i tot va donar suport l'assassinat del brillant diputat Grigoris Lambrakis en 1963. Encara sonen en les meves orelles les terribles discussions que mantenia amb el meu pare, a compte del que considerava "mesures raonables per defensar la democràcia contra els seus enemics jurats"; mesures que el meu pare havia patit en persona, i de les que mai es va arribar a recuperar completament.

Panayiotis també acceptava la intensa influència de les agències nord-americanes a la política grega, que van arribar fins al punt d'organitzar la destitució del centrista Georgios Papandreu, un primer ministre popular, el 1965. Li semblava un acord acceptable: Grècia renunciava a part de la seva sobirania a canvi de protecció contra l'amenaça del bloc de l'Est, que aguaitava al Nord d'Atenes, a poca distància amb cotxe. Però la seva vida va fer un tomb per aquell infaust dia d'abril de 1967.

Li semblava inadmissible que "la seva gent" (com deia als oficials dretans que havien donat el cop i, sobretot, als nord-americans que els manejaven) dissolguessin Parlament, suspenguessin la Constitució i s'internessin els dissidents polítics (inclosos alguns democristians) en estadis de futbol, ​​comissaries i camps de concentració. Panayiotis no simpatitzava gaire amb el deposat primer ministre al qual els colpistes i els seus amos d'EUA intentaven allunyar del Govern, però la seva visió del món havia saltat pels aires, i va experimentar una sobtada i gairebé còmica radicalització..... Gianis Varufakis a The Guardian

SHARE THIS

5 comentaris:

  1. Muy interesante esta visión. Como siempre, los EEUU en medio del fregado.

    ResponElimina
  2. Relment interessant, si senyor! Que consti, però, que jo no vaig poder llegir "Siemens" ni cap altra marca, fins que no vaig tenir 11 o 12 anys. Al 1950, encara no havia nascut, però el primer frigorífic, a casa no va arribar fins - com a mínim- a mitjans dels seixanta! (tiràvem de nevera de gel)

    ResponElimina
  3. com jo, el gel el deixaven a l'entrada si no hi eres, embolicat amb roba de sac. La primera nevera de casa va ser una Ignis.

    ResponElimina
  4. Miquel, l'oncle Sam és a tots els saraos

    ResponElimina
  5. Jo també sóc del temps del gel i no recordo la marca de la primera nevera elèctrica que vàrem tenir.
    El senyor Varoufakis i Siemens a Atenes. Si a casa seva no eren rics quasi quasi...

    ResponElimina

About Me