Miguel Hernández va escriure aquest poema sobre el començament de la guerra. A Libertad Digital els fa molta il·lusió que a Barcelona els nacionalistes i Colau ho recordin i ho celebrin, si és que són més bones persones....

18 de julio 1936/18 de julio 1938

Es sangre, no granizo, lo que azota mis sienes.
Son dos años de sangre: son dos inundaciones.
Sangre de acción solar, devoradora vienes,
hasta dejar sin nadie y ahogados los balcones.

Sangre que es el mejor de los mejores bienes.
Sangre que atesoraba para el amor sus dones.
Vedla enturbiando mares, sobrecogiendo trenes,
desalentando toros donde alentó leones.

El tiempo es sangre. El tiempo circula por mis venas.
Y ante el reloj y el alba me siento más que herido,
y oigo un chocar de sangres de todos los tamaños.

Sangre donde se puede bañar la muerte apenas:
fulgor emocionante que no ha palidecido,
porque lo recogieron mis ojos de mil años.

 Miguel Hernández


ANIVERSARI

Que en els meus anys la joia recomenci 
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit. 
O Pare de la nit, del mar i del silenci, 
jo vull la pau -però no vull l'oblit. 

* 

 Aviat, als asils i als bancs de la ciutat, 
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta, 
i a les mans, consumides de tant d'haver captat, 
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta. 

 Un silenci profund i vivent com un hoste 
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat, 
i pels camins, allargassats sota la posta, 
descendiran les clares nits sense pietat. 

 I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid, 
el verd brillant, encès d'or immaterial 
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt, 

 d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit! 
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlic, 
com d'una cova on crepités una fornal.  
  
màrius torres