En desaparèixer l'URSS ja no quedava en el món cap Estat capaç de rivalitzar amb els Estats Units en el pla militar i, per tant, encara menys amb l'OTAN. Aquesta última havia d'haver desaparegut en aquell moment. Però, no va ser això el que va succeir.

Primer, va sorgir un nou enemic: el terrorisme. I el terrorisme va atacar diverses capitals de països membres de l'OTAN, obligant als Estats de l'aliança atlàntica a recolzar-se entre si.

Per descomptat, no hi ha cap tipus de comparació possible entre el que va ser el Pacte de Varsòvia i el que realment podien fer una banda de barbuts des d'una cova a l'Afganistan. Però els Estats membres de l'OTAN actuen com si creguessin -en veritat l'amo de l'aliança atlàntica no els deixa una altra opció- que l'única manera de garantir la protecció de les seves poblacions és signar els comunicats de l'OTAN, repetir a cor el discurs únic.

Tot i que hi ha una abundant literatura històrica, els occidentals segueixen sense entendre que l'OTAN va ser creada per les seves classes benestants per utilitzar-la contra els seus propis pobles i que avui Estats Units la fa servir contra les elits occidentals. La situació és molt poc diferent per als països bàltics i Polònia, que van entrar recentment a l'aliança atlàntica i encara es troben en la primera etapa del procés: la del temor de les elits davant els comunistes.

La zona geogràfica gairebé il·limitada que abasta l'OTAN

Si l'OTAN fos realment una aliança defensiva es limitaria a garantir la defensa dels seus estats membres. Però, en comptes d'això, segueix ampliant la seva zona geogràfica d'intervenció. La lectura del comunicat final emès a Varsòvia permet comprovar que l'OTAN es fica en totes les regions del món, incloent-hi la península de Corea -on Estats Units mai va signar la pau amb la República Democràtica- i Àfrica -on el Pentàgon segueix entestat a instal·lar seva AFRICOM. L'única regió del món on no es fica l'OTAN és Llatinoamèrica, considerada com la zona reservada de Washington, en virtut de la «Doctrina Monroe». Pel que fa a totes les altres regions del món, els vassalls del Pentàgon reben ordres d'enviar tropes per defensar els interessos de l'amo.

L'OTAN està implicada avui en tots els camps de batalla. L'OTAN va coordinar la destrucció de Líbia, amb diferents nivells de participació dels seus diferents membres, quan el comandant nord-americà de l'AFRICOM, el general Carter Ham, es va negar a lliurar armes a al-Qaida per enderrocar Muammar el-Gaddafi. I és també l'OTAN la que coordina la guerra contra Síria des de la instal·lació de l'Allied Land Command, el 2012, a la ciutat turca d'Esmirna (Izmir).

A poc a poc, diversos estats no europeus han estat integrats a l'OTAN, amb diferents nivells de participació. Els més recents són Bahrain, Israel, Jordània, Qatar i Kuwait, que fins i tot ja tenen cadascun la seva pròpia oficina a la seu de l'OTAN, des del 4 de maig del 2016.


La nova seu, recentment inaugurada, de l'OTAN a Brussel·les. El seu mòdic cost? Un milió de milions de dòlars, tot plegat per no res....

UN ARTICLE DE THIERRY MEISSAN