El fet que Henry Armstrong estés enterrat no era motiu prou convincent com per demostrar-li que era mort: sempre havia estat un home difícil de persuadir. El testimoni dels seus sentits l'obligava a admetre que estava realment enterrat. La seva posició -estirat cap per amunt amb les mans creuades sobre el seu estómac i lligades, que va trencar fàcilment sense que s'alterés la situació-, l'estricte confinament de tota la seva persona, la negra foscor i el profund silenci, constituïen una evidència impossible de contradir i Armstrong el va acceptar sense perdre's en cavil·lacions.
Però, mort ... no. Només estava malalt, molt malalt, encara que, amb l'apatia de l'invàlid, no es va preocupar massa per l'estranya sort que li havia correspost. No era un filòsof, sinó simplement una persona vulgar, dotada en aquell moment d'una patològica indiferència; l'òrgan que li havia donat ocasió d'inquietar-se estava ara letàrgic. De manera que sense cap aprensió pel que es referís al seu futur immediat, es va quedar adormit i tot va ser pau per a Henry Armstrong.
Però alguna cosa encara es movia en la superfície. Era aquella una fosca nit d'estiu, esquinçada per freqüents llampecs que il·luminaven uns núvols, els quals avançaven per l'est prenyats de tempesta. Aquells breus i llampeguejants fulgors projectaven una fantasmal claredat sobre els monuments i làpides del cementiri. No era una nit propícia perquè una persona normal caminés vagabundejant al voltant d'un cementiri, de manera que els tres homes que hi eren, cavant en la tomba d'Henry Armstrong, se sentien raonablement segurs.
Dos d'ells eren joves estudiants d'una Facultat de Medicina que es trobava a unes milles de distància; el tercer era un gegantesc negre anomenat Jess. Des de feia molts anys Jess estava empleat al cementiri en qualitat de enterramorts, i la sev broma preferida era que "coneixia totes les ànimes del lloc". Per la naturalesa del que ara estava fent, podia inferir-se que el lloc no estava tan poblat com el seu llibre de registre podia fer suposar.
A l'altra banda del mur, apartats de la carretera, es podien veure un cavall i un carruatge lleuger, esperant.
El treball d'excavació no resultava difícil; la terra amb la qual havia estat emplenada la tomba unes hores abans oferia poca resistència, i no va trigar a quedar amuntegada a un dels costats de la fossa. El aixecar la tapa del taüt va requerir més esforç, però Jess era pràctic en la tasca i va acabar per col·locar acuradament la tapa sobre el munt de terra, deixant al descobert el cadàver, abillat amb pantalons negres i camisa blanca.
En aquell precís instant, un llampec va ziczaguejar en l'aire, estripant la foscor, i gairebé immediatament va esclatar un fragorós tro. Arrencat del seu somni, Henry Armstrong va incorporar tranquil·lament la meitat superior del seu cos fins a quedar assegut.
Proferint crits inarticulats, els homes van fugir, posseïts pel terror, cadascun d'ells en una direcció diferent. Dos dels fugitius no haguessin tornat per res del món. Però Jess estava fet d'una altra pasta.
Amb les primeres llums de l'alba, els dos estudiants, pàl·lids d'ansietat i amb el terror de la seva aventura bategant encara tumultuosament en la seva sang, van arribar a la Facultat.
-Ho Has vist? -va exclamar un d'ells.
-Déu! Sí ... Què farem?
Es van encaminar a la part de darrere de l'edifici, on van veure un carruatge lleuger amb un cavall junyit i lligat pel segar a una reixa, prop de la sala de dissecció. Els dos joves van entrar a la sala. Assegut en un banc, a les fosques, van veure al negre Jess. El negre es va posar dempeus, somrient, tot ulls i dents.
-Estic esperant la meva paga -va dir.
Nu sobre una llarga taula, jeia el cadàver d'Henry Armstrong. Tenia el cap tacat de sang i argila per haver rebut un cop d'aixada.
Però, mort ... no. Només estava malalt, molt malalt, encara que, amb l'apatia de l'invàlid, no es va preocupar massa per l'estranya sort que li havia correspost. No era un filòsof, sinó simplement una persona vulgar, dotada en aquell moment d'una patològica indiferència; l'òrgan que li havia donat ocasió d'inquietar-se estava ara letàrgic. De manera que sense cap aprensió pel que es referís al seu futur immediat, es va quedar adormit i tot va ser pau per a Henry Armstrong.
Però alguna cosa encara es movia en la superfície. Era aquella una fosca nit d'estiu, esquinçada per freqüents llampecs que il·luminaven uns núvols, els quals avançaven per l'est prenyats de tempesta. Aquells breus i llampeguejants fulgors projectaven una fantasmal claredat sobre els monuments i làpides del cementiri. No era una nit propícia perquè una persona normal caminés vagabundejant al voltant d'un cementiri, de manera que els tres homes que hi eren, cavant en la tomba d'Henry Armstrong, se sentien raonablement segurs.
Dos d'ells eren joves estudiants d'una Facultat de Medicina que es trobava a unes milles de distància; el tercer era un gegantesc negre anomenat Jess. Des de feia molts anys Jess estava empleat al cementiri en qualitat de enterramorts, i la sev broma preferida era que "coneixia totes les ànimes del lloc". Per la naturalesa del que ara estava fent, podia inferir-se que el lloc no estava tan poblat com el seu llibre de registre podia fer suposar.
A l'altra banda del mur, apartats de la carretera, es podien veure un cavall i un carruatge lleuger, esperant.
El treball d'excavació no resultava difícil; la terra amb la qual havia estat emplenada la tomba unes hores abans oferia poca resistència, i no va trigar a quedar amuntegada a un dels costats de la fossa. El aixecar la tapa del taüt va requerir més esforç, però Jess era pràctic en la tasca i va acabar per col·locar acuradament la tapa sobre el munt de terra, deixant al descobert el cadàver, abillat amb pantalons negres i camisa blanca.
En aquell precís instant, un llampec va ziczaguejar en l'aire, estripant la foscor, i gairebé immediatament va esclatar un fragorós tro. Arrencat del seu somni, Henry Armstrong va incorporar tranquil·lament la meitat superior del seu cos fins a quedar assegut.
Proferint crits inarticulats, els homes van fugir, posseïts pel terror, cadascun d'ells en una direcció diferent. Dos dels fugitius no haguessin tornat per res del món. Però Jess estava fet d'una altra pasta.
Amb les primeres llums de l'alba, els dos estudiants, pàl·lids d'ansietat i amb el terror de la seva aventura bategant encara tumultuosament en la seva sang, van arribar a la Facultat.
-Ho Has vist? -va exclamar un d'ells.
-Déu! Sí ... Què farem?
Es van encaminar a la part de darrere de l'edifici, on van veure un carruatge lleuger amb un cavall junyit i lligat pel segar a una reixa, prop de la sala de dissecció. Els dos joves van entrar a la sala. Assegut en un banc, a les fosques, van veure al negre Jess. El negre es va posar dempeus, somrient, tot ulls i dents.
-Estic esperant la meva paga -va dir.
Nu sobre una llarga taula, jeia el cadàver d'Henry Armstrong. Tenia el cap tacat de sang i argila per haver rebut un cop d'aixada.
Una noche de verano
[Cuento. Texto completo.]
ciudadseva.com
Ambrose Bierce
Glupppp ¡¡¡¡¡¡
ResponElimina