A mig fer quedem, pare, ni cuits ni crus, perduts en la grandesa d'aquest abocador interminable, errant i equivocant-no's, matant i demanant perdó, maníacs depressius en el teu somni, pare, el teu somni que no tenia límits i que hem desentranyat mil vegades i després mil vegades més, com detectius llatinoamericans perduts en un laberint de vidre i fang, viatjant sota la pluja, veient pel·lícules on apareixien vells que cridaven tornado! ¡Tornado!, ¡Tornado!, mirant les coses per última vegada, però sense veure-les, com espectres, com granotes al fons d'un pou, pare, perduts en la misèria del teu somni utòpic, perduts en la varietat de les teves veus i dels teus abismes, maníacs depressius en la inabastable sala de l'Infern on es cuina el teu Humor.

Vaig somiar que Georges Perec tenia tres anys i plorava desconsoladament. Jo intentava calmar-lo. El prenia en braços, li comprava llaminadures, llibres per pintar. Després anàvem al Passeig Marítim de Nova York i mentre ell jugava al tobogan jo em deia a mi mateix: no serveixo per a res, però serviré per cuidar-te, ningú et farà mal, ningú intentarà matar-te. Després es posava a ploure i tornàvem tranquilament cap a casa. Però on estava la nostra casa?

Roberto Bolaño Ávalos