Hi a coses que no les entenc però les comprenc, hi ha coses que les entenc i les comprenc, però n'hi ha que ni les entenc ni les comprenc. Una d'elles serien els tatuatges. Possiblement deu ser una qüestió generacional, car abans els qui es tatuaven solien ser mariners, legionaris o drogoaddictes - gent de mala vida, que és deia - referint-se en el cas dels mariners als més cercabregues. 
Sincerament, no ho trobo estètic i en els casos exagerats on es tatuen tos els braços el tors o l'esquena, ho trobo de mal gust,  talment com els pircings que tambè estàn de moda. De fet, em remet a ritus i costums tribals que en la nostra suposada modernitat haurien d'haver eradicat. 
Només faltava que es comencéssim a tatuar futbolistes perquè la moda s'escampés.   
A banda, d'ací a uns anys veurem als geriàtrics iaios i iaies amb les pelleringues on s'esborronaran els tatuatges, i que voleu que us digui: com a l'acudit del tatuatge al penis en descans que llueix: RECOPLA que en estirar-se es pot llegir tot el tatuatge amb aquest text:recuerdo de una noche de amor en Constantinopla, 
A mesura que n'hi hagi cada vegada més, suposo m'hi aniré acostumant, car quan m'atèn algú en algun comerç va tatuat/da, francament, em molesta i em consta per una persona propera excessivament tatuada, que en alguna feina de cara al públic li ha portat algún problema.
Escolto avui que en parlen a Islàndia a Rac1, com intenten justificar el fet de tatuarse, que si es únic a la teva pell, que si és una manera de comunicar-se, que voleu que us digui: amor de madre, és el clàssic, i és que tan el fet de tatuarse com els piercings no deixa de ser un pas enrere, com deixar-se barba o bigoti, si hem evolucionat com a espècie en el nostre habitat urbà, barbes, bigotis, piercings o tatuatges nosón necessaris ni  hi tenen cabuda ni sentit, és el que deia un tema vintage que dirien, o manca de confiança en un mateix i així pretendre destacar dels altres. Deu ser que m'estic fent gran o que els altres no han acabat de créixer.