La simulació és simple impostura. Matem l'única realitat que hauria d'importar mitjançant asfíxia, a força d'enterrar-la sota estrats cosmètics que la uniformen i la fan suportable a la vista dels altres. Així fabriquem estereotips, individus en sèrie aptes per a encaixar en una o dues classificacions. L'original jeu ocult i no hi ha radiografia ni tècnica psicològica fiable capaç de extreure-ho. D'aquí que es recorri a un succedani que, paradoxalment, basa el seu poder en la fabulació i en la capacitat dels seus receptors de posar-se en situacions falses creades expressament. Només determinada literatura (escrita, filmada, periodística) posseeix les eines per poder manifestar-se. Tan ocults estem que cal recórrer al fet literari com particular ouija que ens faci sortir a la superfície mitjançant paraules. Però també aquesta fórmula tan atractiva s'està perdent. D'una banda, l'acumulació accelerada de normes socials sepulta el nucli del jo a una profunditat cada vegada més insondable. D'altra, l'accés indiscriminat de qualsevol a la paraula escrita ha desvirtuat la seva altre temps funció entrometida, desviant la seva aplicació del saber a través seva fins el guanyar a costa seva. Ja no mitjà, sinó fi. La qüestió potser radiqui en allò que va escriure Pío Baroja, "Tots els escriptors són uns ganduls", en el sentit que l'escriptura com a ofici acaba recoberta dels deures i obligacions de tota professió. ¿I com es va a considerar professió elevar-se sobre un mateix i els seus semblants per després caure en picat sobre un grapat d'ells amb l'únic afany de treure'ls les entranyes i exposar-les a la mirada pública? L'art no s'exerceix, es professa. Es simula ser escriptor, es simula ser lector, com es simula Ser. Només queda no desistir en l'afany de descobrir, entre munts de carnavaladas, què és veritable literatura per així no oblidar qui som. Facin el favor, llegeixin.

José Luis Amores - a propòsit de David Foster Wallace
http://bolmangani.blogspot.com