El vaixell del PSOE espera ordres de la seva nova capitana.
"Primer cal donar un Govern a Espanya i després obrir un debat profund al PSOE", va dir Susana Díaz aquesta setmana. "Primer, el Govern d'Espanya i després, els problemes del PSOE", ha dit Rubalcaba. "Estem davant la decisió no de donar suport al govern del PP, sinó de deixar que arrenqui el govern, que serà un govern parlamentari", va afirmar Felipe González.

 Durant les onze hores i mitja que va durar el Comitè Federal del PSOE d'aquest dissabte, pocs van parlar d'Espanya i mai es va arribar a votar sobre quin Govern necessita Espanya. Tot el dia se'l van passar discutint sobre qui votava què. Si votaven els 18 membres que quedaven en l'Executiva. Si ho feien els dimissionaris. Si es votava un congrés extraordinari o una gestora. Si tot havia de quedar a expenses del que decidís la Comissió de Garanties. Si podia decidir pel seu compte la Mesa del Comitè Federal. Si el micròfon el tenia Verónica Pérez o Rodolfo Ares.

 Com van dir diverses persones a Twitter, els dirigents socialistes van voler complir al peu de la lletra aquesta idea propagandística que el PSOE era el partit que més s'assembla a Espanya. Humor negre, és clar. En aquest cas, seria el que més s'assembla a la idea pejorativa i negra d'Espanya, on tots parlen en veu alta sense escoltar, ningú respecta a ningú i els problemes reals s'ajornen per dilucidar abans qüestions de procediment de les que depèn el destí del món.

 Va ser una descarnada lluita pel poder, amb independència del poder que li resti al PSOE després d'aquest espectacle. Javier Solana va tornar a escriure el tuit de fa uns dies: "Quan es prengui consciència de la destrossa, tots preferiran 85 diputats".

 Els dirigents del bàndol (mai millor dit) de Susana Díaz i els seus altaveus mediàtics en premsa i televisió no han deixat de recordar que l'origen d'aquesta crisi és l'evident descens electoral del PSOE amb Sánchez al capdavant. A banda del fet que mai van ser tan impulsius quan prop del 80% dels espanyols deia tenir poca o cap confiança en Rubalcaba, segons els sondejos del CIS, el pronòstic de Solana els posa davant del mirall. Si se celebressin eleccions al desembre, les urnes els tornarien una imatge molt més tràgica que aquests 85 escons.

 Dues decisions de Sánchez han desencadenat aquesta última crisi: la reiteració del "no és no" a Rajoy i la seva voluntat de celebrar com més aviat unes primàries i un congrés extraordinari que el mantinguessin al poder. Tant el primer com el segon podrien haver-li permès fer un últim intent -de èxit molt dubtós- d'arribar a un acord amb Podem, Ciutadans o els nacionalistes. Les seves possibilitats d'èxit eren escassíssimes, però amb l'anterior ja era suficient perquè Susana Díaz es llancés a l'assalt de Madrid.

 Pocs dirigents simbolitzen millor la jornada de dissabte que Susana Díaz. Va ordenar la dimissió de 17 membres de l'Executiva federal. Va ordenar a Antonio Pradas que digués que l'Executiva havia quedat dissolta amb el que Sánchez ja no era secretari general. Va enviar a Verónica Pérez a Ferraz perquè s'autoproclamés "l'única autoritat" del partit (tot i que la presidència de la Taula del Comitè Federal només dóna poder durant la celebració d'aquestes reunions). En la reunió del Comitè, no va acceptar la votació en urna, confiada que cap membre de les federacions crítiques s'atreviria a votar contra ella en públic. Va promoure una moció de censura que no podia votar-se el dissabte per enderrocar a una Executiva que, segons ella, ja no existia.

 Finalment, segons diversos testimonis de l'interior de la sala, va vessar unes llàgrimes mentre emocionada deia que "estaven matant al PSOE". Sort que no hi havia cap forense a Ferraz que examinés les empremtes dactilars en la destral que va decapitar a Sánchez. Si ho hagués fet, no hauria sortit viu al carrer.

 A l'altra banda, també hi va haver un intent patètic de forçar la mà als rivals col·locant una urna per a una votació que no s'havia pactat. Si va ser una idea de César Luena, com diuen alguns, cal dir-li una cosa: fins i tot per ser algú com Susana Díaz, cal saber. Les Joventuts Socialistes d'Andalusia són un terreny més propici per al taekwondo que les de la Rioja.

 És un fet incontestable que els electorats solen castigar els partits devorats per crisis internes. A Espanya, vam tenir l'exemple paradigmàtic d'UCD. N'hi ha també en altres països. Sí, sempre es diu que els votants i els mitjans de comunicació estan a favor d'una major democràcia interna en els partits. Però a la que la divisió es converteix en enfrontament obert, reaccionen escandalitzats. Quan la baralla s'assembla a la batalla de Mines Tirith, -en Ferraz només van faltar els espectres-, el veredicte de les urnes pot ser espantós.

 Encara podria ser pitjor si, per fugir de les terceres eleccions, els nous dirigents del PSOE en forma de gestora controlada per Susana Díaz i els altres barons decideixen permetre la investidura de Rajoy. Serà difícil que en aquest cas unes llàgrimes puguin ocultar l'origen de la decisió política, tot i que la prengui una gestora a la qual Díaz no hi serà.

 De portes cap a dins, això no serà un problema per a la presidenta d'Andalusia. Ella és ara la gran capitana del vaixell. El vaixell insígnia del PSOE està encallat a la sorra enmig del no res, però què importa això si la tripulació obeeix les teves ordres perquè altrament tindran l'oportunitat de provar el fuet?

 Com s'ha vist al PSOE andalús, no hi haurà pietat amb els quals discuteixin el seu regnat. Els que ara estan amb ella per diferents raons ja deuen tenir-ho molt clar. Serà millor que comencin a aplaudir fins que els facin mal les mans.








Iñigo Sáenz de Ugarte  
eldiario.es - zona crítica