Ja té uns quants anys aquest poema, aquest matí en que plou i ha plogut, lo qual vol dir que no sortiré amb la bicicleta, atès sóc un ciclista de secà, m'ha vingut al cap en Sardà a la tertúlia de Rac1 quan deia que pels insomnes el millor per agafar la son, era resar o si se sabia de memòria, recitar un poema. 

 GOTES DE PLUJA
Les gotes de pluja, s'encasten
tremoloses al vidre de la finestra,
deixo d’escriure i les observo.
Avorrit com estic, per un moment
han cridat la meva atenció.
M’aixeco i m’hi acosto,
el vidre més que atraure-les
els hi ha fet de para-xocs.
Després d’un instant en que,
quietes, es queden en suspensió,
llisquen vidre avall, deixant
un rastre de punts diminuts.
Ho fan poc a poc, ara a la dreta,
ara recte, ara a l’esquerra,
les irregularitats del vidre
els marquen el camí a seguir.
En arribar a baix de tot,
topen amb la superfície
del marc de la finestra,
on es desfan com les onades
perdudes d’una mar de butxaca,
en una platja inversemblant.
Sense saber-ho, les gotes de pluja
acaben el seu vacil·lant i curt viatge,
ingorants i ignorades, víctimes
innocents de la llei de la gravetat.
Avui peró, algunes d'elles
no ho han estat del tot soles,
puig al llarg del seu periple, jo,
l'avorrit, las he observat.

ANOARRA