VIOLÈNCIA QUE NO CESSA 11.6.21

Afirma Cristina Fallarás que és més noticia la mort d'un cavall al Rocío que l'assassinat d'una dona, potser perquè de dones n'assassinen setmana i ja no és noticia. A ran del cas de Tenerife si s'ha parlat de la violència vicaria, de matar als fills per matar la dona en vida. Però aviat s'en deixarà de parlar. I tots som culpables, com ho són els que varen aplaudir 8 minuts a Plácido Domingo, l'altre nit. De la mateixa manera que no hi ha esclavitud o treball infantil perquè com a societat ho hem eradicat, sembla palés que en el tema de la violència de Génere, la societat en conjunt no hem fet els deures.

Aquest escrit es del 2009, no he tocat res, tal qual el vaig escriure, el teniu: 

DELS HOMÍNIDS QUE MALTRACTEN I MATEN LES DONES.

"No veig que en general surti en les enquestes la preocupació prioritària de la ciutadania per la violència de gènere, aquesta xacra endèmica que no aconseguim superar com a societat moderna i civilitzada que se suposa som. He posat al títol homínids fent cas al professor Eudald Carbonell que ens diu que encara no som humans, tot i que alguns dels comportaments són més aviat de primats. Millor dit, tant de bo ens comportéssim com els primats que en aquest aspecte de la violència de gènere són molt més civilitzats que nosaltres. Confesso que encara no he acabat d'entendre com un home pot matar una dona, malgrat les motivacions més o menys injustificables que podria adduir, cap d'elles es capaç, d'aposentar-se al meu cap de manera que ho pugui comprendre.

Les causes són variades i si bé és cert que està estudiat el comportament del maltractador o assassí, la seva tipologia, fins i tot la possibilitat d'evitar la seva actuació, el que no s'acaba de trobar és la manera de eradicar aquesta xacra. Tants anys que portem per ací, tant que ens pensem hem evolucionat i en el fons a la que ens rasquen una mica la fina capa de civilització que duem al damunt apareix el primat brutal, la bestiota assedegada de sang, que mata, i mata per no res. Per orgull? perquè se sent humiliat? menystingut? traït?. No, mata perquè ha estat mal educat des de petit, perquè tot el seu ensenyament ha estat orientat a que ell és un esser superior al sexe contrari, perquè ningú l'hi ha explicat que la dona i totes les persones s'han d'estimar, respectar i valorar en la seva justa mida. Se l'hi ha d'explicar que si una relació s'acaba, o la dona decideix acabar-la, està en el seu dret, de la mateixa manera que si és a l'inrevés ell prou ho farà. Se li ha de fer entendre que no s'ha de pegar ningú, i no és aquest un problema d'ignorància com podria semblar, es dona en totes les classes socials, tot i que si és cert que la ignorància es un factor que augmenta la possibilitat d'agressions, bé, la ignorància, les dificultats econòmiques, i més factors, factors que tot i ser variats, acaben convergent en un sol objecte d'agressió, la dona.
De vell s'ha maltractat física i psíquicament les dones, des de l'inici suposo, tot i que en general eren maltractes que es suportaven i es callaven sense sortir de l’alcova matrimonial, i així anys i panys d'humiliacions i menysteniment havien fet que aquest maltractament quedés ocult, com si no existís. És normal, fins i tot es deia, ja se sap com són els homes, etc.etc. Jo he sentit a dir a homes diguem-ne "respectables": algun assot de tant en tant els hi va bé, si en el fons els hi agrada, i coses per l'estil.
En els últims anys, és quan moltes dones s'han plantat i han dit prou, i la mà, només li han posat al damunt una sola vegada, no han donat lloc a més agressions i se n'han anat, que ja és fotut que sigui la maltractada qui hagi de marxar de casa seva. I és aquí, en aquest punt de rebel·lía i dignitat de la dona quan comencen a augmentar els assassinats, quan el mascle no suporta l'abandonament i decideix erigir-se en justicier, en un miserable déu venjador del seu honor mancillat, ell, que ni te honor ni dignitat, no suporta li plantin cara i el deixin, i enrabietat, assedegat d'ira i odi, la mata, la mata, la mata. Assassí i covard."

CAL DISSECAR BARCELONA 11.6.21

Cal dissecar Barcelona. No és una broma. És una proposta molt seriosa. No es tracta, aclarim-ho abans que res, de buidar els òrgans vitals i el múscul de la ciutat i després omplir de palla la pell (una cosa que en certa mesura, des de fa anys, practica el contuberni turísticoimmobiliari internacional), sinó de dissecar-la metafòricament. Això és exactament el que pretén, segons es miri, el ‘verkami’ que acaba de posar en marxa Núria Viladevall, besneta de Lluís Soler Pujol, aquest transsumpte real de l’Onofre Bouvila de la mendoziana ‘La ciutat del prodigis’ que el 1887 va deixar la Catalunya interior i va venir a Barcelona, on va acabar fundant una llegenda comercial, el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, que per als barcelonins de diverses generacions i fins a 1990 va ser simplement El Taxidermista. Vaja, ni més ni menys que un mite local.

S’ha escrit moltíssim sobre la mort, per les més diverses causes, de les anomenades botigues emblemàtiques de Barcelona. La degolladissa ha sigut tan accentuada que ha generat fins i tot l’aparició d’un nou subgènere periodístic, l’obituari comercial, un repàs del local desaparegut, ja sigui un cine, una camiseria, una llibreria, un restaurant, un ‘skating’ o un meublé. Es fa molt difícil imaginar que els negocis que habitualment agafen el relleu per vendre després al mateix local des de fundes de mòbil a, com diria Borges, vulgaritats de luxe, aconsegueixin algun dia un d’aquests molt merescuts comiats en la premsa.

El Taxidermista, botiga mítica de la ciutat, reviu la seva història a través d’un llibre d’edició col·laborativa i marca el camí contra l’oblit del que aquesta ciutat va arribar a ser, i es el motiu de l'article de Carles Cols a el periódico que podeu llegir sencer aquí.

CRÒNICA D'UN ERROR ANUNCIAT 12.3.21

💭La Taula de Parlament tindrà com a presidenta a Laura Borràs, de JxCat, que queda així apartada de la possibilitat d'ocupar una cadira al Consell Executiu que aspirava a presidir però passarà a convertir-se aquest divendres a la segona autoritat de la Generalitat de Catalunya. L'acord sobre la composició de la Taula de Parlament entre, estrictament, les forces independentistes, vaporitzant les línies vermelles que encara hores abans dibuixava la CUP, és una oportunitat perduda per començar a teixir acords transversals més enllà de la fossa entre independentisme i constitucionalisme que molts no han deixat un sol moment d'intentar aprofundir des que el 'Procés' va començar a caminar i altres s'han esforçat, encara infructuosament, per atenuar.

Els components que formaran el nou Govern de la Generalitat són els mateixos que van portar a la decisió de convocar eleccions de manera anticipada per la seva incompatibilitat. I el fet de que guanyés en vots ERC al Juntsxcat es degut als 70 mil vots que li va esgarrapar el PDecat. Vol dir que la situació es exactament la mateixa que va provocar la disolució del Parlament i la convocatoria d'eleccions. I clar, aquí no s'entén res, si abans no s'entenien, perquè s'han d'entendre ara?, l'ombra de Waterloo es va difuminant amb alguna sorpresa com la fugida o retorn d'una de les il·lustres exiliades, que no crec hagi agradat massa a Puigdemont.

A la previsible presidència de Pere Aragonès se li hauria de demanar un període de gestió responsable davant els gravíssims reptes socials, sanitaris i econòmics que encara Catalunya. I s'hauria d'esperar una renúncia a aventures unilaterals i gesticulacions estèrils en coherència amb el tarannà amb què el seu partit polític es va presentar davant els electors. Si la convivència entre els socis de Govern resulta ser tan difícil de comportar com ho va ser en l'anterior etapa, fins al punt de fer impossible l'anterior, potser aquest cop, encara que no sigui en primera instància, es pugui arribar a presentar una segona oportunitat en què la recerca d'alternatives sigui preferible a la cronificació de les tensions. Lo qual no s'ho creu ni el mès optimista dels optimistes. Aquesta legislatura no és més que la continuació d'un error, d'un immens error que fa 11 anys que dura, i que paguem els ciutadans, perquè com diu Cartisano,, ells segueixen cobrant cada més passi el que passi.

No deixa de ser una cruel ironia que els politics del procés que ens havien de portar a la llibertat lluny del jou Espanyol, ens portin al desori i a la ruina com a país. Recordeu al senyor de Parets a les festes de Gracia dient, l'any vinent ja serem lliures, i resulta que l'any vinent i una mica més on estava ell era a la presó. Salvin's algú dels patriotes que ens portaran a la miseria, a la ruina i no només física sinó també ética i moral. Ja ens va traïr el fill del Florenci, el de la deixa, el primer dels patriotes, i aquest és el que ens va fer més mal.

ARGIMÓN, TENIM UN PROBLEMA 11.3.21

💭Hi havia una vegada una vacuna per a la Covid-19, que a Espanya no es posava als majors de 55 anys. Només a Espanya, a la resta de països la posaven a majors d'aquesta edat. Mentrestant, a Catalunya els entesos, els experts deien que això era una bajanada, que si a tot el món la posaven, perquè a Espanya no. Fins i tot, amenaçaven (sense poder fer-ho) de tirar pel camí del mig.

Sembla que els nostres experts no tenen el do de l'oportunitat al prendre aquesta decisió. Les autoritats sanitàries de Noruega han suspés aquest dijous la vacunació contra el covid-19 amb el fàrmac d'AstraZeneca com una mesura "cautelar", segons ha informat el director de Prevenció i Control d'Infeccions de l'Institut Noruec de Salut Pública, Geir Bukholm, informa Reuters.

L'organisme noruec no va precisar quan durarà la suspensió. "Esperem informació per veure si hi ha un vincle entre la vacunació i aquest cas amb un coàgul de sang", va explicar Bukholm. Noruega es va unir així a Dinamarca, que avui mateix ha suspés la vacunació amb el fàrmac d'AstraZeneca per un període de dues setmanes després que uns informes assenyalessin "casos greus" de formació de coàguls de sang en persones a les que se'ls havia administrat aquesta vacuna.

Prèviament, Àustria va deixar d'usar un lot de vacunes d'aquesta farmacèutica mentre s'està investigant una mort per trastorns de la coagulació i una malaltia per una embòlia pulmonar. Una decisió similar va ser presa per Estònia, Letònia, Lituània i Luxemburg. Itàlia també va suspendre l'ús d'un lot de la vacuna d'AstraZeneca després de reports d'efectes secundaris "greus". No obstant això, el lot prohibit aquesta jornada a Itàlia és diferent a l'utilitzat a Àustria.

Espanya, mentrestant, ha anunciat que no ha registrat cap cas de coàguls de sang relacionats amb la vacuna de AstraZeneca fins al moment, i que continuarà administrant el fàrmac.

Doctor Argimón, Alba Vergés, sembla que tenim problemes.

FINS AL COLLONS DE TOTS NOSALTRES 11.3.21

💭El diputat de Ciutadans al Parlament andalús Fran Carrillo s'ha esplaiat avui davant la Cambra autonòmica criticant les últimes maniobres, algunes d'elles promogudes pel seu partit, que han trencat els governs de Madrid i Múrcia. "N'estic fins als collons de tots nosaltres", ha la I República Estanislao Figueres. "Fem vergonya. Avui han mort desenes de persones i estem amb mocions de censura i conxorxes d'enzes", ha insistit el diputat, que considera que, enmig d'una pandèmia, s'estan desviant les energies i l'atenció de la classe política a operacions de desestabilització.

Carrillo participava aquest dimecres en un debat sobre el projecte de llei de Govern andalús contra el frau i la corrupció, una de les iniciatives que formen part de l'acord de coalició signat pel PP i Ciutadans el començament de la legislatura. Carrillo s'ha mostrat indignat pels últims moviments amb unes paraules que porten implícita una crítica a l'actuació de la direcció de Ciutadans, que ha trencat el pacte de Govern a Múrcia i prepara una moció de censura al costat de l'PSOE en aquesta comunitat. Aquesta operació ha desencadenat altres processos en paral·lel que han acabat amb la dissolució de l'Assemblea de Madrid per part de la presidenta, Isabel Díaz Ayuso, i la convocatòria d'eleccions també en aquesta comunitat.

"No es mereixen això els andalusos i no es mereixen això els espanyols". Així ha arrencat Carrillo seva intervenció davant la Cambra autonòmica. "Enmig d'una pandèmia, no hi ha el dia per parlar d'eleccions ni de mocions", ha afegit.

De moment, el pacte de coalició a Andalusia està fora de perill de les turbulències. De fet, el president de la Junta, Juanma Moreno, i el vicepresident, Juan Marín (Cs), han comparegut aquesta tarda per reafirmar la "bona salut" de el Govern andalús i defensar que la comunitat és avui un "oasi d'estabilitat". Un oasi, de moment, clar.

GESTIONAR LA POSTPANDÈMIA 11.3.21

💭El mateix dia en què Carles Puigdemont perdia la immunitat europarlamentària, els presos del 'Procés' perdien la semillibertat del tercer grau. ¿Causalitat? o ¿Causalitat?. Més bé el segon. La justícia espanyola prem els seus ressorts i la política no troba camins per acomodar les seves postures. Uns ho celebren amb l'argument que el camí cap a l'extradició s'aplana. Els altres, parlen de victòria moral, per aquest 42% d'eurodiputats contraris a la retirada de la immunitat. Però la realitat és que tots perden i perdem també nosaltres.

El relat de l'independentisme ha perdut força i sobretot credibilitat.  És un relat emocional, epic, fàcil de vendre i de comprar en la seva simplesa: el petit país subjugat per el pèrfid estat repressor. És un relat que ja no funciona, ha caducat i si es manté una mica viu és perquè a Espanya li costa trobar la manera de definir-se i escriure el seu relat.  La incompetència, una politic de curt termini i un passat mal gestionat, són alguns dels factors que s'interposen per emprendre un debat profund sobre el que és i el que vol ser Espanya. I, mentre Espanya no es defineixi i sàpiga que vol ser de gran, tindrem el problema de Catalunya enquistat per molt temps. Només el sentit comú i d'estat d'ERC pot reparar el dany o al menys mitigar-lo, encara que sigui momentàniament; però una treva entre uns i altres, mentre es dediquen a reconstruir cadascú el seu país i gestionar la posdtpandèmia, seria d'agraïr per una ciutadania que ja està farta de tot plegat.

LA KERMESSE DE PUIGDEMONT 10.3.21

En realitat, un nacionalisme només es crispa i s'arbora enfront d'un altre nacionalisme, quan aquest l'amenaça. O millor dit: una nació només té necessitat - de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació - d'exaltar-se en el seu nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Deu ser per aixó que som molts homes del món - i, ai, a la mateixa Europa i tot - que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho: deia Joan Fuster.  I no deixa de ser xocant que el pitjor dels nacionalismes - el nacionalisme espanyol - ignori volgudament que ho és i es dediqui a criminalitzar els altres i a reprimir-los amb violència. Però amb més violencia jurídica que física, potser s'han adonat que ni tan sols cal emprar les armes ni la violència física, només controlar la justicia és més que suficient per desmuntar la paradeta als passarells del procés. Ai, la Kermesse de Puigdemont a banda d'inútil, no ha estat gens heroica.

GORMANGATE, O EL CAS GORMAN 10.3.21

💭Diuen que el primer que es perd en una traducció, és la poesia, i cert és també que traduïr no és fàcil, per més que coneguis la llengua a traduïr, no és suficient. A mi per ejemple em costa, -de fet ja ho he deixat de fer- traduïr al catalÀ poesia o prosa d'escriptors sudamericans, hi ha molts girs de llenguatge diferents a banda i banda de l'Atlàntic, expressions difícils de traduir sense trair el seu significat original, millor dons no traduïr del castellà al català, de fet no cal, és l'avantatja de ser bilingües.

Però en aquest món de les traduccions, hi ha casos i casos, i fa uns dies se'n va produïr un de diguessim peculiar. Suposo que recordeu Amanda Gorman, la poeta que, el gener, va llegir el poema 'The hill we climb' durant la presa de possessió de Biden com a president dels Estats Units. Doncs bé, ara Gorman publica un llibre que porta per títol el nom d’aquell poema. Com és lògic, editorials de mig món volen publicar-lo. Una d’elles és Meulenhoff, que va encarregar la traducció al neerlandès a Marieke Lucas Rijneveld.

Rijneveld és descriu com una “persona escriptora blanca i de gènere no binari”. Segons explica, s’identifica a la vegada com a dona i com a home. L’any passat va guanyar l’International Booker Prize. Rijneveld va començar a traduir el llibre de Gorman quan, de sobte, aparegué al diari De Volkskrant un article de Janice Deul, on critica que hagin encarregat la traducció del poema a una persona blanca, ja que per captar tots els matisos del que signifiquen aquests poemes s’ha de ser negra, com negra és l’americana: “Una artista jove, dona i inapel·lablement negra”. La polèmica esclatà immediatament, i l'han batejat com a Gormangate. Dècades després del cas Watergate, qualsevol mindundi afegeix - gate a qualsevol cas, vegis si no la ridiculesa del “Barçagate” sense anar més lluny, que es podia haver dir 'Bartogate', o simplement el 'Cas Bartomeu'.

Amb tot aquest enrenou, Rijneveld ha decidit no continuar traduint 'The hill we climb' i així ho ha comunicat a l’editorial. Meulenhoff no ha decidit encara qui traduirà ara el llibre. De moment, Gorman no diu res, suposo que al·lucinada davant dels esdeveniments, ja que ella mateixa havia donat el vistiplau a Rijneveld. I així estem a hores d’ara, amb el poema sense traduïr. ¿Realment només un home blanc pot traduir els relats d’un altre home blanc? ¿Només una negra binària pot traduir els poemes d’una altra negra binària? ¿Una dona binària no pot traduir els relats d’un home trans? ¿la novel·la d'un psicópata, nomès la podria traduïr un altre psicópata?..., i és que se l'agafen amb paper de fumar. S'han begut l'enteniment i com diria l'avi Pujol, són una colla de ximples. I parlant de ximples que fan ximpleries, només faltaven els de la UGTT per acabar-ho d'adobar. Ah! el poema el podeu llegir aquí en castellà, no recordo d'on vaig treure la traducció. També em pregunto qui podrà traduïr en un futur, a la inclasificable Juana Dolorex, ja que no ho pot fer Frida Kahlo per circumstàncies obvies.

NO ESTAVEN PREPARATS 6.3.21

💭Fa poc més d'un any, Alissa Eckert i el seu col·lega Dan Higgins, de el Centre de Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units, van rebre l'encàrrec de The New York Times de crear una il·lustració gràfica de la covid. Es tractava de captar l'atenció de públic i de convertir-la en un símbol recognoscible. El que van dissenyar era un globus platejat cobert de puntes de color carmesí, que era evocador i pertorbador a el mateix temps. La imatge es va fer viral i el món va passar a veure la cara de l'enemic que canviaria radicalment les seves vides. Ho explica Fareed Zakaria, doctor en Governança Política per Harvard, en Deu lliçons per al món de la postpandemia. 

Vivim en un d'aquests moments en què la història s'ha accelerat. Zakaria adverteix que els estats es gasten bilions en organitzar les seves forces armades i en practicar jocs de guerra contra enemics potencials, "però no estaven preparats per a defensar-nos d'un diminut microbi; d'aquesta mota viral que és molt possible que causi el major dany econòmic, polític i social que la humanitat ha patit des de la II Guerra Mundial". A dia d'avui a tot el món han mort ja per coronavirus dos milions i mig de persones.

ODIAR NO ÉS DELICTE 5.3.21

💭M'odien i això no té cap mena d'importancia, pero m'obliguen a odiar-los, i això si que en té, deia Fuster. Últimament es parla molt d'odi i s'acusa a molta gent d'odi, fins i tot amb massa lleugeresa i no sempre amb la raó per bandera. 

Isabel M.Peralta, va ser l'oradora estrella de l'acte que va tenir lloc el 13 de febrer a Madrid en homenatge a la División Azul, els combatents espanyols que van lluitar a la banda de les tropes de Hitler al front rus durant la Segona Guerra Mundial. "L'enemic sempre serà el mateix encara que amb diferents màscares: el jueu ... El jueu és el culpable", va proclamar llavors. Vestida amb la camisa blava dels vells falangistes, Ia jove va cometre aquest dia un delicte, segons consta en l'informe que la Policia Nacional ha lliurat a la Fiscalia de Delictes d'Odi. La fiscalia havia obert una investigació i va demanar un informe a la Brigada Provincial d'Informació de la Policia a Madrid. El document recull, segons ha sabut EL PERIÓDICO, que les manifestacions de Peralta poden encaixar en el que es refereix a l'antisemitisme, previst explícitament en l'article 510 de el Codi Penal, que castiga amb penes d'un a quatre anys de presó a "els que públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part d'ell mateix o contra una persona ... per motius racistes, antisemites o altres... ".

No entenc que es pugui condemnar a aquesta jove pel delicte d'odi, ni aquesta jove ni a Pablo Hasél, Valtonyc i altres, perqué odiar no és delicte, o no hauria de ser-ho, hi ha altres maneres com rascar la butxaca de condemnar manifestacións extemporànies com les d'aquests personatges, maneres més efectives que a més no converteixen en màrtirs de la seva causa als imputats, com és el cas de Pablo Hasél, i segurament ho serà Peralta per als seus. Dic això perquè en el fons el delicte d'odi el considerem o no segons de qui vingui l'ofensa, és a dir segons ens convingui i interessi. Per uns, Hasel o Valtònyc és llibertat d'expressió i Peralta és odi, e imagino que és exactament a l'inrevés per els altres.

L'odi és definit com un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa, o fenomen, així com el desig d'evitar, limitar o destruir al seu objectiu. L'odi es descriu amb freqüència com el contrari de l'amor o l'amistat; uns altres, com Elie Wiesel, consideren a la indiferència com l'oposat a l'amor. L'odi no és necessàriament irracional o inusual. És raonable odiar a gent o organitzacions que amenacen o fan sofrir, o la supervivència de les quals s'oposa a la pròpia, o sia que no tinc tan clar fins a quin punt el Govern acusa d'odi bàsicament als qui no combreguen amb ells i la seva discutible manera de pensar i actuar. 

Tot això de l'odi, del delicte d'odi ve a ran de la llei mordassa perpetrada després del 15-M, que de fet, dona patent de cors a l'Estat per actuar impunement contra tot el que discrepi del seu discurs o simplement el molesti, i és preocupant perquè retalla no ja la llibertat d'expressió sinó drets i llibertats fonamentals dels ciutadans, que resten indefensos davant aquesta maquinaria de represió orwelliana. Una maquinaria que s'ha activat i descontrolat a ran del judici del procés i els fets posteriors, Potser seria bo informar als senyors fiscals que odiar no és delicte, i a partir d'aquí potser ens començariem a entendre i deixarien de banalitzar instrumentalment el delicte d'odi i els jutges podrien impartir justicia justa.

A LA VORA DEL CAOS 5.3.21

Fotomuntatge - Manuel Adlert

💭Tot està descontrolat. La nostra realitat, la propera, es trenca sense gaires estridències i amb la possibilitat de seguir veient amb tota tranquil·litat sèries de Netflix des del sofà. Cada nova notícia, en si mateixa, no representa cap revolució. Però quan els titulars van concatenats, l’únic gest possible és posar-se les mans al cap i preguntar-se què està passant.

Acumulem molts anys de política pamfletària. Problemes molt complicats s’intenten resoldre amb accions de carrer, pacífiques o violentes, declaracions de cara a la galeria particular de cadascú, propostes políticament correctes que es queden en la superfície i directrius tan a llarg termini que la memòria les esborra. La unió intel·lectual que els problemes se solucionen pensant i no vomitant al carrer s’ha esfumat

La societat espanyola, la catalana en concret, ha entrat en una rutina perillosa. Les rutines diàries són la millor manera de conduir un projecte a l’èxit. El problema és quan aquest èxit s’inspira en la destrucció de qualsevol teixit, sigui empresarial, cultural, comunicatiu o pedagògic.

Sortim d’uns anys en què la mobilització ciutadana ha estat la quotidianitat. L’acceptació de la idea que els carrers tenien una propietat ciutadana es va consolidar com un fet democràtic. Sense menysprear la decidida evidència del dret a la manifestació, es va oblidar que la rutina de l’agitació de carrer només condueix a una apropiació de l’espai públic per a uns i no per a tothom. El perill és acostumar-se a aquesta fórmula de reivindicació, no a la reivindicació en si.

Aquest hàbit de protesta es va institucionalitzar. I així, quan Quim Torra en els seus dies de president va animar els seus a la reiteració de l’acció al carrer, es van obrir les portes als talls d’autopista i a la presa d’aeroports, entre altres aldarulls. Les manifestacions violentes dels últims dies per l’entrada a la presó d’un raper que fa apologia de la violència, Pablo Hasél, van ser la volta a una normalitat de crema de contenidors a la qual hem arribat a través d’una rutina. La política refinada s’ha esfumat. I amb ella, la unió intel·lectual que els problemes se solucionen pensant i no vomitant al carrer. L’acte unitari ahir de tot l’entramat empresarial per dir prou a aquest absurd és lloable, interessant i necessari. Ara falten les directrius per acabar de no repetir els errors dels últims anys.

No es tracta de visualitzar les equivocacions de l’altre. Això és relativament fàcil i inútil. La qüestió és trobar els errors propis d’aquells que consideren, entre crisis institucionals, processos infinits i més enllà, pandèmies no previstes, ERTO, ERO, crisi, poc consum, por, radicals dirigits, radicals governamentals, comerços clausurats amb planxes metàl·liques i clubs de futbol que contracten societats amb oficines situades a una caravana, que això està a la vora del caos.

Algú té interès que aquesta societat no funcioni? Per descomptat. Per això cal un treball de diagnòstic per detectar qui són i posar-los de cara a la paret. - A la vora del caos -Álex Sàlmon. Un d'aquests algú ronda per Waterloo.

QUÈ NO ÉS UN CALAMAR? 4.3.21

💭Què no és un calamar?, li preguntava Jordi Basté a Fermí Puig en un tall que d'orígen era clarament carn de dialing. Segons la wiki, el calamar o calamars és un mol·lusc marí que pertany a la classe Cephalopoda, subclasse Coleoidea, ordre Teuthida, amb dues subordres principals: Myopsina i Oegopsina (l'última inclou Architeuthis dux, el calamar gegant. Però hi ha calamars i calamars en aquest món globalitzat. 

Hi he pensat aquest matí en escoltar un anunci a Rac1 publicitant el calamar de la Patagònia, i com la Patagònia està una mica lluny em pregunto si és prudent consumir nosaltres aquest producte, ja que si no és que vingui xino xano a través de l'Oceà (no ho crec) hi ha que transportar-lo, segurament en avió, i això precisament és de les actuacions que hauríem de deixar de practicar vistes les conseqüències de la pandèmia. Em pregunto si tenim la necessitat de consumir calamar de la Patagònia o ens volen imposar aquesta necessitat. I més quan al país d'origen del calamar, un intent de regular la seva captura ha desencadenat violentes protestes, que s'han anomenat "la guerra del calamar", a Xile, el principal país pesquer de Sud-amèrica.

La setmana passada hi va haver disturbis a la ciutat de Concepció, al sud de Xile, després que els congressistes aprovessin un projecte de llei per regular la pesca del calamar gran. Treballadors de el sector de la pesca industrial porten en vaga des del 9 de gener. Divendres, les protestes van arribar a la capital, Santiago, on centenars de persones marxaven cap al palau presidencial.

Les manifestacions en el sector no són inusuals després d'anys de sobrepesca que han delmat les poblacions piscícoles, des d'anxoves fins sardines, al llarg de la seva costa de 4.300 quilòmetres. Però la violència de la guerra del calamar ha enxampat desprevingut el Govern. La nova regulació, aprovada fa dues setmanes, té com a objectiu protegir el medi marí mitjançant la prohibició de l'arrossegament en aigües mitjanes, el que va obligar a les pesqueres industrials a utilitzar mètodes de corral. Raó de més per no consumir aquest producte si en origen s'està regulant la seva pesca. Millor que consumim calamar mediterrani o de més a prop que la Patagònia, seria bo i estarem més de d'acord amb els nous temps que aconsellen consumir productes de proximitat.

INDEPENDÈNCIA 4.3.21

💭Quan es va fer públic el premi Planeta 2019, tothom li preguntava a Javier Cercas si la seva novel·la, la primera d'un cicle policíac protagonitzada pel mosso d'esquadra Melchor Marín, anava sobre el 'Procés'. I ell assegurava que no. Però amb un títol busca-raons com 'Independència' (Tusquets) ja no pot negar-ho, encara que tampoc sigui exactament el relat de la política catalana dels últims anys. Qui cregui que això va de Puigdemont i Rajoy està equivocat. Puigdemont es cita només una vegada en tota la novel·la. 

Cercas ha enviat al seu heroi a l'any 2025 quan, segons la seva ficció, el 'Procés' i la pandèmia són ja cosa de el passat. L'agent, ara vidu, s'ha vist obligat a traslladar-se a Barcelona des de la Terra Alta per intentar descobrir qui estan després del xantatge dirigit a l'alcaldessa de Barcelona -que no és Ada Colau sinó la seva sucesora-, una antiga progre fundadora d'un nou partit xenòfob, a la qual amenacen amb un vídeo sexual. l'entrevista la podeu llegir sencera aquí, però com és una mica llarga he destacat dos paràgrafs que em semblen els més interessants de la mateixa.

Per què ha titulat aquesta novel·la 'Independència' quan les al·lusions directes a l' 'Procés' tot just ocupen un parell de pàgines?

M'encanten els títols ambigus, polisèmics i equívocs. Umberto Eco deia que el millor títol de la literatura mundial era 'Els tres mosqueters', perquè eren quatre. Independència és una paraula magnífica.

Aquest seria un títol curiós per aquesta entrevista.

Tendim a pensar en independència política però hi ha moltes classes d'independència i totes són positives, excepte la política perquè jo sóc més aviat dependentista. Com més depenguem els uns dels altres millor, perquè així no triomfen les elits, els poderosos i els rics. D'això va aquesta novel·la. A un dels personatges de el llibre, Ricky Ramírez, li van dir a casa "Feu el papallona als bons". El mateix consell que li dóna a Llàtzer de Tormes la seva mare. El problema és que Ramírez ho entén malament i creu que li han dit Feu el papallona als rics i els poderosos. Aquest és el seu error perquè els rics el que fan és utilitzar-lo com paper higiènic. L'elit política, per sortir de la crisi ecònomica de l'any 2008, va fer tot el possible per treure a la gent al carrer amb l'esquer de la utopia disponible

¿I això que té a veure amb la independència?

Pot llegir-se com una metàfora del que ha passat. L'elit política, per sortir de la crisi ecònomica de 2008, va fer tot el possible per treure a la gent al carrer amb l'esquer de la utopia disponible: un país meravellós on tots serem feliços. La idea era superar la crisi de la forma més còmoda pressionant el Govern central. El problema és que la gent s'ho va creure, les elits van perdre el control de la situació i ara estan espantades perquè treure a la gent al carrer és fàcil però tornar-la a ficar és molt difícil...

EN PARLEM?, NO!, NO EN PARLEM 9.10.17

Ja no parlem dels migrants, dels refugiats, de aquest allau de gent que fuig del seu horror per anar a parar a l'horror de la indiferència d'Europa. Procés, procés, procés, ja no s'ofeguen Aylans, es veu, ni es parla de Proactiva Open Arms. Procés, Procés, Procés, i els migrants es van amuntegant, tenim el mur de Turquia i ara el de Libia, o els traficants de persones campen com per casa seva sense cap mena de control. Ja no ens preocupa, ho hem aparcat, no entra dins les nostres prioritats de preocupar-nos. Procés, Procés, Procés. Egpaña, Egpaña, Egpaña.

"Una nena siriana de cinc anys va morir aquest diumenge al campament de refugiats de Moria a l'illa grega de Lesbos, tot just cinc dies després d'arribar a Grècia al costat dels seus pares. Segons informen els mitjans locals, la petita va ingressar ja cadàver a l'hospital de la capital de l'illa, Mitilene. D'acord amb aquestes informacions, els pares l'havien portat des de Síria perquè patia una malaltia greu i amb l'esperança de poder trobar tractament per a ella a Europa. S'espera que l'autòpsia, prevista per a aquest dilluns, pugui posar de manifest les causes de la mort. L'augment d'arribades en els darrers mesos ha provocat nous problemes de superpoblació en els camps de refugiats d'aquestes illes, sobretot a Lesbos, on prop de 6.000 persones s'amunteguen en dos campaments amb capacitat per a tan sol la meitat.

Més de 100.000 migrants i refugiats han arribat a Europa des de gener travessant la Mediterrània, segons un informe presentat aquest dimarts a Ginebra per l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Entre ells, més de 85.000 han arribat a les costes italianes i prop de 9.300 ho han fet a Grècia. A Espanya, assenyala l'estudi, han arribat uns 6.500 migrants. L'estudi indica a més que 2.247 han mort al mar o han estat declarats desapareguts.
En el mateix període de 2016, entre l'u de gener i el tres de juliol, el nombre d'arribades va ser el doble, apunta l'OIM, que va arribar a comptabilitzar fins a 231.503 persones desembarcades. L'organització subratlla que el 2017 el 85% de ests migrants i refugiats van arribar a Itàlia, mentre que el 2016 Grècia va ser el destí majoritari.
Només una mica més de 7.300 migrants han estat reallotjats en altres països de la UE des d'Itàlia. Al món han mort uns 3.000 migrants i refugiats des de gener d'aquest any, i entre ells, més de 2.200 han mort mentre intentaven arribar a Europa.

DIUMENGE AL MATÍ 8.10.17

Avui al matí a primera hora, abans Barcelona no s'omplís de Zombies, he anat al forner a buscar un rodó de mig. Per variar no tenia canvi i hom no té la culpa que el bitllet més petit que et dona el caixer sigui de 20€, llevat de si és de l'antiga Caixa d'Estalvis del Mediterrani, absorbida pels pròfugs del Sabadell, que si en dona de 10€.

Com la Rosario sempre té canvi, per a ella i altres negocis del barri, he anat a buscar el patufet (el periódico) i he tornar al forner.

Els diumenges no hi ha la Mercé, que és la meva dependenta de capçalera, i la senyora que hi havia avui m'ha dit:

- Els diumenges ara tenim pa de llenya.

Ostres, i la llenya és menja?

- No, vull dir cuit amb llenya

Ah! vols dir cuit en un forn de sola, oi?

- No! cuit amb llenya, ha insistit la senyora.

Que no! que el forn de sola no va amb llenya que nomès és un combustible, va amb gas-oil, que l'he vist - li he dit -

L'he deixat per inùtil, donada la seva tossuderia. És aquest un error molt freqüent, i és que més d'un paqui posa al seu rètol 'Forn de pa cuit amb llenya', clar que el món dels 'paquis' és particular. 

Molt poca gent fa servir la llenya com a combustible pels forns de sola. Recordo que a Camallera hi havia un forner (no sé si encara hi és) que tot ho coia amb la llenya dins del forn, que després retiraba, i aixó si que és difícil atès no podia donar ni vapor al forn, i és difícil encertar en la quantitat de llenya per que el forn agafi la temperatura correcte, si és passa, ha d'enfornar corrents la coca per baixar-la i si es queda curt, ja ha begut oli. 

Cuit d'aquesta manera, el pa té poca presencia, queda més blanquinós, però molt bo de gust, aixó si, és com la fruita de veritat que no té presencia, però en no pasar per la cámara està més bona i gustosa, i fins i tot fa olor.

En resumides comptes, m'he emportat com sempre un rodó de mig, que no sé perquè li diuen de pagés. Ah! I a Sabadell continuem sense que cap forner sigui capaç de fer una xapata no com Déu mana, sinó almenys mitjanament presentable.

COLDPLAY, CULPABLE DEL CANVI D'HORA 28.10.16

Seguint una tradició que fa temps que dura, avui toca parlar del canvi d'hora, però com l'ùnic que canvia d'un any a l'altre és la xifra d'estalvi en diners que s'inventen els cagabandurries de torn, us deixo l'enllaç de l'escrit de fa un parell d'anys, així si no us interessa no us el llegiu, però si heu de saber que indirectament la culpa del canvi d'hora és de Coldplay...

EL REBESAVI DEL LÍDER DE COLDPLAY EN VA TENIR LA 'CULPA'

Aquest constructor anglès (Farnham, 10 d'agost de 1856 - Brighton, 4 de març de 1915) va ser qui realment va desenvolupar la idea de Hudson i va impulsar el canvi de l'horari d'estiu al Regne Unit. L'avantpassat del cantant Chris Martin va publicar el 1907 un tractat sobre els avantatges d'avançar 80 minuts els rellotges a l'estiu, i tenir així tardes més llargues, amb més hores de llum, cosa que suposaria un estalvi de 2,5 milions de lliures en despeses d'il·luminació. La seva idea era que els rellotges fossin avançats 20 minuts a les dues de la matinada dels diumenges successius de l'abril, i que fossin endarrerits en la mateixa quantitat els diumenges del setembre. Així, el canvi no seria tan brusc. La seva proposta va arribar al Parlament en diverses ocasions, i sempre va ser tombada. No va ser fins a l'esclat de la primera guerra mundial i amb la necessitat d'estalviar carbó que la Gran Bretanya va aplaudir la idea de Willett, que no va arribar a veure el seu somni complert, ja que va morir el 1915.

DELINQÜENTS POTENCIALS 27.10.16

"El rei Espanyol d'Espanya, Felip 6 es va reunir amb el president d'una banda criminal i amb una gestora colpista per formar un govern per al poble sobirà", ai, perdó, el sobirà és en Felip 6 per la gracia de Franco i desgracia nostra, i tornant al tema, aquest senyor President de la banda criminal, que aquest matí deia seorias atès no sap vocalitzar bé i dir señorias, i que ja portaba escrites les répliques als seus rivals sense haver-los escoltat, serà dissabte a quarts de set el nou president del Govern Espanyol d'una Espanya única i indivisible. Sense reunir cap mèrit, a banda de no fer res com un Bartleby tanoca qualsevol, serà President pel demèrit dels altres, sobretot PSoE i encara més Podemos. Deia avui Pablo Iglesias a Rajoy: «Hi ha més delinqüents potencials aquí que allà fora», referint-se al Parlament, una frase que queda molt bé, però que tampoc vol dir res; els delinquents són fora atès estàn en judicis, sigui Gürtel, o targetes Black, llevat de Rita Barbera que és al Senat, els de dins no són delinquents, són gangsters que pertanyen a una banda criminal, i el President d'aquesta banda criminal serà el President d'aquest vell país ineficient que és Espanya.

INÙTIL MISSATGE OCULT 27.10.16

A ran del reportatge de la BBC sobre nens sirians treballant en empreses turques per empreses com Inditex, Mango, o Marks&Spencer i altres per un euro al dia del que en parlava ahir, el que em sorpren es que algú es sorprengui o parli de deixar de comprar roba d'aquestes empreses per les condicions d'explotació de la gent que les confecciona.  No deixa de ser un pour parler per sortir del pas i justificar-se, i d'ací a un parell de dies ja no es parlarà del tema i altra volta es tornarà a comprar inutilitats al tot a 100, o al Zara de torn.

Si en la nostra societat hi haguès coherència, fa ja temps que les botigues de tot a 100, o a un euro i els Zaras de torn, haurien desaparegut, atès ningú aniría a comprar-hi res, sabedors de com s'han confeccionat els productes que allí ens venen a preus barats, explotant brutalment a altres persones, com tampoc comprariem res fabricat amb coltan, o sia que no tindriem mòbil, ni ordinadors, ni tablets. Però no és així, entre altres questions per què en el fons som uns hipócrites que plorem per aquests pobres explotats amb llàgrimes de cocodril i nomès de tan en tant, i la resta del temps mirem cap una altra banda com passa amb els morts de les obres del Mundial de Qatar, i altres casos d'explotació com el que podeu trobar aqui i que explicaba fa un parell d'anys. Han  passat dos anys llargs d'aquest escrit, i el missatge ocult no ha servit per a gran cosa, nomès per sacsejar les nostres conciencies una estoneta, i tampoc massa.

INDITEX, O LES REGLES DEL JOC 26.10.16

És difícil parlar del tema sense caure en demagògia barata; però la realitat és que resulta que vivim en un món complex en què un pot estar assegut al sofà, lloant les meravelles del programa de Jordi Évole a Salvados, sense saber que els texans que porta posats en aquest mateix moment poden haver estat fets per un dels migrants salvats per l'Astral. Que els pantalons en qüestió poden haver passat per un taller d'Istanbul on els treballadors, alguns il·legals, cobren un euro a l'hora. Que potser el va tenyir aquest tipus que no pot evitar trencar en llàgrimes quan, en ple Mediterrani, un cooperant lo diu pel megàfon "Welcome to Europe!".

Diuen a Inditex que ells realitzen contínues inspeccions als seus proveïdors, també als turcs. Que fan el que poden, asseguren, però que no hi ha manera d'estar en tot. Que la nostra demanda de pantalons, faldilles, vestits, camises i samarretes barates és tan enorme que tenim a la indústria asfixiada de treball. I clar, al final se'ls colen dos o tres empreses díscoles, d'aquestes que exploten persones, refugiats inclosos, nens inclosos. Però l'esclavitud, sostenen ells, l'exerceix qui sosté el fuet, no qui el finança. El mateix o semblant diuen també les altres marques a les que la BBC ha tret els colors per aquest mateix tema: Mango, Marks&Spencer, Next i Asos.

I és cert, almenys Inditex vigila molt aquest aspecte, i Amancio Ortega ha erigit l'imperi d'Inditex, cop a cop vers a vers, a força de treball, esforç i imaginació, cosa que molesta molt en aquest país, i als ciutadans m'imagino que Amancio Ortega els diria que comprin la peça que comprin de la marca que sigui, haurà estat fabricada en les mateixes circumstàncies que les del seu grup, encara que potser amb menys control, i, no és cert que als ciutadans no els importi aquesta suposada explotació de mà d'obra barata, simplement la consideren normal. Algú diria que millor un euro a l'hora que res, pitjor estan en les maquiles de Mèxico, si no són explotats per aquestes empreses ho seran per altres o pel seu propi Govern. 

Tampoc podem comprar mòbils, portàtils, teles ni res on hi entri el coltan. Ni res fabricat a la Xina, i caldria no oblidar les condicions dels treballadors a Qatar, on havent-ne mort gairebé 1.500, acaben de reconèixer el primer mort d'accident laboral.

No podem donar-nos la culpa de tot i no estic d'acord en la demagògia de castigar les marques que sabem que anteposen el seu benefici econòmic al social, més que res per què aquestes són les regles del joc capitalista. Deixar de comprar els seus productes durant un temps i recordar als que segueixen fent-ho que aquests texans, aquestes camises representen el pitjor del nostre sistema és inùtil. Intentar, en la mesura de les nostres possibilitats, que el consum adquireixi la dimensió ètica que mereix, és també inùtil per més esforços que si dediquin, simplement perque no podríem comprar res, i a sobre aquest obrer sirià a Turquia no cobraría ni aquest euro a l'hora.

I.E.C. 'SOSTENELLA Y NO ENMENDALLA' 25.10.16

L'IEC deixa només 15 accents diacrítics en l'ortografia del catalàL'IEC deixa només 15 accents diacrítics en l'ortografia del català. La nova ortografia de la llengua catalana inclourà una simplificació radical dels accents diacrítics, aquells que segons la normativa general no s'haurien d'utilitzar però que serveixen per distingir entre dues expressions amb la mateixa escriptura però diferent significat. 

La nova ortografia que el plenari de l'Institut d'Estudis Catalans va aprovar a la sessió d'aquest dilluns manté una llista de només 15 excepcions, una més (sòl) de les previstes inicialment, a la norma general d'accentuació: bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús i vós. 

El president de l'IEC, Joandomènec Ros, la directora de la Secció Filològica, Teresa Cabré, i el responsable del grup d'ortografia de la secció, Vicent Pitarch, han defensat avui la nova ortografia davant la polèmica creada i la petició recolzada per 1.500 firmes perquè la renovació de l'ortografia es descartés. Segons Cabré, la simplificació en el camp dels diacrítics era una demanda del sector educatiu, que permet facilitar l'aprenentatge de la llengua. 

La nova ortografia, que substitueix les normes de Fabra de 1913 i les successives novetats que l'IEC havia anat aprovant de forma aïllada, refon tota aquesta tradició normativa i hi incorpora diverses actualitzacions, que segons Pitarch s'han de considerar únicament retocs, "no una reforma ortogràfica" pròpiament dita. Teresa Cabré ha recordat que en el català hi ha 500 casos en què es produeix homografia entre dos termes. Fins ara, només en 150 d'aquests termes s'utilitzava l'accent diacrític per solucionar la possible ambigüitat. Amb la nova ortografia -la seva redacció era necessària com un element més de la gramàtica que es publicarà el 23 de novembre-, es plantejaven dues posicions extremes (mantenir l'actual sistema, o fins i tot ampliar-lo, suprimir l'accentuació diacrítica, o com a terme mitjà plantejar una simplificació radical). La nova ortografia tindrà un període transitori de quatre anys, durant el qual anirà entrant en vigor a mesura que es tanquin acords d'aplicació amb mitjans de comunicació, editors i administracions educatives.

Es pot ser lingüista i cursi?, sí! Es pot ser lingüista i ranci?, també!. Es pot ser lingüista i tossut?, oi tant!. Els lingüistes de l'IEC, tossuts, s'han enrocat i s'han castellanitzat amb allò de: 'sostenella y no enmendalla', amb els diacrítics, i no baixen del burru, o burro, només que ara en comptes de deixar-ho en 14 o han fet en 15. El més curiós del cas és que si fa mig any haguessin preguntat a la gent del carrer, el 90% no tindrien ni idea de que era un accent diacrític.
D'acord que s'havia de revisar l'ortografía, però gosaria afirmar que els de l'IEC han errat el camí. Podien haver revisat les geminades, o per exemple que: embeinar-se-la, es pogués escriure: embeinársela, però ja veig que no se la embe¡naran els senyors i senyores de l'IEC amb el tema dels diacrítics. Ja sé que parlo o millor dit, escric des de la ignorància lingüistica, nomès intento emprar el sentit comú, i com a català pensant, tot i que bastant ignorant de la meva pròpia llengua, em declaro objector diacrític, i si volen, ja em poden enviar a la justícia. Resistiré!