La religió de la compassió es diu cristianisme - Nietzsche. La compassió està en contradicció amb les emocions tòniques que eleven l'energia del sentiment vital, produeix un efecte depressiu. Amb la compassió creix i es multiplica la pèrdua de forces que en si el sofriment aporta ja a la vida.

Fins i tot el patiment es fa contagiós per la compassió; en certes circumstàncies, amb la compassió es pot arribar a una pèrdua complexiva de vida i d'energia vital, que està en una relació absurda amb la importància de la causa (el cas de la mort del Natzarè). Aquest és el primer punt de vista; però hi ha un altre més important.

Suposant que es considera la compassió pel valor de les reaccions que sol provocar, el seu caràcter perillós per a la vida apareix a una llum bastant més clara. La compassió dificulta en gran mesura la llei de l'evolució, que és la llei de la selecció. Conserva el que està aviat a perir; combat a favor dels desheretats i dels condemnats de la vida, i mantenint en vida una quantitat de fracassats de tot llinatge, dóna a la vida mateixa una aspecte esquerp i enigmàtic.

Es va gosar cridar virtut a la compassió (mentre que a tot moral noble és considerada com debilitat); s'ha anat més enllà; s'ha fet d'ella la virtut, el terreny i l'origen de totes les virtuts; però això va ser certament fet (cosa que s'ha de tenir sempre en compte) des del punt de vista d'una filosofia que era nihilista, que portava escrita en el seu escut la negació de la vida.

Schopenhauer estava amb ella al seu dret; amb la compassió, la vida és negada i es fa més digna de ser negada; la compassió és la pràctica del nihilisme.

Diguem-ho una altra vegada: aquest instint depressiu i contagiós dificulta aquells instints que tendeixen a la conservació i l'augment de valor de la vida: tant en qualitat de multiplicador de la misèria, com en qualitat de conservador de tots els miserables és un instrument cabdal per al increment de la decadència; la compassió ens s'encapritxa amb la res ...

No es diu res; en lloc del no-res, es diu el més enllà, o Déu, o la veritable vida, o el Nirvana, la redempció, la beatitud ...

Aquesta innocent retòrica, que prové del regnat de la idiosincràsia moral-religiosa, apareix de sobte bastant menys innocent si es comprèn quina tendència es encobreix aquí sota el mantell de frases sublims: la tendència hostil a la vida.

Schopenhauer era hostil a la vida, per això va fer de la compassió una virtut ...

Aristòtil va veure en la compassió, com és sabut, un estat d'ànim morbós i perillós, que fos bo tractar de tant en tant amb un purgant; va considerar la tragèdia com una catarsi ...

En realitat, partint de l'instint de la vida, s'hauria de crear un mitjà per donar un cop a una acumulació morbosa i perillosa de compassió, com era representada pel cas de Schopenhauer (i també per tota la nostra decadència literària i artística de Sant Petersburg a París, de Tolstoi a Wagner); per fer-la esclatar ... Res més malsà en la nostra malsana modernitat que la compassió cristiana.

Ser aquí mèdic, ser aquí implacable, posar aquí el ganivet, això ens competeix a nosaltres, això és la nostra manera d'estimar els homes; d'aquesta manera som filòsofs nosaltres, els hiperboris.