22/10/16

LOLA


No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent.
Tenia una caseta d'una sola planta, tres habitacions, un bany complert més un excusat, cuina americana, un saló menjador amb finestres que donaven a ponent, un petit porxo de totxos on hi havia un banc de fusta desgastat per el vent que baixava de les muntanyes i del mar, desgastat per el vent que venia del nord, el vent de les obertures, i per el vent de color de fum que venia del sud. Tenia llibres que conservava des de feia més de vint-i-cinc anys. No eren molts. Tots vells. Tenia llibres que havia comprat feia menys de deu anys i que no l'importava deixar o perdre o que els hi robessin. Tenia llibres que a vegades rebia perfectament lacrats i amb remitents desconeguts i que ja ni tan sols obria. Tenia un pati ideal per sembrar-lo de gespa i plantar-hi flors, encara que ell no sabia quines flors eren les més indicades per plantar-hi, no cactus o cactàcies sinó flors. Tenia temps (o aixó creia) per dedicar-lo al cultiu del seu jardí. Tenia un sou mensual. Tenia una filla que es deia Rosa i que sempre havia viscut amb ell. Semblava difícil que aixó fos així, però era així.

A vegades, durant les nits, recordava a la mare de Rosa i a vegades reia i altres vegades li donava per plorar. La recordava mentre estava tancat en el seu estudi i Rosa dormia en la seva habitació. La sala estava buida i quieta i amb la llum apagada. En el porxo si algú s'hagués dedicat a escoltar amb atenció, hauria escoltat el brunzit d'uns pocs mosquits. Però ningú escoltava. Les cases veïnes estaven silencioses i fosques.

Rosa tenia disset anys i era espanyola. Amalfitano en tenia cinquanta i era xilè. Rosa tenia passaport des dels deu anys. Durant algun dels seus viatges, recordava Amalfitano, s'havien trobat en situacions rares, doncs Rosa passava les duanes per la porta dels ciutadans comunitaris i Amalfitano per la porta reservada als no comunitaris. La primera vegada Rosa va tenir una enrabiada i es posà a plorar i no volia separar-se del seu pare. En una altra ocasió, doncs les cues avançaven amb ritmes molt diferents, ràpida la dels comunitaris, més lenta i amb major zel la dels no comunitaris, Rosa es va perdre i Amalfitano tardà mitja hora en trobar-la. A vegades els policies de duanes veien a Rosa, tant petita, i li preguntaven si viatjava sola o si algú l'esperava a la sortida. Rosa contestava que viatjava amb el seu pare, que era sud-americà, i que tenia que esperar-lo allí mateix. En una ocasió a Rosa li revisaren la maleta doncs sospitaren que el pare podia passar droga o armes emparat en la innocència i en la nacionalitat de la seva filla. Però Amalfitano mai havia comerciat en drogues i tampoc en armes.

La que sí viatjava sempre armada, recordava Amalfitano mentre es fumava una cigarreta mexicana assegut en el seu estudi o dempeus en el porxo a les fosques, era Lola, la mare de Rosa, que mai es desprenia d'una navalla d'acer inoxidable amb obertura de molla. Una vegada els varen detenir en un aeroport, abans que naixés Rosa, i li preguntaren que hi feia allí aquella navalla. És per pelar fruita, contestà Lola. Taronges, pomes, peres, kiwis, aquest tipus de fruita. El policia se la quedà mirant durant una estona i després la deixà passar. Un any i alguns mesos després d'aquest incident naixí Rosa. Dos anys després Lola se'n va anar de casa i encara portava amb ella la navalla.

El pretext que usà Lola fou el d'anar a visitar al seu poeta favorit, que vivia en el manicomi de Mondragon, a la vora de San Sebastián. Amalfitano escoltà els seus arguments durant tota una nit mentre Lola preparava la seva motxilla i li assegurava que no tardaria en tornar a casa al seu costat i al de la seva nena. Lola, sobre tot en els últims temps, solia afirmar que coneixia el poeta i que aixó havia succeït durant una festa a la que assistí a Barcelona, abans que Amalfitano entres en la seva vida. En aquesta festa, que Lola definia com una festa salvatge, una festa que emergia de sobte en mig de el calor de l'estiu i d'una caravana de cotxes amb les llums vermelles enceses, se n'havia anat al llit amb ell i havien fet l'amor tota la nit, encara que Amalfitano sabia que no era veritat, no solament perquè el poeta era homosexual, sinó perquè la primera noticia que va tenir Lola de la seva existència li devia a ell, que li havia regalat un dels seus llibres.

LA PART D'AMALFITANO

SHARE THIS

1 comentari:

About Me