"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica s'aparta de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca i en separar-se la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, que voldria, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar-ho amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre la Penmínsula Ibérica i l'Amèrica Llatina.
Saramago, que creia també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confonia desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. 
Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona. Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Espanya o d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Madrid o a Brusel·les.
Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del segle dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat."
En el cas d'una Catalunya independent, tant dins com fora de l'Euro, es plantegen una serie de qüestions a tenir en compte: Credit no en tindrem, ja no en tenim ara que depenem de les bestretes que ens va anticipant gasivament el Govern. Pero tindriem fronteres per on hauria de passar tot el tràfic d'Espanya i Portugal, lo qual no deixa de ser interessant, a banda, no se jo si en estar fora d'Europa ens permetria la possibilitat de ser paradís fiscal. Tot plegat, complex i incert, massa incert, el sentit del vot d'un milió de pensionistes pot ser decisiu, per que les pensions i el seu cobrament serien la primera victima en cas de secesió (en això que ningú s'enganyi ni ens enganyi), i tambè per què aqui no s'han explicat molts dels inconvenients que tindrem en estar fora d'Espanya i d'Europa. Aquest mesianisme ideologic bufa colomaire ho pinta tot de color de rosa quan la perspectiva és de color negre i més que mentir ometen molts dels inconvenients que hauriem de patir.