"Els catalans, arribarà un dia en que podran viatjar per tot el món, i a tot arreu on vagin ho tindran tot pagat", escrivia Francesc Pujals.
Aquesta frase de Pujals és preciosa. Divertida com ho era el seu autor, que unia al seu gran talent un sentit de l'humor universalista poc freqüent a les nostres latituds. Desgraciadament, donat que aquest llibre o tractat no surt fins avui i que les autonomies no fomenten precisament l'Evangeli, tenim por que la porfecia de Pujols no es compleixi. Perquè com voleu que no ens cobrin una cosa que si saben ni que és?
A un addicte al pa amb tomàquet li és molt difícil de viatjar. Tothom recorda anècdotes sobre el tema. L'ingenu viatger que pretengui acontentar el seu natural patriotisme gastronòmic fracassarà. Encara que el restaurador estranger estigui molt predisposat i atent a les explicacions detallades de la "insòlita i extravagant recepta", el resultat final sempre és el mateix. Al cap d'una bona estona apareix davant del comensal-addicte amb unes llesques de pa, sovint de motlle, amb unes rodanxes de tomàquet a sobre, o amb tomàquet esmicolat o, en el millor dels casos, tomàquet de llauna líquid escampat, i unes gotes d'oli oblidades entre molla i crosta. Un desastre!
La vella anècdota continua vigent: Podeu trobar-vos al millor restaurant del món o de la península, o, fins i tot, d'una regió limítrofa i fer la prova; veureu com l'operació es repeteix una i altra vegada. És millor desistir. A cent metres de l'àrea on es parla català s'ha acabat el pa amb tomàquet.
El pa amb tomàquet, doncs, no és famós al món, no s'exporta. No en el sentit de producte envasat, congelat o liofilitzat, sinó en el sentit pràctic. Si en algun indret de la terra hi ha pa amb tomàquet és, gairebé sempre, podeu estar-ne segurs, perquè allà hi ha algú que va viure una llarga temporada a Catalunya. Gairebé mai un català.

TEORIA I PRÀCTICA
DEL PA AMB TOMÀQUET
LEOPOLD POMÉS