La trinitat de Roberto Bolaño va tenir tres noms: Xile, Mèxic i Espanya (respectant l'ordre cronològic de la seva vida). Qui va exercir cada rol?, seria la pregunta que obcecaría a crítics i estudiosos. No obstant això, a estones Xile és el Pare i la majoria de les vegades Espanya [1]. I Mèxic no pot ser el Fill perquè no hi ha espai per a un cap més en aquest tzompantli.
Arribats al punt de les interpretacions delirants -després de rellegir fins al cansament a Hommi Bhabha i companyia- es multipliquen aquests països i destinacions: llocs d'Àfrica (continent posat en la literatura per Rimbaud, el seu destí recomanat des de fa segles), l'Alemanya nazi o els seus fruits escampats a Amèrica, els escriptors nord-americans que són un punt geogràfic de meridians sense altra indicació més (de Whitman a Burroughs a Philip K. Dick, com si fossin les indicacions per unir tres punts amb línies i formar un triangle), hotels, habitacions, llibres: tots permeten conformar un mapa imaginari. I el seu art cartogràfic s'emparenta amb un mapa cadastral, una carta de clima, els mapamundis de Coronelli o de Fra Mauro, una prova deixada pels holandesos Blaeu, els mapes asteques, la taula de Peutinger, el mapa de Borges o el de Opicinus de Canistris.
Allà on Bolaño es transforma en un cartògraf apareixen aquests corbs que aguaiten la seva literatura -devenida la carronya predilecta d'alguns cercles i personatges. I com a tals corbs es multipliquen cristològicament parlant i com ja alertava des de la primera línia: aquest text pretén prevenir una lectura (la cartogràfica), insignificant entre tantes, però actuar des de la nimietat (estèril és tot intent d'atacar a l'Leviatan que és la paratextualitat voltant de l'escriptura de Bolaño).
Si hi va haver un país al qual Bolaño va tornar una i altra vegada va ser Cuba. Mai va posar peu a l'illa (la persona que va ser Roberto Bolaño), mes sí la va visitar com una Verge a la seva cosina, com un detectiu al sospitós que creu innocent però que tot i així està a la presó. ¿I què és Cuba? La Revolució i els seus escriptors. La Revolució no queda molt ben parada: "una pel·lícula de gàngster rodada al tròpic". A estones catalogada amb totes les lletres: d-i-c-t-a-d-u-r-a -judici que no feia més que tancar-li a Bolaño les portes i duanes de l'illa tropical, un ínsula que mai va visitar perquè ja la coneixia perfectament, Lezama, Carpentier, Piñera i Arenas mitjançant.
Escriptors nazis o aduladors, oportunistes o venerables. Allà "està" el cubà Ernesto Pérez Masón que en la seva novel·la La sopa dels pobres (1965) compon acròstics amb les primeres lletres de cada paràgraf, el missatge antisemita que repetim fins al cansament. Virgilio Piñera, el millor traductor de Ferdydurke. Carpentier com reminiscència, els orfes del segle de les llums com fantasmes assetjadors, ineludibles, magnificents.
A 'Els detectius salvatges' Arturo Belano i San Epifanio es distenen parlant de literatura en termes de mariconeria, així gran part dels escriptors cubans acaben catalogats com "marietes": Lezama, Eliseo Diego, Cintio Vitier, Retamar (l'horrible), Guillén (el penós), Fina García (la inconsolable). Queda fora de l'enumeració Luis Rogelio Nogueras esdevingut "nimfa amb esperit de marieta juganer".
La seva Reinaldo Arenas és una criatura innocent, desemparada, planyívola. Lezama és el seu monstre preferit. Un monstre d'Ulisses Aldrovandi: meitat home i serp, amb cresta de gall i rínxols. Només cal llegir "El misteri transparent de José Donoso" on apunta: "Al gran teatre de Lezama, Bioy, Rulfo, Cortázar, García Márquez, Vargas Llosa, Sábato, Benet, Puig, Arenas, l'obra de Donoso automàticament es desplaça a un segon pla i empal·lideix". Del que pogués derivar-se la idea que d'existir un cànon de la literatura llatinoamericana (i en cas que Roberto Bolaño ho subscribis) començaria amb Lezama i acabaria a Arenas.
El major homenatge a la literatura cubana rau en el personatge d'Ulisses Lima, resultat de la sumatòria de la passió de Mario Santiago per Joyce i de la veneració a Lezama Lima. El tribut es torna elegíac a 'Els detectius salvatges' quan evoca els dies finals d'Arenas a Nova York, malalt, moribund, dictant la seva novel·la memòria, a la vora i al suïcidi. És tal el rubor que suscita el final d'aquesta vida que en cap moment és pronunciat ni indicat el nom de Reinaldo Arenas, com si certa superstició s'amagués després d'aquest substantiu propi, com si es invoqués a un esperit que hauríem de deixar reposar.
Arribats al punt de les interpretacions delirants -després de rellegir fins al cansament a Hommi Bhabha i companyia- es multipliquen aquests països i destinacions: llocs d'Àfrica (continent posat en la literatura per Rimbaud, el seu destí recomanat des de fa segles), l'Alemanya nazi o els seus fruits escampats a Amèrica, els escriptors nord-americans que són un punt geogràfic de meridians sense altra indicació més (de Whitman a Burroughs a Philip K. Dick, com si fossin les indicacions per unir tres punts amb línies i formar un triangle), hotels, habitacions, llibres: tots permeten conformar un mapa imaginari. I el seu art cartogràfic s'emparenta amb un mapa cadastral, una carta de clima, els mapamundis de Coronelli o de Fra Mauro, una prova deixada pels holandesos Blaeu, els mapes asteques, la taula de Peutinger, el mapa de Borges o el de Opicinus de Canistris.
Allà on Bolaño es transforma en un cartògraf apareixen aquests corbs que aguaiten la seva literatura -devenida la carronya predilecta d'alguns cercles i personatges. I com a tals corbs es multipliquen cristològicament parlant i com ja alertava des de la primera línia: aquest text pretén prevenir una lectura (la cartogràfica), insignificant entre tantes, però actuar des de la nimietat (estèril és tot intent d'atacar a l'Leviatan que és la paratextualitat voltant de l'escriptura de Bolaño).
Si hi va haver un país al qual Bolaño va tornar una i altra vegada va ser Cuba. Mai va posar peu a l'illa (la persona que va ser Roberto Bolaño), mes sí la va visitar com una Verge a la seva cosina, com un detectiu al sospitós que creu innocent però que tot i així està a la presó. ¿I què és Cuba? La Revolució i els seus escriptors. La Revolució no queda molt ben parada: "una pel·lícula de gàngster rodada al tròpic". A estones catalogada amb totes les lletres: d-i-c-t-a-d-u-r-a -judici que no feia més que tancar-li a Bolaño les portes i duanes de l'illa tropical, un ínsula que mai va visitar perquè ja la coneixia perfectament, Lezama, Carpentier, Piñera i Arenas mitjançant.
Escriptors nazis o aduladors, oportunistes o venerables. Allà "està" el cubà Ernesto Pérez Masón que en la seva novel·la La sopa dels pobres (1965) compon acròstics amb les primeres lletres de cada paràgraf, el missatge antisemita que repetim fins al cansament. Virgilio Piñera, el millor traductor de Ferdydurke. Carpentier com reminiscència, els orfes del segle de les llums com fantasmes assetjadors, ineludibles, magnificents.
A 'Els detectius salvatges' Arturo Belano i San Epifanio es distenen parlant de literatura en termes de mariconeria, així gran part dels escriptors cubans acaben catalogats com "marietes": Lezama, Eliseo Diego, Cintio Vitier, Retamar (l'horrible), Guillén (el penós), Fina García (la inconsolable). Queda fora de l'enumeració Luis Rogelio Nogueras esdevingut "nimfa amb esperit de marieta juganer".
La seva Reinaldo Arenas és una criatura innocent, desemparada, planyívola. Lezama és el seu monstre preferit. Un monstre d'Ulisses Aldrovandi: meitat home i serp, amb cresta de gall i rínxols. Només cal llegir "El misteri transparent de José Donoso" on apunta: "Al gran teatre de Lezama, Bioy, Rulfo, Cortázar, García Márquez, Vargas Llosa, Sábato, Benet, Puig, Arenas, l'obra de Donoso automàticament es desplaça a un segon pla i empal·lideix". Del que pogués derivar-se la idea que d'existir un cànon de la literatura llatinoamericana (i en cas que Roberto Bolaño ho subscribis) començaria amb Lezama i acabaria a Arenas.
El major homenatge a la literatura cubana rau en el personatge d'Ulisses Lima, resultat de la sumatòria de la passió de Mario Santiago per Joyce i de la veneració a Lezama Lima. El tribut es torna elegíac a 'Els detectius salvatges' quan evoca els dies finals d'Arenas a Nova York, malalt, moribund, dictant la seva novel·la memòria, a la vora i al suïcidi. És tal el rubor que suscita el final d'aquesta vida que en cap moment és pronunciat ni indicat el nom de Reinaldo Arenas, com si certa superstició s'amagués després d'aquest substantiu propi, com si es invoqués a un esperit que hauríem de deixar reposar.
Fins i tot en un text dedicat a Enrique Lihn torna aquesta obsessió pel 'holguinero'. A "Unes poques paraules per a Enrique Lihn" reapareix la víctima excelsa: "Aquesta lucidesa [la d'Enrique Lihn], en els anys setanta, li costarà l'estigma i l'anatema de l'esquerra dogmàtica i neoestalinista que fins i tot arribarà a acusar-lo de connivència amb el pinochetisme. Aquests mateix que llavors no van aixecar la veu per defensar Reinaldo Arenas..."
Com si el encimbellament d'Arenas no fos suficient per implicar enemistats, Bolaño es mostra coneixedor de l'obra de José Martí, el que resultaria una ofensa per a alguns predis acadèmics, una ofensa al panteó heroic i l'altar in litteris que és Martí a Cuba. El que no perdonarien teòrics (ni) nacionalistes és l'anteposició d'Arenas; que tot i conèixer a Martí, Bolaño no distengui en ell, no li rendeixi tribut (com sí que fa amb Lezama).
Les mencions a l'obra martiana són minses, gairebé nul·les. A "L'humor al replà" es dedica a escodrinyar el duet humor i literatura, i anota: "N'hi ha també excel·lents prosistes i poetes en l'obra l'humor brilla per la seva absència. Martí és el màxim exponent d'aquest tipus d'escriptors, tot i l'edat d'or".
Bolaño, a més, escriu curioses ressenyes sobre llibres i escriptors cubans fora del cànon bloomsià. En la seva columna del diari xilè 'Las Últimas Notícias' s'ocupa de Norberto Fuentes i dels seus Dolços guerrers cubans (Seix Barral, 1999). Sota el títol "L'ànima venuda al diable" revela a un Norberto Fuentes que es vanta de la seva condició de privilegiat, seudoimitador de Hemingway. Parla en termes d'indignitat, vergonya, justificació, promesa vinguda a menys: "Norberto Fuentes ja no és un escriptor, és una ànima en pena".
Quan ha de ressenyar la Trilogia bruta de l'Havana de Pedro Joan Gutiérrez, publicada per la seva editorial Anagrama, surt airós sense haver d'emetre un judici crític sobre l'escriptura del cubà -judici que inferim per la seva pròpia absència. Si Norberto Fuentes és equiparat a un suposat Raúl Castro que s'escapa de Cuba i es dedica a escriure sobre les injustícies comeses pel seu germà durant quaranta anys, a Pedro Juan li s'avé la imatge de Bukowski, una cosa que com assenyala el propi Bolaño ell no prendria com un afalac.
Norberto Fuentes és Etèocles i Caín. Pedro Juan és un altre autor més condemnat a l'oblit, en caiguda lliure, precipitant-se cap enlloc. En ambdues ressenyes tenim el vivencial: són dos éssers de carn i ossos, més que dos escriptors, sobre els quals ens parla Bolaño: Norberto Fuentes manejant el seu acte soviètic a la capital i Pedro Juan exercint el seu paper de mascle tropical.
Una cosa tenia clar Roberto Bolaño: "Amb la pàtria no es juga. Aquesta és la divisa i no només a El Salvador, també a Xile ia Cuba, al Perú ia Mèxic, i fins i tot a Àustria i més d'un altre país o regió europees.". Bolaño que potser ha estat el primer escriptor de la llengua espanyola que veritablement ha estat més enllà de la pàtria i no perquè ho hagi dit ni escrit -com han fet molts altres- sinó perquè la pàtria és movible, un tauler d'un war game en el qual Udo Berger s'obstina a traçar noves estratègies, un desert ple de cadàvers pel qual fuig una dona que pressentim és una ombra. La pàtria és l'excusat on Auxilio Lacouture passa dies tancada, sola, sense menjar, mentre fora hi ha assassinats. La pàtria no és res. Xile, Mèxic, Espanya, Cuba: noms a l'atzar. L'exili no existeix en si mateix. Exili i literatura.
Com si el encimbellament d'Arenas no fos suficient per implicar enemistats, Bolaño es mostra coneixedor de l'obra de José Martí, el que resultaria una ofensa per a alguns predis acadèmics, una ofensa al panteó heroic i l'altar in litteris que és Martí a Cuba. El que no perdonarien teòrics (ni) nacionalistes és l'anteposició d'Arenas; que tot i conèixer a Martí, Bolaño no distengui en ell, no li rendeixi tribut (com sí que fa amb Lezama).
Les mencions a l'obra martiana són minses, gairebé nul·les. A "L'humor al replà" es dedica a escodrinyar el duet humor i literatura, i anota: "N'hi ha també excel·lents prosistes i poetes en l'obra l'humor brilla per la seva absència. Martí és el màxim exponent d'aquest tipus d'escriptors, tot i l'edat d'or".
Bolaño, a més, escriu curioses ressenyes sobre llibres i escriptors cubans fora del cànon bloomsià. En la seva columna del diari xilè 'Las Últimas Notícias' s'ocupa de Norberto Fuentes i dels seus Dolços guerrers cubans (Seix Barral, 1999). Sota el títol "L'ànima venuda al diable" revela a un Norberto Fuentes que es vanta de la seva condició de privilegiat, seudoimitador de Hemingway. Parla en termes d'indignitat, vergonya, justificació, promesa vinguda a menys: "Norberto Fuentes ja no és un escriptor, és una ànima en pena".
Quan ha de ressenyar la Trilogia bruta de l'Havana de Pedro Joan Gutiérrez, publicada per la seva editorial Anagrama, surt airós sense haver d'emetre un judici crític sobre l'escriptura del cubà -judici que inferim per la seva pròpia absència. Si Norberto Fuentes és equiparat a un suposat Raúl Castro que s'escapa de Cuba i es dedica a escriure sobre les injustícies comeses pel seu germà durant quaranta anys, a Pedro Juan li s'avé la imatge de Bukowski, una cosa que com assenyala el propi Bolaño ell no prendria com un afalac.
Norberto Fuentes és Etèocles i Caín. Pedro Juan és un altre autor més condemnat a l'oblit, en caiguda lliure, precipitant-se cap enlloc. En ambdues ressenyes tenim el vivencial: són dos éssers de carn i ossos, més que dos escriptors, sobre els quals ens parla Bolaño: Norberto Fuentes manejant el seu acte soviètic a la capital i Pedro Juan exercint el seu paper de mascle tropical.
Una cosa tenia clar Roberto Bolaño: "Amb la pàtria no es juga. Aquesta és la divisa i no només a El Salvador, també a Xile ia Cuba, al Perú ia Mèxic, i fins i tot a Àustria i més d'un altre país o regió europees.". Bolaño que potser ha estat el primer escriptor de la llengua espanyola que veritablement ha estat més enllà de la pàtria i no perquè ho hagi dit ni escrit -com han fet molts altres- sinó perquè la pàtria és movible, un tauler d'un war game en el qual Udo Berger s'obstina a traçar noves estratègies, un desert ple de cadàvers pel qual fuig una dona que pressentim és una ombra. La pàtria és l'excusat on Auxilio Lacouture passa dies tancada, sola, sense menjar, mentre fora hi ha assassinats. La pàtria no és res. Xile, Mèxic, Espanya, Cuba: noms a l'atzar. L'exili no existeix en si mateix. Exili i literatura.
DIARIO DE CUBA
[1] Aquí se articula la inversión de la parábola: el padre ya no perdona ni ofrece el regazo al hijo, sino que este es quien siempre tiene que perdonar sin límites, es "pródigo" en lo que a la reconciliación respecta.
[1] Aquí se articula la inversión de la parábola: el padre ya no perdona ni ofrece el regazo al hijo, sino que este es quien siempre tiene que perdonar sin límites, es "pródigo" en lo que a la reconciliación respecta.
La pàtria no és res. Xile, Mèxic, Espanya, Cuba: noms a l'atzar..
ResponEliminaÉs que té molta raó. És simplement, una estafa emocional.
Salut
ja ho diu la dita: uno no es de donde nace sino de donde pace.
ResponElimina