CRIMS D'ESTAT 27.11.16

Pot semblar una boutade, o un acte de demagogia barata, o potser una observació comparativa, pero, a tall d'inventari, pensaba avui: On ha assassinat més ciutadans l'Estat els últims seixanta anys?, a Cuba o als Estats Units?. El règim castrista ha matat opositors, d'acord, però no en la mesura del régim de Pinochet per comparar: pero en el temps que Castro ha estat al poder, quants negres (i dic negres) han assassinat directa o indirectament els successius governs dels EUA, i segurament la xifra als EUA és molt més alta que la de Cuba, de la mateixa manera que la miseria de la població va repartida a ambdós països, car als EUA la miseria no és nomès física, sino moral, com es pot veure en el seu futur President. Quan parlo de crims d'Estat als EUA em refereixo als interns, car si hi sumem els exteriors la xifra es dispara.
La historia m'absoldrà, deia Fidel. No, compañero! la historia depén de qui l'expliqui t'absol o et condemna, i a partir d'aquí, cadascú amb la seva consciencia. Ho dic perque ara tenim a 300 mil analistes polítics que ens expliquen fil per randa les miseries o virtuts del règim castrista, són els mateixos analistes que ens parlaven quan la sobtada mort de Rita Barberà, o en les últimes eleccions nordamericanes. De fet, és la principal premisa de l'analista polític, opinar de tot sobretot quan ja ha passat, i sense tenir (llevat d'honroses excepcions) ni puta idea de res.

BOLAÑO I CUBA 27.11.16

La trinitat de Roberto Bolaño va tenir tres noms: Xile, Mèxic i Espanya (respectant l'ordre cronològic de la seva vida). Qui va exercir cada rol?, seria la pregunta que obcecaría a crítics i estudiosos. No obstant això, a estones Xile és el Pare i la majoria de les vegades Espanya [1]. I Mèxic no pot ser el Fill perquè no hi ha espai per a un cap més en aquest tzompantli.

Arribats al punt de les interpretacions delirants -després de rellegir fins al cansament a Hommi Bhabha i companyia- es multipliquen aquests països i destinacions: llocs d'Àfrica (continent posat en la literatura per Rimbaud, el seu destí recomanat des de fa segles), l'Alemanya nazi o els seus fruits escampats a Amèrica, els escriptors nord-americans que són un punt geogràfic de meridians sense altra indicació més (de Whitman a Burroughs a Philip K. Dick, com si fossin les indicacions per unir tres punts amb línies i formar un triangle), hotels, habitacions, llibres: tots permeten conformar un mapa imaginari. I el seu art cartogràfic s'emparenta amb un mapa cadastral, una carta de clima, els mapamundis de Coronelli o de Fra Mauro, una prova deixada pels holandesos Blaeu, els mapes asteques, la taula de Peutinger, el mapa de Borges o el de Opicinus de Canistris.

Allà on Bolaño es transforma en un cartògraf apareixen aquests corbs que aguaiten la seva literatura -devenida la carronya predilecta d'alguns cercles i personatges. I com a tals corbs es multipliquen cristològicament parlant i com ja alertava des de la primera línia: aquest text pretén prevenir una lectura (la cartogràfica), insignificant entre tantes, però actuar des de la nimietat (estèril és tot intent d'atacar a l'Leviatan que és la paratextualitat voltant de l'escriptura de Bolaño).

Si hi va haver un país al qual Bolaño va tornar una i altra vegada va ser Cuba. Mai va posar peu a l'illa (la persona que va ser Roberto Bolaño), mes sí la va visitar com una Verge a la seva cosina, com un detectiu al sospitós que creu innocent però que tot i així està a la presó. ¿I què és Cuba? La Revolució i els seus escriptors. La Revolució no queda molt ben parada: "una pel·lícula de gàngster rodada al tròpic". A estones catalogada amb totes les lletres: d-i-c-t-a-d-u-r-a -judici que no feia més que tancar-li a Bolaño les portes i duanes de l'illa tropical, un ínsula que mai va visitar perquè ja la coneixia perfectament, Lezama, Carpentier, Piñera i Arenas mitjançant.

Escriptors nazis o aduladors, oportunistes o venerables. Allà "està" el cubà Ernesto Pérez Masón que en la seva novel·la La sopa dels pobres (1965) compon acròstics amb les primeres lletres de cada paràgraf, el missatge antisemita que repetim fins al cansament. Virgilio Piñera, el millor traductor de Ferdydurke. Carpentier com reminiscència, els orfes del segle de les llums com fantasmes assetjadors, ineludibles, magnificents.

A 'Els detectius salvatges' Arturo Belano i San Epifanio es distenen parlant de literatura en termes de mariconeria, així gran part dels escriptors cubans acaben catalogats com "marietes": Lezama, Eliseo Diego, Cintio Vitier, Retamar (l'horrible), Guillén (el penós), Fina García (la inconsolable). Queda fora de l'enumeració Luis Rogelio Nogueras esdevingut "nimfa amb esperit de marieta juganer".

La seva Reinaldo Arenas és una criatura innocent, desemparada, planyívola. Lezama és el seu monstre preferit. Un monstre d'Ulisses Aldrovandi: meitat home i serp, amb cresta de gall i rínxols. Només cal llegir "El misteri transparent de José Donoso" on apunta: "Al gran teatre de Lezama, Bioy, Rulfo, Cortázar, García Márquez, Vargas Llosa, Sábato, Benet, Puig, Arenas, l'obra de Donoso automàticament es desplaça a un segon pla i empal·lideix". Del que pogués derivar-se la idea que d'existir un cànon de la literatura llatinoamericana (i en cas que Roberto Bolaño ho subscribis) començaria amb Lezama i acabaria a Arenas.

El major homenatge a la literatura cubana rau en el personatge d'Ulisses Lima, resultat de la sumatòria de la passió de Mario Santiago per Joyce i de la veneració a Lezama Lima. El tribut es torna elegíac a 'Els detectius salvatges' quan evoca els dies finals d'Arenas a Nova York, malalt, moribund, dictant la seva novel·la memòria, a la vora i al suïcidi. És tal el rubor que suscita el final d'aquesta vida que en cap moment és pronunciat ni indicat el nom de Reinaldo Arenas, com si certa superstició s'amagués després d'aquest substantiu propi, com si es invoqués a un esperit que hauríem de deixar reposar.

Fins i tot en un text dedicat a Enrique Lihn torna aquesta obsessió pel 'holguinero'. A "Unes poques paraules per a Enrique Lihn" reapareix la víctima excelsa: "Aquesta lucidesa [la d'Enrique Lihn], en els anys setanta, li costarà l'estigma i l'anatema de l'esquerra dogmàtica i neoestalinista que fins i tot arribarà a acusar-lo de connivència amb el pinochetisme. Aquests mateix que llavors no van aixecar la veu per defensar Reinaldo Arenas..."

Com si el encimbellament d'Arenas no fos suficient per implicar enemistats, Bolaño es mostra coneixedor de l'obra de José Martí, el que resultaria una ofensa per a alguns predis acadèmics, una ofensa al panteó heroic i l'altar in litteris que és Martí a Cuba. El que no perdonarien teòrics (ni) nacionalistes és l'anteposició d'Arenas; que tot i conèixer a Martí, Bolaño no distengui en ell, no li rendeixi tribut (com sí que fa amb Lezama).

Les mencions a l'obra martiana són minses, gairebé nul·les. A "L'humor al replà" es dedica a escodrinyar el duet humor i literatura, i anota: "N'hi ha també excel·lents prosistes i poetes en l'obra l'humor brilla per la seva absència. Martí és el màxim exponent d'aquest tipus d'escriptors, tot i l'edat d'or".

Bolaño, a més, escriu curioses ressenyes sobre llibres i escriptors cubans fora del cànon bloomsià. En la seva columna del diari xilè 'Las Últimas Notícias' s'ocupa de Norberto Fuentes i dels seus Dolços guerrers cubans (Seix Barral, 1999). Sota el títol "L'ànima venuda al diable" revela a un Norberto Fuentes que es vanta de la seva condició de privilegiat, seudoimitador de Hemingway. Parla en termes d'indignitat, vergonya, justificació, promesa vinguda a menys: "Norberto Fuentes ja no és un escriptor, és una ànima en pena".

Quan ha de ressenyar la Trilogia bruta de l'Havana de Pedro Joan Gutiérrez, publicada per la seva editorial Anagrama, surt airós sense haver d'emetre un judici crític sobre l'escriptura del cubà -judici que inferim per la seva pròpia absència. Si Norberto Fuentes és equiparat a un suposat Raúl Castro que s'escapa de Cuba i es dedica a escriure sobre les injustícies comeses pel seu germà durant quaranta anys, a Pedro Juan li s'avé la imatge de Bukowski, una cosa que com assenyala el propi Bolaño ell no prendria com un afalac.

Norberto Fuentes és Etèocles i Caín. Pedro Juan és un altre autor més condemnat a l'oblit, en caiguda lliure, precipitant-se cap enlloc. En ambdues ressenyes tenim el vivencial: són dos éssers de carn i ossos, més que dos escriptors, sobre els quals ens parla Bolaño: Norberto Fuentes manejant el seu acte soviètic a la capital i Pedro Juan exercint el seu paper de mascle tropical.

Una cosa tenia clar Roberto Bolaño: "Amb la pàtria no es juga. Aquesta és la divisa i no només a El Salvador, també a Xile ia Cuba, al Perú ia Mèxic, i fins i tot a Àustria i més d'un altre país o regió europees.". Bolaño que potser ha estat el primer escriptor de la llengua espanyola que veritablement ha estat més enllà de la pàtria i no perquè ho hagi dit ni escrit -com han fet molts altres- sinó perquè la pàtria és movible, un tauler d'un war game en el qual Udo Berger s'obstina a traçar noves estratègies, un desert ple de cadàvers pel qual fuig una dona que pressentim és una ombra. La pàtria és l'excusat on Auxilio Lacouture passa dies tancada, sola, sense menjar, mentre fora hi ha assassinats. La pàtria no és res. Xile, Mèxic, Espanya, Cuba: noms a l'atzar. L'exili no existeix en si mateix. Exili i literatura.

GELSYS M. GARCÍA LORENZO 

DIARIO DE CUBA

[1] Aquí se articula la inversión de la parábola: el padre ya no perdona ni ofrece el regazo al hijo, sino que este es quien siempre tiene que perdonar sin límites, es "pródigo" en lo que a la reconciliación respecta.

SON DEL COMANDANTE 26.11.16

Avui ens hem assabentat que ha mort el Comandante Castro a les 10:29 d'ahir. Amb la seva desaparició acaba definitivament el segle XX. Com passarà a la història depèn de qui ho expliqui, tot i que és un personatge que no deixa indiferent. Descansi en Pau.
Com passa el temps. Li vaig dedicar aquest 'son' de fa tres anys: 
Un dia d'aquests farà ja 5 anys que Fidel Castro va abandonar el poder a Cuba, deixant-lo a mans del seu germà. Han passat 5 anys i a l'illa caribenya tot segueix igual. Tot? Si!, Fidel encara camina fresc com una rosa encara que poc a poc. En aquells dies li vaig escriure aquest 'són' a la manera de Don Nicolás Guillén.

Son del comandante

Se no bá el comandante
dise su gazetilla,
que informa lo que combiene
o le interesa al mandante.

*
Se no bá el comandante
po no quiere interferí
en la cosa de su Cuba
battante la ha hecho sufrí

*

Se no bá el comandante
ma dise que seguirá
escribiendo unas cuattillas
que alguno las leerá.

+*
Se no bá el comandante
y mira que le ha costao
mas de cuarenta año
a su pueblo ha castigao

*

Se no bá el comandante
y continua su hemmano
que siendo como é menó
será el comandantito,

(o a lo mejó argo peó).
*

Se no bá el comandante

poqué no tié ma remedio

que dejá tranquilo al pueblo
en medio de tanto tedio.

*

Se no bá el comandante
camino de Barranquilla,
no se no caiga otra vé
y se rompa la eppinilla.

*

*

Potser la millor manera de definir el resultat de la revolució cubana sigui l'escena inicial de la pel·lícula Juan de los Muertos. Estan Juan i el seu amic en una barqueta de chichinabo intentant pescar i l'amic li diu a Juan:

- Escolta, ja que estem aquí ens en podríem anar fins a Miami.

Ni pensar-ho contesta Juan - Jo sóc un supervivent, a més a més, allí s'hi ha de treballar...

I tambè pot ser molt il·lustratiu revisar si no l'heu vist una altre pel·lícula: Guantanamera. O revisar algun dels poemes de Siete horas en la habana.

LA GRAN MENTIDA DELS VALORS EUROPEUS 26.11.16

Com és sabut, els europeus atresorem grans valors. Davant civilitzacions malvades, o fracassades, o ignorades, els europeus hem construït la nostra basant-nos en valors humanístics, que s'han traduït en els nostres temps en una defensa acèrrima dels drets humans a nivell universal, i en la cooperació i l'acord per sobre de la dominació i el conflicte.
La nostra, és sabut, és una tradició que té les seves arrels en la Grècia clàssica i arriba als nostres dies no ja incòlume, sinó millorant en cada salt qualitatiu dels molts que hem donat fins avui. Déu n'hi do contemplar aquesta cadena que arrenca en Plató i Aristòtil i continua amb Sèneca, Dant, Rousseau, Goethe, Bertrand Russell, Einstein ... per citar uns pocs. Som, definitivament, una cultura superior...

Però, sembla que alguna cosa falla en el relat que suposa als europeus uns valors superiors. Sobretot si contemplem la indiferència dels poders públics i privats davant el drama que es desenvolupa quotidianament a la Gran Fossa mediterrània.

Foto: Samuel Aranda

Milers i milers de morts ens recorden amb el seu silenci que els valors cal demostrar-los, i que els governants europeus són, simplement, impàvids guardians de cementiri, gèlids blocs de gel ben alimentats, que temen potser el vociferi de part del poble europeu, aterrit aquest al seu torn perquè la "invasió" de forans pugui acabar subvertint els seus "valors" i la seva forma de viure. Ah, la cristiandat se sent amenaçada!. Quina estupidesa.

Diguem que, davant el macabre espectacle que aquest mar nostre ofereix, uns pocs bona gent fan el que poden davant la tragèdia; altres miren cap a un altre costat, potser commoguts puntualment per la imatge del cadàver d'un nen dipositat a la sorra o la mirada desesperada de qui té por ofegar-se; i la majoria opta per sospirar i resignar-se al que està succeint, com si aquests milers de víctimes estiguessin sotmesos a una destinació inapel·lable. Sense remei. I cal tenir molt endurit el cor per no sentir-se ferit no ja veient, sinó simplement sabent el que està passant. I tots ho sabem.

Així doncs, sembla que Europa està perdent els seus valors. Però ... alguna vegada van existir?

Retrocedim en el temps. No gaire, perquè en l'edat mitjana la norma -i moralment justificat, fins i tot per les diverses religions- era la conquesta, és a dir, liquidar a algú -o esclavitzar-lo- per robar les seves possessions, per miserables que aquestes fossin. No, deixem aquesta època fosca i viatgem a la llum: la Revolució Francesa. Igualtat, llibertat, fraternitat ... belles paraules que van recórrer Europa. Però que van durar poc: Napoleó, el dictador il·lustrat, va acabar amb elles en un tres i no res, imposant els nous valors a canonades per tot Europa. Ja se sap: per a alguns, la guerra és el millor mètode per guanyar la pau. I la fraternitat no és bona per als negocis.

I gairebé empalmant en el temps, els cultes i educats europeus, suposadament orgullosos dels seus valors, vam descobrir que quedava encara molt món que conquerir, i ens vam donar a això amb entusiasme. Els ibèrics seguim explotant les colònies. Els tibats britànics es van fer amb l'Índia, a més de participar en el repartiment d'Àfrica, un repartiment que fins i tot va tenir un moment pintoresc: quan el rei Leopold de Bèlgica es va adjudicar al Congo a títol personal, com si fos una petita finca als afores de Brussel·les. No hi va haver genocidi (que sí que n'hi va haver a la conquesta de l'Oest nord-americà) perquè feia falta mà d'obra autòctona per cavar en les mines. Per cert, l'esclavitud va persistir a Amèrica (i a Espanya i les seves colònies) fins a la segona meitat del segle XIX. On eren en aquell temps aquests valors que ens confereixen superioritat moral davant altres pobles?

La Gran Fossa mediterrània

A més, amb el pas del temps no sembla que les coses vagin millorar: aquí està la primera guerra mundial, amb les masses europees marxant alegres al capdavant, a matar-se entre ells, potser creient cadascun en els seus valors, deixant almenys 10 milions d' morts i més de 20 milions de ferits. I, en nom de valors europeus (aris, segons Hitler) els nazis van inventar les càmeres de gas per exterminar com insectes molestos a jueus europeus, comunistes i gitanos, i van provocar una nova guerra que va deixar entre 60 i 70 milions de morts. Aquí, a Espanya, a més d'embarcar-nos en una sagnant guerra civil, tenim el deshonor de ser el segon país del món -després Cambodja- en nombre de desapareguts. I no podem oblidar el racisme a Occident, present durant tants anys, segle XX inclòs, als Estats Units i Sud-àfrica, i latent en molts altres països.

És clar que els temps han canviat, i ara mateix els europeus -i incloc aquí als nord-americans, aquests fills de la cultura europea- proclamem en veu alta la nostra defensa de la pau i els drets humans. Som pacífics, tolerants, compensivos. Contribuïm, qui més, qui menys, a sostenir a alguna ONG. Ah, sí, nosaltres som diferents! ¡Diferents! Per això destruïm l'Iraq, bombardegem Sèrbia, arrasem Líbia i ara mateix gairebé hem aconseguit l'extinció de Síria. Un èxit rere l'altre.

Foto: Marko Risovik

Aquesta és la nostra història. La veritable. Deixem-nos de romanços.

En definitiva, i per acabar: que els famosos valors europeus són una mandanga, una gran mentida, un conte xinès que només serveix per donar-nos autobombo, mentre els cadàvers segueixen alfombrando la mar. I sense que ningú posi fi a aquest assassinat col·lectiu.

La gran mentida dels valors europeus - Miguel Riera -

http://www.elviejotopo.com/articulo/sermon-la-gran-mentira-los-valores-europeos/
- via: ARREZAFE.BLOGSPOT.COM

ESDEVENIMENTS OPOSATS 25.11.16

Dins la incongruència en la que viu la nostra societat, avui divendres, es produeixen dos esdeveniments totalment oposats: 

1. "El Black Friday que no té cap importància i nomès serveix per que una colla d'infigents mentals consumeixin esbojarradament productes que segurament ni tan sols necessiten, són els 'tontos' del jo no sóc 'tonto', on per cert no hi he anat ni penso anar-hi a comprar mai, nomès per el seu estùpid eslogan, i per que ja sé que m'estan enredant. Deia Pla que li agradaba baixat a Barcelona a veure botigues en rebaixes per adonar-se de la quantitat de coses que podía comprar, les quals no necesitaba, i les botigues de Pla eren encara en blanc i negre."
2. "el Gran recapte", que en té molta d'ìmportància, car és on apareix la part més positiva de la gent (dels tontos) que aporten al Banc dels Aliments, poc o molt segons les seves possibilitats als admirables voluntaris que recullen els aliments, en una tasca que de fet, segurament si no hi haguessin tants Black Friday i jo no sóc tonto, seria innecessària, sempre i quan l'Estat fes els deures, cosa que no fa ni farà, i com sempre ha de ser la ciutadania qui doni un cop de mà.
3. Dins l'afició que ens ha agafat d'importar tradicions i celebracions nord-americanes, nomès ens queda ja fer-ho amb el dia d'acció de gràcies i cruspir-nos un gall dindi, o Titot, com lo diuen a València. Oh! i el president Puigdemont podría fins i tot indultar un gall dindi o dos, com Obama. Per cert, que ja veurem si l'any vinent, Trump tambè els indulta o se'ls cruspeix.

DE VÍDUES, MARMESSORS I AMANTS 24.11.16

La publicació d'una última novel·la pòstuma de l'autor xilè desencadena un nou guirigall de recriminacions entre les seves persones més properes, incloent a Ignacio Echevarría, Jorge Herralde i, per primera vegada en 10 anys, la seva vídua i marmessor Carolina López

 "Em permet fer-li una entrevista?", Inici de la novel·la inèdita de Bolaño

La sisena novel·la de Roberto Bolaño comença dient: Aquesta serà una història de terror. En el cas que ens ocupa, és convenient advertir al lector que no es tracta d'una història literària, encara que al centre hi ha un escriptor. Aquesta és més aviat una telenovel·la, una història de desamor, decepcions, oportunisme, una tràgica mort i molts diners. Els seus protagonistes són cinc: l'editor de Bolaño, la seva vídua, el seu millor amic, el seu amant i El Xacal.

La mort de Roberto Bolaño

Tot comença el 15 de juliol de 2003, quan mor Roberto Bolaño a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Tenia 50 anys i una insuficiència hepàtica. La persona que el va portar a urgències no era la seva dona.

Bolaño estava casat amb Carolina López, amb la qual tenia dos fills, Lautaro i Alejandra. Però havia conegut a Carmen Pérez de Vega en un tren a Barcelona el 1997 i aviat van començar una relació. Després d'anys oscil·lant entre les dues dones, Bolaño havia abandonat la seva casa familiar per viure entre el pis de la rambla de Joaquim Ruyra, a Blanes. Carmen va ser qui el va portar a urgències i també la que, poques hores més tard, va trucar a la seva dona. "La meva responsabilitat era relativa -diria molt més tard, en una rara entrevista. - Legalment, estava casat amb ella i tenia dos fills. Jo no podia prendre cap decisió".

Bolaño va morir 15 dies més tard, esperant un trasplantament de fetge. Poc després Carolina, la seva vídua, hereva i marmessor literari, va començar a treballar en l'edició dels seus treballs amb Jorge Herralde, el seu últim editor, i amb Ignacio Echevarría, amic íntim de Bolaño. S'enrolen com a agent literària Carmen Balcells. L'únic que queda de l'altra Carmen és una dedicatòria en un dels contes d'El gaucho insufrible, l'últim llibre que li lliurarà al seu editor Jorge Herralde. Diu, lacònicament, "Per a Carmen Pérez de Vega". Aquesta dedicatòria desapareixeria en edicions posteriors.

La vídua, l'amic i l'editor

"Tot just mort Bolaño - explicava fa poc Echevarría- vaig tenir la iniciativa de recopilar tots els articles i xerrades dels que tenia notícia i publicar-los sota el títol Entre parèntesi, per descomptat que amb la complicitat -a més de la autorització- de Carolina, amb qui mantenia llavors una relació sense dubte afectuosa ".

Assessora també la publicació de 2666, la novel·la que l'autor havia treballat els últims dos anys i va deixar pendent d'acabar per "després del trasplantament". En aquesta primera edició, de 2004, la vídua escriu que Echevarría era l'amic que Bolaño "va designar com a persona referent per sol·licitar consell sobre els seus assumptes literaris". Després d'una nova recopilació de contes, titulada El secret del mal, l'afecte entre la vídua, l'editor i els seus amic es comença a desintegrar.

Echevarría assegura que la causa del distanciament va ser que "durant els preparatius d'El secret del mal, jo havia fet alguna consulta a Carmen Pérez de Vega". I que aquest mateix any, Carolina es baralla amb Herralde per haver-li encarregat a Echevarría l'edició del poemari La Universitat Desconeguda, juntament amb un altre amic íntim de Bolaño, el poeta mexicà Bruno Montané.

De Balcells i Anagrama a El Xacal i Alfaguara

Es suggereix que la vídua està retirant contacte i favors amb tots els "còmplices" de Bolaño que coneixen a l'altra dona, com Andrés Braithwaite, que la va incloure en els crèdits d'agraïment de l'antologia d'entrevistes Bolaño per si mateix, publicada per Edicions Universitat Diego Portals. El mateix Echevarría havia inclòs a Carmen en l'índex onomàstic de la primera edició d'Entre parèntesi, però porta a una pàgina on ella no hi és. El 4 novembre 2008 vencen els drets de Balcells sobre la seva obra i Carolina signatura amb Andrew Wylie, més conegut com El Xacal.

Segons Wylie, la vídua se li va acostar a la Fira de Frankfurt amb una proposta irrebutjable: "Una novel·la completa, mecanografiada i meticulosament corregida a mà" per l'autor, anterior a Els detectius salvatges. Era El Tercer Reich, que estava acabada però Bolaño considerava irregular. Tot i que la ruptura amb Balcells genera crítiques entre els amics de Bolaño, els drets tornarien a casa, més o menys. Abans de morir Balcells, ella i el Xacal van unir els seus catàlegs en el que avui és una de les agències literàries més grans del món, Balcells&Wylie.

A partir d'aquí, Herralde diu que s'ha acabat el contacte. Anagrama publica set llibres pòstums entre el 2003 i el 2011 però "només a través d'agents i advocats". Al desembre de l'any passat, Carolina ven l'obra de Bolaño a Alfaguara, del grup Penguin Random House.

Herralde assegura que no li van deixar licitar i que "els hereus no ens han retirat els seus títols per una qüestió de diners, sinó perquè formàvem part d'aquells amics íntims als que ens havia presentat a Carmen com la seva núvia, amb la qual jo mantenia un tracte esporàdic i cordial ".

Echevarría afegeix que la vídua tria el segell Alfaguara en lloc de la més apropiada Literatura Random House per esquivar al seu editor Claudio López de Lamadrid, amic de Bolaño i, per tant, també còmplice de la seva indiscreció. L'explicació de la vídua, que avui es va manifestar per primera vegada en una dècada, és que Herralde els ninguneaba.

"El meu pèrdua de confiança en Herralde es va iniciar el 2008, quan vaig revisar els contractes. Em vaig adonar que en 2005 Anagrama havia formalitzat sense la meva autorització un pacte pel qual estàvem pagant comissions molt més altes del que és habitual". Diu que Herralde es va saltar els acords i els temps del seu contracte. Sobre Echevarría, que va tenir accés al disc dur de Bolaño amb tots els seus continguts, diu que "s'havia difós per correu electrònic a terceres persones el manuscrit inèdit de l'obra sense demanar la meva autorització i abans d'haver signat cap contracte" i que va ser ell mateix qui va dimitir. Li recorda que ell va ser l'origen del fals rumor que ell era el legítim marmessor de Bolaño, cosa que aquest negava fa uns dies. Però acaba dient que "és fals que Roberto compartís la seva vida i els últims sis anys abans de la seva mort amb Carmen Pérez".

L'obsessió per esborrar a "l'altra"

Durant els primers anys, Carmen Pérez de Vega s'havia mantingut en silenci, treballant com a mestra d'educació especial, com havia fet abans de conèixer l'escriptor. Deu anys després, va acceptar la invitació de la Corporació Cultural de Vinya del Mar (Xile) com a convidada especial del congrés Estrella distant, organitzat en homenatge a l'aniversari de la mort de l'escriptor.

Allà va parlar per primera vegada de la seva relació amb Bolaño, i va ser citada en diversos mitjans de comunicació. Carolina va presentar una demanda contra ells en el Jutjat de Primera Instància de Barcelona, ​​Espanya. en contra del Mercuri i La Tercera, exigint la desaparició de tot registre on Carmen figuri com a parella de Bolaño, per protegir el seu "dret a l'honor ia la intimitat personal i familiar".

Entre els demandats hi ha la periodista Maria Cristina Jurado, per l'entrevista que li va fer a Carmen Pérez de Vega i per la qual va rebre el premi de l'Associació Nacional de la Premsa (ANP) el 2012. També s'ha querellat contra Jordi Lloret i Darinka Guevara, autors del documental Estrella distant, per la mateixa raó.


En el seu llibre d'entrevistes amb algunes de les persones més properes a Bolaño, incloent a Echevarría, Herralde, Rodrigo Fresán, Jorge Volpi, Ricardo Piglia i a Carmen Pérez de Vega, la periodista Mònica Maristain va escriure: "Sense voler-ho, s'ha convertit en una figura innombrable (...), la presència real alguns posen en dubte gràcies a la obsessió que ella desperta en la vídua i hereva legal de Bolaño, Carolina López". Queden per publicar un llibre de contes, un altre de poesia i el Diari de vida, la naturalesa és encara un misteri, igual que el final d'aquest culebró. - eldiario.es

PER UN GRAPAT D'EUROS 24.11.16

Quan feia poc menys de dues hores que Rita Barberá havia mort a l'habitació que ocupava a l'Hotel Villa Real, davant del Congrés, els dirigents del PP es van llançar a una carrera desenfrena per elogiar-la. "Una dona honrada i molt honesta i una gran espanyola. Crec que això és el que li hauria agradat sentir dir a ella mateixa i això és tot el que he de dir", tancava María Dolores de Cospedal, secretària general del partit.

Com si l'obstinació de l'exsenadora per mantenir-se en l'escó i conservar el seu aforament no hagués provocat una autèntica crisi al PP. I com si ella no hagués respost a les amenaces d'expulsió de la cúpula del partit renunciant al seu carnet per conservar el seu seient al Senat encara que l'obligués a passar a les files del Grup Mixt.

La mort de la dirigent política caiguda en desgràcia ha aconseguit reunir tot el partit al seu voltant. L'enuig per la negativa dels diputats de Units Podem a participar en el minut de silenci al Congrés va ajudar al fet que diversos alts càrrecs parlessin de "cacera".

Cinisme i desvergonyiment made in Pp, que en el fons han sospirat alleujats, ja que mai una mort havia estat tan oportuna, per aquest motiu el subconscient els traeix i els surten tantes lloances a la difunta senadora, l'alcaldessa d'Espanya, que - ironias de la vida - en l'únic que l'havia pogut mig enxampar era per 1.000 euros de res, un grapat d'euros, però que segons haguessin anat els esdeveniments podia haver cantat i molt, i no al caloret sinó al corrupcionet, del que el Sr. jutge considera la Banda criminal organitzada del Pp Valencià.

HO HAN TORNAT A FER 24.11.16

El Sr.Corte i el Sr.Inglés ho han tornat a fer. Un senyor amb accent uruguaià que em va fotre la migdiada enlaire, a les tres de la tarda d'ahir va trucar a l'interfón de casa, i em va deixar a la bústia un fulletó on em diuen que celebren el Black Friday, que de fet hauria de dir-se 'FOUR BLACK FRIDAY' atès dura la cosa 4 dies, no un.

Ja vaig dir l'any passat que en pensaba d'aquesta obscena quasi obligació a consumir, que a més no se si és legal, de fet, són unes rebaixes encobertes fora de temps, però tot si val a l'hora de vendre com sigui en la societat del consum.

L'article de l'any passat