La primera vegada que vaig anar a recollir a l’Institut Pau Vila a l’Anna, la meva filla petita, en el seu primer dia de classe on començà a cursar-hi la ESO, em vaig esparverar del “personal” que hi assistia, per la varietat de vestimenta cadascuna de les quals representava o s’hi sentien identificats, a les diferents tribus urbanes a les que estaven adscrits, semblava, aquelles pel·lícules americanes d’Instituts suburbials conflictius, tot i que malauradament sense la Michelle Pfeiffer. L'Anna va fracassar en els seus estudis tot i canviar-la d’Institut, perquè el que falla és el sistema no la mainada ni els pares, dur a nens que venien de la filosofia d’ensenyament de les escoles catalanes Rosa Sensat a un institut públic d’ESO es un disbarat que encara estem pagant.
Però divagacions pedagógiques a banda, el que no entenc és perquè amb la varietat de vestimentes que hi ha, es munta enrenou i la gent fa escarafalls perquè una nena va a escola amb el hijab(*), o és que en èpoques no tan antigues no s’han dut mocadors al cap, sense anar més lluny les monges aquestes dels pobres encara en duen, o no fa tants anys l'imatge d'una dona de seixanta anys era vestida tota de negre i amb el mocador al cap (Summers en va fer una deliciosa crítica a la Niña de Luto) i no fa tant de temps per entrar a l'església s'havia de dur la mantellina, o en el seu defecte un mocador al cap, ah! i mitges.
Tornant a l'inici, no entenc el perquè del rebuig dels responsables d'algunes escoles, puig si han confeccionat unes normes d’assistència a classe per a tothom és normal que les vulguin aplicar, però de ser així, cal fer-ho amb tots tipus de disfresses o representacions religioses o paganes de qualsevol tipus. Solem contemplar les costums religioses o no desde el nostre punt de vista occidental i tot i que si és cert que l'Islam radical, el que està ancorat a l'edat mitjana intervé directament en els drets de les dones sovint menystenint-les, però l'Islam és molt més que aquests radicals que per ser-ho són els qui més es veuen, de la mateixa que el jubilat Rouco Varela i els seus acòlits estarien més a la vora de l'edat mitjana que no pas del segle XXI. 
Oblidem sovint que li devem molt a la cultura que ens va dur l'Islam, i el seu llegat encara perdura en moltes costums i maneres de fer actuals. No es pot reduccionar L'islam a un mocador o a uns integristes. Integristes que en gran manera hem ajudat a fomentar i accedir el poder nosaltres mateixos, o per dir-ho d'una altra manera el Govern dels Estats Units, amb la connivència dels Estats Europeus. Curiosament, aquest integrisme islamista té el mateix enemic que nosaltres, només que els afecta de diferent manera, l'antena parabòlica. Temps al temps.
ANOTACIÓ AL MARGE - Les dones magribines, que són molt més llestes que els seus homínids masculins, han descobert una nova aplicació al mocador, els permet dur el mòbil enganxat a l'orella com si d'uns mans lliures es tractés. I tambè les noies han trobat la manera elegant de lluïr el mocador.

(*)més preocupant i punible és el mal gust de les senyores magribines que em trobo pel carrer a l'hora de vestir i combinar estampats, amb ratlles, pantalons amb sabatilles i gabardines, etc etc, que les fan acreedores de figurar a la pàgina web. gustoenelculo.com. Això si, ells ben pinxos amb texans, bambes i samarreta.