EL TRET PER LA CULATA 23.12.17

El Reino de España tiene que dialogar y entenderse con el republicanismo, con la nación catalana. No la han aplastado, ha resistido desarmada y libre Suso de Toro - eldiario.es

La política autoritària de Rajoy i, amb el seu govern, dels altres dos partits del 155, Ciutadans i PSOE, amb el suport del Rei i la implicació directa de l'IBEX, va tenir resultats paradoxals. El Titanic de l'estat postfranquista va envestir amb tots els seus policies, jutges, fiscals, boicot a l'economia, atacs diaris de pràcticament totes les televisions i capçaleres madrilenyes a un iceberg democràtic, a una ciutadania que tenia al seu president i el seu govern a l'exili o a la presó.
Rajoy va buscar un conflicte radical pensant que sotmetria i destruiria al seu enemic, no els va deixar cap sortida al llarg dels anys, i va crear dos pols, d'un costat l'independentisme que va ser vist com l'única sortida per un sector cada vegada més gran de la població catalana i de l'altre, tenint amb ell als socialistes, va alimentar l'espanyolisme. El 155 va ser un "a por ellos, oé!" en el qual van tocar a sometent totes les ràdios, televisions i premsa bombardejant a la població amb missatges que degradaven no només als governants catalans sinó a la pròpia població, degradant la imatge d'aquest país a Espanya, on sempre se li va tenir antipatia, encara més. Estic convençut que aquests danys no tenen reparació. El resultat és desastrós per a Rajoy, Soraya i el PP, no per l'espanyolisme més reaccionari que ara representa Ciutadans, un partit encebat descaradament amb els diners de l'IBEX, i del que seria interessant comprobar el seu finançament. El PP haurà de pactar amb Ciutadans en el futur, ja no podrà tractar-los com uns nois nouvinguts.

Alimentar l'espanyolisme militant també és cert que divideix la societat catalana, però la ciutadania d'aquest país ha realitzat una gesta democràtica, s'ha enfrontat a un estat que l'ha amenaçat i castigat de totes les formes, l'ha ofès en el més profund i ha guanyat, ja que ha resistit en la seva posició. El Regne d'Espanya ha de dialogar i entendre amb el republicanisme, amb la nació catalana. No l'han aixafat, ha resistit desarmada i lliure. Una insubmissió que la cort no entén: no imaginava que la gent pacífica fos rebel a la força. Tornarà el Rei a amenaçar a aquests catalans rebels? Ho dubto.

Al mig de la polarització paguen el preu merescut un Psc socialment irrellevant, la CUP que ha tornat on li corresponia i que no necessàriament serà necessària, com els de en Comú Podem que van jugar al joc dels enganys i la societat va entendre que eren inútils, per votar l'espanyolisme del 155 ja estava el partit pel qual apostava el poder de manera evident, Cs, i per enfrontar-se a aquesta ofensiva, els independentistes.
Deia que la CUP np serà necessària, car es pot governar amb una majoria seimple d'ERC i Jxcatalunya si es posen d'acord. I, a tot això, a ningú se l'ha ocorregut que es podria fer fora als Borbons? (ja hi tenim pràctica) i Espanya, i per tant Catalunya serien republicanes i a sobre ens estalviariem els 560 milions d'euros a l'any que ens costa la cosa de la casa Reial. Un ens inútil, amorf i consuetudinari que no serveix per a res.

TOP SECRET, LA CIA I ELS MOSSOS 31.8.17

Els Mossos van rebre l'alerta d'atemptat de la CIA el 25 de maig Els EUA van avisar que l'Estat Islàmic planejava actuar a l'estiu "específicament a la Rambla"

La nota va arribar el mateix dia al CNI i a les forces de l'Estat, que van informar la policia catalana.

Dijous, 25 de maig. Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units van contactar amb els Mossos d’Esquadra per transmetre’ls una informació confidencial i molt rellevant: els indicis recollits per l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA, en les seves sigles en anglès) que apuntaven que l’Estat Islàmic (ISIS) planejava atemptar aquest mateix estiu en «zones turístiques molt concorregudes» de Barcelona, i «específicament a la Rambla».

Dijous, 17 d’agost. Una hora després de l’atemptat de la Rambla, la web d’EL PERIÓDICO informava que la policia catalana havia rebut aquesta concreta advertència feia «dos mesos». L’exclusiva d’aquest diari va ser desmentida en dies posteriors, amb rotunditat dispar, pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont; el conseller d’Interior, Joaquim Forn, i el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Tots ells van pretextar que la policia catalana intercanvia informació amb altres cossos policials, no amb els serveis d’intel·ligència internacionals, al ser aquesta última una competència exclusiva de l’Estat. Aquest diari va intentar recollir sense èxit ahir la versió dels Mossos sobre aquesta informació. 

Aquest 'tema' que diria Rajoy, fa dies que cueja, i com hom ja no es fia de ningú, no sap si el document és cert, si l'han rebut els mossos, o no l'han rebut, o és una intoxicació més i és més fals que un duro sevillano. com diuen des de Wikileaks. Però si és cert tot el que diu el periódico, el Govern ha de donar explicacions convincents, i algú ha de dimitir. 

No em crec la versió de el periódico, o voldria no haver-la de creure, esperem que des del Govern o  Mossos els desmenteixin, o sinó com deia, que hi hagin dimissions a alt nivell. Si hem de començar mentint, no anem bé.

CATETO A BABOR 31.8.17

El més lamentable d'aquest 'tema' ha estat la burda manipulació del suposat document de la CIA per part de elperiódico, momès per això el Sr. Hernandez&Hernandez, hauria de ser acomiadat del diari, i encara va l'home amb el sostenella y no enmendalla, jo crec que ha contret merits més que suficientes per anar a vomitar els seus articles a el País o el Mundo, que segurament seria el seu hàbitat natural, i no nomès per aquest 'tema' ja havia donat algunes pistes amb titulars que no tenien res a veure amb el contingut del mateix article. Deia en l'escrit anterior que voldria no haver de creure el que informava el Periódico, i no m'ho crec, i si l'explicació que ha donat El Govern i mossos, raonable i raonada. Que TIA la CIA, eh Hernandez!, mes que periodista ets un cateto a babor si saps on és babor. Nota de 31 Ago.

EL JORN DELS MISERABLES 23.11.16

El regidor de la CUP a Barcelona Josep Garganté ha indignat el PSC al vincular la figura d’Ernest Lluch, assassinat per ETA, amb el Grup Antiterrorista d’Alliberament (GAL). Dilluns es complien 16 anys de l’assassinat del que va ser ministre de Sanitat. Va ser al pàrquing de l’edifici on vivia, a Barcelona, on li van disparar dues vegades al cap. L’alcaldessa, Ada Colau, va fer un tuit dilluns per recordar l’aniversari de la mort: «Fa 16 anys que ETA va assassinar un home compromès i estimat, a Barcelona i a tot arreu. Ernest Lluch, sempre en la nostra memòria».

Garganté va respondre a Colau amb un altre tuit: «I del PSC-PSOE». I quan un altre usuari de la xarxa social li va preguntar a què es referia amb aquesta precisió, el regidor va contestar: «Doncs que era del PSOE (que no eren, per cert, unes germanetes de la caritat precisament)», text que acompanyava la foto en què Felipe González abraça José Barrionuevo i Rafael Vera, que ingressaven a la presó condemnats pel segrest de Segundo Marey, obra del GAL.

S'ha de ser molt mala persona, un  pur detritus, vaja, per vincular a Ernest Lluch amb els GAL, Garganté, és d'una baixesa moral repugnant, i no és la primera vegada que es mostra com és. Crec que hauria de rectificar ja! i sinó jo, del PSc emprendría les accions pertinents per inhabilitar-lo políticament. Ara que parlen de línies vermelles, Garganté n'ha trepitjat una que no havia d'haver traspassat. Això només ho fan els miserables.

COMPRENDRE L'ALTRE 23.11.16

Deia Edmon Jabes que no és la pregunta sinó la resposta la que incendia l'edifici, i així és. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesta que no ho és, sabent que menteixen, o possiblement no són conscients que ho són,  però ho diuen. I - reconeguem-ho - tots som racistes, tot el que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i tractar de comprendre l'altre. L'altre, (cal no oblidar-ho) som nosaltres per al desconegut.

Ni bonisme, ni racisme, tot és molt més senzill: cal tractar de comprendre l'altre, a qui cal demanar el mateix esforç de comprensió amb nosaltres. Les regles del joc estan establertes, n'hi ha prou amb complir-les i han de ser iguals per a tots, els d'aquí i els nouvinguts.

CAÇADORS DE BOLETAIRES 22.11.16

Recordareu que a primers d'octubre va sorgir la noticia que una vaca habia atacat a tres boletaires al berguedà. Monzó toca el tema en aquest article, i posa el dit a la nafra: la xacra dels boletaires incívics, pels que en demana caçadors....

"A veure. Tenim un ramader al municipi de Capolat, al Berguedà, al límit amb el Solsonès. Es diu Ramon Sala. Hi té arrendada una finca on les seves vaques pasturen. La té tancada amb 500 metres de fil elèctric, això que els que en saben en diuen “pastor elèctric”, de manera que a ningú amb dos dits de front no se li acudiria entrar-hi.

Però quan és època de bolets sovint desapareix el sentit comú. Ni tanques ni portes ni pastors elèctrics impedeixen la irrupció dels insensats. La lluita per un bon cistell de bolets dinamita tota lògica. Un dia del mes passat Sala va sentir que li sonava el telèfon. Ho explica a Regió7: “Cap al migdia vaig rebre una trucada dels agents rurals: una de les meves vaques havia envestit diverses persones i alguna de gravetat”. L’home se’n va anar de seguida cap al lloc dels fets. Hi havia més de vuitanta cotxes aparcats, i quan se n’anava un, hi arribava un altre. Tota una gentada que cridava amb gossos que bordaven. No m’estranya que la vaca reaccionés d’aquella manera. “L’agent em va dir que havíem de treure aquell animal de la zona, ja que amb dues hores de diferència havia agredit quatre persones i perillava que no s’acabés aquí, perquè no sabia com fer que tota la gent que buscava bolets dintre del tancat s’adonés del perill que corrien, ja que no li volien fer cas; que ja sabien que hi havia vaques; ‘i no fan res’, li deien”. El ramader va localitzar la vaca en qüestió. Era una vaca adulta. “Estava criant un vedell d’uns dos mesos. Estava molt nerviosa i quan t’hi apropaves a uns vint metres intentava envestir. Vaig demanar a l’agent rural que, per tancar-la i treure-la d’allà, necessitàvem 24 hores de tranquil·litat; és a dir: ni crits ni gent voltant per allà”. La resposta a la seva sol·licitud va ser que no. ¿Per què? Perquè “a causa de la febre del bolet això era impossible i el Cos d’Agents Rurals no tenia mitjans per poder aturar tanta gent”. De manera que li van aconsellar que sacrifiqués la vaca. Ho va fer amb tot el dolor del món.

Al mateix Regió7 Ramon Sala aprofita per denunciar que “cada any se’m moren animals per deixalles que deixa la gent al bosc (llaunes, paper d’alumini, plàstics...), vedells ferits per gossos controlats per gent que diu ‘Aquest gos no fa res!’, fils trencats, material com pastors elèctrics, portes d’entrada a les finques o cartells informatius robats. N’estem més que farts, d’aquesta si­tuació, i cada any és pitjor”.

Últimament els mitjans informatius parlen molt de la necessitat de fer més batudes de senglars. Crec que també hauria d’haver batudes de boletaires, perquè la situació ha arribat a un límit insostenible. Proposo a TV3 que, de seguida que se’n comencin a fer, posin en marxa un nou programa: Caçadors de boletaires, on explicarien com abatre’ls, quin són consumibles i quins no, com escorxar-los i com cuinar-los. La veu que narrés el que passa a cada capítol hauria de ser la d’Òscar Dalmau, evidentment."

Massa micofília 
un article de: QUIM MONZÓ  
lavanguardia.com

EL MIRALL I LA MÀSCARA 22.11.16

Al blog Descontexto publiquen dos articles molt interessants sobre Donald Trump, un de Chris Angos, abans de les eleccions nordamericanes, i un altre de Daniel James després de les eleccions. És una anàlisi des de l'interior que té una mirada molt diferent de la nostra i que explica el perquè del triomf de Donald Trump.

ABANS DE: TRUMP ES EL ESPEJO - Chris Angos

DESPRÉS DE: AMÉRICA SE REBELA - Daniel James

L'article de Chris Angos ha estat traduït per Juan Carlos Villavicencio, alma pater del blog Descontexto, on bàsicament publica poesia, molta poesia, pero de tan en tant articles interessants, sovint extensos, que no és molt aconsellable, car la gent en general, prefereix textos curtets i fàcils de païr.

L'ESTAT CONTRA JAMES WARD 21.11.16

Que les lleis i la religió estan fetes per fotre a l'home, és ben cert, vegeu sinó el cas kafkiá de James Ward que per un enrenou jurídic, havent estat condemnat a 10 menos porta ja 11 anys a la presó. Ward, no és l'ùnica víctima d'aquesta injusticia, d'aquest atropellament, milers de persones al Regne Unit continúen tancats en presons amb penes indeterminades per un esquema polèmic que va ser abolit fa quatre anys. James Ward tenia només 19 anys quan li van dictar una sentència indeterminada de 10 mesos de presó per un incendi deliberat. No obstant això, després de 11 anys, continua confinat en una presó, informa Sky News.

Segons el mitjà, Ward és un dels milers de presoners que es troben actualment en establiments de detenció al Regne Unit sota l'esquema de Empresonament per a la Protecció Pública (IPP, per les sigles en anglès), un sistema de sentències indeterminades que va ser abolit en 2012.

La família de James insisteix que no se li ha donat una oportunitat justa de demostrar que ja no representa un perill per a la societat. La seva germana, April Ward, va admetre a Sky News que James "tenia problemes" pel seu caràcter complicat, però que "mai va tenir cap problema de salut mental".

En una carta enviada a la seva família, James va afirmar que estava perdent l'esperança de sortir de la presó. Tot i els repetits intents en l'última dècada, James no ha pogut convèncer la junta que determina la llibertat condicional que no és perillós i que pot ser alliberat.

L'IPP va ser introduït en 2005, dissenyat per a criminals d'alt risc que havien comès delictes violents o sexuals. Però aquest sistema de sentències indeterminades va ser abolit eL 2012 després de provar-ne l'ús excessiu i després de ser descrit com una "taca" en el sistema judicial britànic.

Més de 4.000 homes i dones segueixen empresonats sota l'IPP. Entre ells, el 81% ja han complert el seu terme mínim. Gairebé la meitat porten a la presó cinc anys o més per sobre per les seves condemnes. La justicia en general es Injusta, pero en aquest cas de la Británica és un autentic enemic del poble.

POSTVERITAT 21.11.16

La desconcertant victòria del 'brexit' i de Donald Trump ara, entre altres moments populistes d'aquest 2016, ha portat a encunyar el terme 'postveritat'(*) ('post-truth') al Diccionari Oxford per descriure la fase disparatada en la que ha entrat la política a Occident. El discurs emocional i els prejudicis identitaris s'imposen als fets objectius en els estats d'ànim de l'opinió pública. La mentida, la tergiversació i fins a la grolleria campen al seu aire, obtenint el premi dels electors.

Aquí estem instal·lats en la postveritat des de fa anys. El populisme va aterrar a Espanya a través de la transició, i soretot a partir del Govern Aznar, també dels moviments independentistes a casa nostra, tot aixó molt abans que Podem, o C's. De fet el populisme ve de vell i aquest concepte de postveritat aquí fa ja temps que el podiem haver inventat, però se n'han cuidat els anglesos de fer-ho, i de fet, no deixa de ser un eufemisme per definir una situació descontrolada per part dels analistes polítics incapaços de separar el gra de la palla.

(*) Segons el prestigiós Diccionari Oxford, la paraula anglesa post-truth (‘postveritat’) és la paraula de l’any. I la defineix així: “Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”. Dit d’una altra manera, aquest mot designa un fenòmen segons el qual una cosa que aparenta ser veritat acaba essent més important que la veritat mateix. Segons que expliquen els responsables del Diccionari Oxford, l’ús d’aquesta paraula ha augmentat enguany d’un 2000% respecte del 2015.

LA VITRINA I EL MEDALLÓ 21.11.16

L’Ajuntament de Salamanca va protegir amb una vitrina el medalló amb la figura de Francisco Franco situat a la plaça Mayor, davant les habituals destrosses que pateix pels volts del 20-N. 

Alfonso Fernández Mañueco

En anys anteriors es va tapar amb una coberta de plàstic, que impedia veure’l, però aquest el consistori ha optat per col·locar-hi una vitrina circular que l’envolta. L’ajuntament, del PP, espera que la Junta de Castella i Lleó informi sobre la petició de diverses organitzacions de retirar l’efígie, en compliment de la llei de memòria històrica.  No és tracte de destruïr el medalló, pero en comptes de protegir-lo amb diner públic, valdria més el treiessin i el guardessin en algún museu de la Guerra Civil, o a l'edifici del carrer del Expolio, on encara romanen documents expropiats pels feixistes.
L'Alcalde actual de Salamanca, és Alfonso Fernández Mañueco , del Partido popular, i tot i que no llueix el poblat bigoti dels anys 50 de l'anterior Alcalde Julián Lanzarote (el expoliador), és igual de ranci, impresentable i franquista.

L'Ajuntament de Salamanca, és el que custodia encara documents, botí de guerra, molts d'ells privats que són els quals encara no han estat retornats, costa anys i anys recuperar-los, quan és tan òbvia la seva reclamació que fa enrogir de vergonya aliena quan aquesta fauna ibèrica mesetaria s'oposa per raons ridícules i sense fonament, arribant a un extrem que per a mi hauria de ésser causa de querella judicial, i és el fet que l'Alcalde Salamanca fins l'any 2011, el Sr. Julián Lanzarote li canviés el nom al carrer on tenen el seu arxiu pel de la "calle del expolio". 

JULIÁN LANZAROTE

No se si refereix al "expolio" que van fer els seus (entenc que aquest Sr. ha de ser franquista convicte i confés encara - el bigoti el traeix -) sinó, no s'entén el suposat espoli que representa per la seva banda, retornar-nos allò que és nostre i a més obeint a un mandat del Parlament de l'Estat Espanyol. Per cert què Ramón Fontseré, va morir sense poder recuperar els seus cartells. Senyor! Quanta indignidad i ignorància rància encara camina lliure per la meseta.

.

.......¿VIVIM DINS D'UN COS EXTRATERRESTRE? 20.11.16

Segons l'extraordinària hipòtesi de Caleb Scharf, astrofísic i director de astrobiologia a la Universitat de Columbia, Nova York (EUA), si encara no hem trobat vida extraterrestre és perquè l'univers, de fet, és un extraterrestre. Potser l'univers sigui el "cervell" d'una raça alienígena hiperavanzada, afirma en un article per a la revista científica 'Nautilius'.

En aquest sentit, l'astrofísic planteja la sorprenent idea que una espècie alienígena pogués haver arribat a ser tan avançada que seria indistingible de la mateixa física. "Potser el nostre univers és una de les noves formes en què alguna altra civilització va transcriure el seu món", assenyala.

En el seu article, Scharf recalca que només el cinc per cent de l'univers es compon de la matèria que coneixem i entenem mentre que un 27 es considera "no vist" i misteriós. Així mateix, el científic opina que la matèria fosca "podria contenir una veritable complexitat", i potser sent en ella on "tota la vida tecnològicament avançada acaba o on la majoria de la vida sempre ha estat".

"Què millor manera d'escapar dels desagradables capricis de les explosions de supernoves i dels raigs gamma que la d'adoptar una forma immune a la radiació electromagnètica?", es pregunta. Si una civilització ha après a codificar sistemes vius, "tot el que necessita fer és construir un sistema de transferència de dades de la matèria normal a la matèria fosca: una impressora 3D de matèria fosca", indica.

Recordo haver escrit un conte en el qual parlava d'aquesta possibilitat: Els confins de l'Univers.

DE LLEGIR SHAKESPEARE 20.11.16

- A vegades mil sonors instruments - acaricien la meva oïda; altres, mil veus.
El rostre del Salvatge es va il·luminar amb un sobtat plaer.
- ¿També l'ha llegit? - Va preguntar -.Creía que ningú sabia d'aquest llibre a Anglaterra.
- Gairebé ningú. Sóc jo un dels poquíssims. Està prohibit. Però com jo faig aqui les lleis, puc també trencar-les impunement míster Marx - afegeix girant-se cap Bernard -, però em temo que vostè no pugui fer el mateix.
Bernard es va sumir en un estat de major abatiment encara.
- Però, per què està prohibit? - Va preguntar el Salvatge.
Amb l'emoció d'haver trobat un home que havia llegit a Shakespeare, oblidava momentàniament tota la resta.
L'inspector va arronsar les espatlles.
- Perquè és vell; tal és la principal raó. I aquí no fem servir coses velles.
- ¿Tot i que siguin belles?
- Sobretot quan són belles. La bellesa és atractiva, i no volem que el poble se senti atret per les coses velles. Volem que li agradin les noves ....

- Per què no fan que llegeixin, millor, Otel·lo?
- Ja l'hi he dit: és vell. D'altra banda tampoc, ho entendríen.
Sí, era veritat. Va recordar que Helmholtz s'havia llegit Romeu i Julieta.
- Bé - va dir després d'una pausa -, llavors alguna cosa nova que s'assembli a Otel·lo i que puguin entendre-ho. Per què no?
- Perquè el nostre món no és el mateix que el d'Otel·lo. No es poden fer automòbils sense acer, i no es poden fer tragèdies sense inestabilitat social. El món és estable ara. la gent són feliços; tenen tot el que desitgen. i no volen mai el que no poden tenir. Estan a gust; estan segurs; mai estan malalts; no tenen por a la mort; viuen en una beneïda ignorància de la passió i la vellesa; no están carregats de pares ni mares; no tenen esposes; ni amants que els causin emocions violentes; están condicionats de tal manera que, pràcticament no poden deixar de comportar-se com han de produir-se. I si qualsevol cosa no camina bé, aquí està el soma, que heu llançat polidament per la finestra en nom de la llibertat mister Salvatge. La llibertat? - Va riure -¡Esperar que els Deltes sàpiguen el que és la llibertat! I ara esperar que comprenguin Otel·lo! Pobre infeliç!

el món feliç (fragment)
Aldous Huxley

LA REVELACIÓ REVELADA DE SUÁREZ 19.11.16

En una entrevista inèdita a l'expresident el 1995, que desvetllavent ahir a La Sexta Columna, Suárez confessa que va incloure la paraula rei i monarquia en la Llei de la Reforma Política de 1977 per no haver de fer la consulta.

Per què no hi va haver referèndum sobre monarquia o república durant la transició? Aquesta consulta va estar a sobre de la taula, la exigien els països estrangers, però es va rebutjar. En una entrevista no coneguda de la periodista Victoria Prego el 1995 a l'expresident del Govern Adolfo Suárez, Suárez respon a aquesta pregunta.

"Quan la major part dels caps de Govern estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república ..., fèiem enquestes i perdíem", admet l'expresident mort al març de 2014. La solució perquè aquesta consulta no es realitzés va ser ficar "la paraula rei i la paraula monarquia en la llei"de la Reforma Política de 1977. d'aquesta manera," vaig dir que havia estat sotmès a referèndum ja", explica. Posant monarquia en la llei, es va assegurar la permanència de la institució.

El que no entenc és que té de novetat o sorpresa aquesta informació que aporta La Sexta Columna, diria que tothom donava per fet que així havia estat, o sigui que en votar la constitució es votava si o si la Monarquia, això s'ha escrit i comentat en moltes ocasions, inclós aqui mateix ho vaig comentar fa 9 anys. L'únic que aporta aquesta informació de la Sexta, és confirmar el que ja se suposaba i fins i tot sabia, que ens havien colocat la monarquía amb calçador.

És per la mateixa raó que no cambien la llei sàlica, ja que obligaría a reformar la Constitució i hauria de ser ratificat pels ciutadans. Potser no hi ha notícies importants que donar, perquè si no no ho entenc, aquesta en concret, no té cap interès per sabuda.

L'INCIDENT DEL BISCUTER 19.11.16

Fa molts anys, quan encara viviem en blanc i negre, hi havia un pont sobre el riu Ripoll on n'hi faltava un tros del mur de protecció de pedra, la gent clamava perquè l'arreglessin - algú hi prendrà mal algun dia - deien, però la protecció no s'arreglava, fins que un dia el fill de l'alcalde amb un biscuter va caure al riu precisament pel tros on faltaba la protecció i es va matar. Segurament s'hauria estavellat igualment, però la questiò és que al cap d'una setmana dels fets, la protecció del pont estaba reparada. Com succeeix sovint, cal una desgracia que tingui fort ressó mediàtic perque s'obri el debat als mitjans.
Ho dic pel cas de la senyora de Reus que va morir cremada en l'incendi d'un matalàs a casa seva, degut a que li havien tallat la llum. Cert és que els ajuntaments conjuntament amb l'administració fa ja temps que està treballant en evitar aquests talls de llum per la pobresa energética. L'Ajuntament de Sabadell és dels que més ha treballat en aquest sentit (243 expedients overts des de l'estiu). Però tambè és cert que els mitjans informatius se n'han fet ressó i s'hi han posat a fons des del moment en que es va tenir coneixement de la mort d'aquesta senyora, no abans. I com passa últimament, fins i tot s'hi han posat amb excés, que en aquest cas no és dolent, però cal remarcar-ho.
Recordar tambè que gràcies a Josep Piquè quan era ministre d'Industria i energía, que es va inventar el déficit tarifari, paguem un 40% més en el rebut de la llum que a la resta d'Europa, entre altres coses per les fallides accions de fracking del Florentino, amb motiu del tancament de la planta Castor.

DE DEBÒ VA EXISTIR NAPOLEÓ? 18.11.16

Certament, com les pomes, també els dubtes hiperbólicas sempre estan a l'abast de la mà; per exemple, Déu podria haver-nos creat fa deu segons amb tots els nostres records, o bé tota la nostra vida podria ser un somni bén ideat o, també, podríem haver equivocat sistemàticament tots els nostres càlculs i, per exemple, totes les paraules que pronunciem podrien tenir un sentit radicalment diferent d'aquell que els atribuïm.

Al costat d'aquests interrogants, hi ha una segona família de dubtes, menys freqüentades perquè són menys clamoroses, ja que només són possibles a l'interior del nostre sistema de referència. Un pot preguntar-SE -suposem- si Napoleó en veritat va existir; es tracta d'una pregunta rara, perquè, si creiem que aquest món existeix, és molt extravagant preguntar-se si Napoleó va existir, o si hi ha hagut alguna cosa com aquella especifica determinació de la

temporalitat, vigent en certes cultures i no en unes altres, que es diu "història", i en la qual Napoleó ha representat un paper eminent. En rigor, tan sols aquesta segona espècie de dubtes -molt més rara i molt més absurda que la primera- podria ser l'àmbit de aplicació de l'escepticisme hermenèutic.

No obstant això, si això és veritat, ¿no sembla potser molt singular la temptativa de qui, a partir de la història? (0 sigui del que és intem al nostre sistema de referència) es proposés relativitzar-se (¿per que?) la realitat del món en què vivim? en resum, ¿de quina manera una interpretació podria fer

efecte en l'ésser? La creença que la història pugui assegurar una manera de relativització de la objectivitat sorgeix de la hipótesi (no ingènua, sinó

cultural) que té una finalitat: just el que és negat amb vigor, per exemple, pel concepte de l'etern retorn. Així, a la llum de tal finalitat, que no és un fet -i que ho es, menys que mai, per a qui no cregui en la resurrecció ni en la fi de totes les coses per entropia-, es considera que es pot titllar d'il·lusió tota pretensió de veritat. La qüestió és aquesta: si la tradició expressa alguns punts de vista no compartits universalment, no hi ha cap motiu no contingent per acceptar-la; si és veritablement universal, 0 sigui, si abasta almenys l'extensió de la Terra, recau en un domini d'evidències que cap interpretació pot soscavar.

En fi, ni fins i tot la més bella de les dones pot donar mes del que té; la història i el llenguatge, com l'eter i el que és calòric, expliquen moltes coses,

però no totes, i tampoc és un fet que ens diguin sempre la veritat. I nosaltres fem moltes hipótesis sobre la realitat en què vivim i fins pensem que hem de salvar els fenòmens, però la veritat és que hem de salvar les nostres filosofies del risc de negar l'evidència, que no té cap necessitat de ser salvada gaudint

del con-senti-ment universal, que NO ÉS només el consensus gentium: hi ha un món i és aquest.

Altrament, existiria un món en el qual es diu "Món", un altre en el qual es diu Welt, un altre mes a on es diu Monde o World; i a més (ja que l'individu és inefable), un món per a cada un, o sigui el món en el qual tots dormen

la hermenéutica

Maurizio Ferraris

MANIFEST DEL NOU REALISME 18.11.16

Això que en dic nou realisme és, en efecte, abans que tot, la nota d'intervenció d'un viratge. L'experiència històrica de les manipulacions mediàtiques, de les guerres post 11 de setembre de l'any 2001 i de la recent crisi econòmica, han significat un pesadíssim desmentit d'aquells que, segons el meu parer, són els dos dogmes de la postmodernitat: 1. Que tota la realitat està socialment construïda i que és infinitament manipulable, i 2. que la veritat és una noció inútil perquè la solidaritat és més important que l'objectivitat.

Les necessitats reals, les vides i les morts reals, que no suporten ser reduïdes a interpretacions, han fet valer els seus drets, confirmant la idea que el realisme (així com el seu contrari) posseeix implicacions no simplement cognoscitives, sinó també ètiques i polítiques.

Òbviament, el viratge no té només una història, sinó alhora, i abans que tot, una geografia, circumscrita al que Husserl deia "esperit europeu", de l'Occident que Spengler profetitzava el seu ocàs fa 90 anys. Difícilment es pot pensar en un postmodern a la Xina o a l'Índia.

No obstant això avui, la porció del món en què viu - que és una mica més amplia que el cercle dels meus amics i coneguts -, d'aquest Occident que ha experimentat el postmodernisme, ara sembla abandonar-lo. 

Com ha passat? Vegem-ho...(PDF).

Manifest del nou Realisme

Maurizio Ferraris

DE PURETES TOCA PILOTES 17.11.16

El primer principi que s'hauria de marcar un Alcalde de Barcelona o altres ciutats grans, es no fer ni putu cas als seus ciutadans, sobretot en questions d'opinió del personal nyi-nyi, a l'hora de fer el pessebre de nadal a la Plaça Sant Jaume.
Al cunyat del Marcelo segur que sense veure'l ja no li agrada.(Colau demisión) Dic aixó perquè la qüestió és molt simple, faces el que faces t'ho criticaràn i no ho trobaran bé. I són els de sempre, els nyi, nyi....

Si fas un pesebre tradicional molts no ho trobaran bé, diran que és antiquat i segurament cremarà la xarxa amb tuits contra aquest pessebre. Si el fas innovador, trencador com sembla el de les bombolles d'enguany te'l criticaran també com està succeint sense ni tan sols estar acabat, o sigui que com diuen en castellà "hagas lo que hagas, la cagas". I aquests són els nyi-nyi, els puretes toca pilotes tan nostrats que ho critiquen tot, que no els hi agrada res i dels que n'anem sobrats en aquests país de miserables miserrims. Caldria com a mínim esperar a la inauguració oficial a veure com queda i després opinar amb coneixement de causa i criteri, no carregar-s'ho tot sistemàticament abans d'hora, com està passant en aquest cas que ens ocupa. A veure si acabarem prenent mal com amb l'estàtua del decapitat. 
El que hom pugui opinar tampoc és rellevant, al cap i a la fi, considera que la Sagrada Familia és un pastis infumable i kitsch, i en canvi a molta gent els hi agrada i prou que la visiten, però això no vol dir que ho hagi de criticar, nomès en aquest cas i a nivell gairebè íntim, deixar constancia que no m'agrada gens. malgrat respectar la part de la que en fou responsable en Josep Maria Subirachs, més que res per la seva honestedad com a artista.

LA PERVERSIÓ NARCISISTA 17.11.16

"Si ningú fos narcisista, la cultura no existiría" - Psicoanalista i també psicoterapeuta, Jean-Charles Bouchoux, es va decidir a escriure sobre la perversió narcisista perquè tothom pogués identificar-la i combatre-la. Admet que ha rebut moltes cartes de gent que li confessa que el llibre retrata la seva vida. "Molta gent viu amb un pervers narcisista sense saber-ho". 

Alguns senyals relatius a la personalitat i del perfil pervers narcisista. 


1) victimitzar - Fer d'altres la seva víctima per augmentar la imatge defectuosa que té de si mateix: tant si és masculí, com si és femení, el projecte d'aquest subjecte són les aparences enganyoses. Aquest subjecte, d'altra banda mestre en l'art de la seducció i del misteri, organitza, a través d'un treball de sapa psicològic, la demolició mental de l'altre, ja que és incapaç de respecte de la dignitat humana. 
2) humiliar - Els seus mitjans són els propis de la desvalorització, la humiliació, la denigració, i també del discurs contradictori i paradoxal, de la polèmica sistemàtica. El recurs a l'al·lusió, al no dit i al sobreentès és freqüent. 
3) culpabilitzar - És difícil per a l'assetjat de prendre consciència que aquesta sent manipulat, en la mesura que el "botxí" s'arregla per no ser mai pres en flagrant delicte i així, fer passar un altre com a culpable. Assetjar, és saber invertir les situacions, acusar a altres de totes les culpes i de tots els mals, és arreglar-se per exercir sempre el millor paper. 
4) defensar-se - Cal saber que tot debat frontal amb el pervers serà perdut per la víctima, en la mesura que el pervers narcisista fa foc de tot argument i genera dolor. Per això, tota crítica emesa ha de ser molt precisa i limitar-se a l'indispensable. Per protegir cal saber evitar al·legar els propis èxits, saber prodigar alguns complerts convenients quan sigui necessari (el que és una forma de manipulació però "permesa" per protegir-se, o fins i tot defensar-se). també cal controlar les pròpies emocions i seguir estant vigilants, ja que el assetjador sap explotar les emocions i sap simular perfectament la generositat cap al seu objectiu. 
Cal evitar reaccionar davant les provocacions, seguir protegint-se en el futur i preparar les proves. Retrat del botxí: (el pervers narcisista) pot de vegades fins i tot ser encantador al primer moment. Després el seu to es fa monòton, el seu discurs condescendent, el seu aire superior. Sent les seves armes preferides: aïllar, desqualificar, rebutjar la comunicació, vexar. És inútil raonar amb ell o ella. no prova la culpabilitat de la víctima (davant la llei pot fer el mateix). La seva talent: tapar allò que fa malament i fer-se passar ell mateix com a víctima de les preteses incompetència o malvolença de la seva víctima a manera de cap de turc. 
Quan l'objectiu decideix retirar-se als seus assalts i sotmetre's, pot demostrar amabilitat (per atreure-en les seves xarxes), llavors es busca una altra presa. Retrat de la "víctima". Dotada, conscienciosa, afable, dóna el millor de si mateixa. Aquestes són qualitats que el pervers desitja. La víctima és viva i extravertida, que expressa els seus èxits i la seva felicitat. Generosa, no pot resignar-se a la perversitat i no és estrany que busqui excuses al seu botxí. El que, en veritat, augmenta la seva vulnerabilitat, és el seu sentit de la responsabilitat i la seva propensió a culpabilitzar-se. La víctima és una persona que admet massa fàcilment la crítica i es mata a donar satisfacció....

EL PERVERSO NARCISISTA (PDF)

EL PROBLEMA NO ÉS TRUMP 17.11.16

Que unes eleccions als Estats Units puguin provocar a una crisi existencial indica que el projecte europeu és ja massa feble com per resistir molt temps més tal com està: EL PROBLEMA NO ÉS TRUMP, ÉS EUROPA

En privat més d'un dels assistents a la reunió de ministres exteriors de la UE d'aquest diumenge ha dit: "Estem en una crisi existencial". Ho recullen alguns mitjans de nostre continent. Per culpa de Donald Trump. Perquè la seva proteccionisme amenaça de provocar una frenada del comerç mundial, perquè la seva bona disposició cap a Vladimir Putin pot deixar un pam de nas a la política exterior europea cap a Rússia i perquè una nova política econòmica nord-americana pot obligar a Europa a canviar de rumb i allunyar-se de l'austeritat. Tot això, i més, és possible. Però que unes eleccions als Estats Units puguin provocar a una crisi existencial indica que el projecte europeu és ja massa feble com per resistir molt temps més tal com està. Amb Trump o sense.
Aquesta setmana els mercats ja han començat a apuntar-se als canvis que vénen. Els inversors s'han llançat a vendre títols de deute públic perquè creuen que d'aquí a no gaire hi haurà un nou escenari financer mundial generat per una política nord-americana més expansionista, marcada, entre altres coses, per formidables despeses en infraestructura, reduccions d'impostos, pujada de tipus d'interès i menys controls als moviments de la banca. Rússia, per la seva banda, acaba d'ordenar la represa dels bombardejos sobre territori sirià, probablement perquè creu que això no va a fer molt de mal a la perspectiva d'unes millors relacions amb els Estats Units també pel que fa a l'Orient Mitjà es refereix.

I Vitor Constancio, número dos del Banc Central Europeu, acaba de declarar: "Hi ha incerteses i riscos importants. Sense més creixement, Europa haurà dificultats". A part d'una possible caiguda del comerç mundial, un perill plana sobre la política que el BCE ha mantingut en els últims anys: el que no tingui més remei que apujar els tipus d'interès de l'euro si els nord-americans donen abans aquest mateix pas.
Però això és una cosa que des de fa temps es deia que podia passar, guanyés Trump o Clinton. I també que algun dia s'interrompessin les enormes injeccions de liquiditat que el BCE posa des de fa anys en el sistema financer per salvar l'euro. I així mateix el final de l'era dels baixos costos del deute públic i la tranquil·litat absoluta de les primes de risc.

Molts experts han vingut subratllant que aquesta etapa d'excepcionalitat tenia un límit temporal. Que començaria a acabar-se el dia que els Estats Units pugés els tipus d'interès. I es donava per segur que ho faria en un termini relativament curt de temps, fos quin fos el resultat de les seves eleccions. Molts bancs, entre ells els alemanys ho estaven demanant a crits, perquè els tipus baixos els fan perdre rendibilitat.
El canvi del panorama financer pot tenir conseqüències molt serioses. Només cal pensar en què farà Espanya si puja el preu del seu formidable deute públic, de la qual ja té i de la qual haurà de seguir emetent. Però el fet que aquest canvi s'hagi començat a produir en els mercats quan falta un mes i mig perquè Trump prengui possessió del seu càrrec, indica que els nous vents nord-americans, per ara només una hipòtesi, no són l'única raó d'aquest.

No està clar fins on, en aquest i en altres capítols, donar la culpa a Washington no és una excusa per dissimular la responsabilitat dels dirigents europeus en la incapacitat de la UE per arbitrar una política que solucioni la crisi econòmica i no es limiti a posar pegats temporals. Que, per cert, no vénen gens malament a alguns països, amb Alemanya al capdavant, i a les oligarquies financeres el continent.
Una cosa de l'anterior, encara que aquí l'anunciat paper que jugarà Trump és més protagonista, pot ocórrer en el terreny del comerç mundial. Perquè les crítiques a la liberalització comercial sense fre vénen de lluny, i moltes vegades des del més profund de les societats europees. Les vénen fent aquells sectors de la població que han estat víctimes de la globalització, aquells que han perdut els seus llocs de treball i el seu futur per culpa de les deslocalitzacions d'empreses i de les importacions de productes fabricats en països amb salaris més baixos.

Està clar que aquest malestar, fortíssim per exemple a França i al Regne Unit, no ha estat capitalitzat políticament per l'esquerra, sinó pel nacionalisme radical i la ultradreta. I que també ha estat un dels motius principals de l'èxit de Trump. Però l'utilitzi qui l'utilitzi respon a motius reals i molt sòlids. Que el poder europeu i la seva doctrina políticament correcta porti anys fent oïdes sordes a aquests no ha anul·lat el descontentament, sinó tot el contrari: el Bréxit, que la UE segueix sense tenir la més remota idea de com bregar amb ell, va ser un clar senyal de que el temps de la complaença amb la globalització comença a acabar-se.

D'Amèrica del Nord arriba ara una altra que és molt més forta, a causa del seu immens poder econòmic. I a Europa l'agafa de nou en albis, quan se sabia que també Hillary Clinton anava a propiciar mesures proteccionistes si guanyava. Ara només falta que la ultradreta francesa, antiglobalització i anti-euro, guanyi les presidencials d'aquesta primavera. Que per primera vegada en els dies que han seguit a la victòria de Trump més d'un diari francès de referència ha escrit que això pot passar.

Tampoc seria una sorpresa que Putin es convertís en un gran amic de Washington. Per què Estats Units hauria de seguir sense dir ni piu a Europa en la seva escalada de la tensió amb Rússia que no se sap fins on arribarà i que segons alguns pot ser massa lluny? ¿I per què Washington seguirà pagant l'OTAN quan, fet i fet, són els europeus els més interessats en què hi hagi, sense que per això s'avinguin, i des de fa dècades, a augmentar significativament la seva despesa militar?

Són qüestions per a les quals una diplomàcia intel·ligent i responsable hauria de tenir respostes des de fa temps. L'europea no les té. En primer i fonamental lloc perquè no hi ha una diplomàcia única europea i perquè ningú s'ha esforçat a construir-la. En una Europa en què fa més d'una dècada prevalen els interessos nacionals, sobretot els alemanys, no ha tingut molt sentit abordar aquesta tasca.

Trump pot propiciar canvis significatius en alguns capítols fonamentals del panorama internacional -esperem que les barbaritats que preconitzen ell i els seus en matèria de drets civils no tinguin ressò fora de les seves fronteres. Però la UE no té arguments per assumir el paper de víctima en bona part de les conseqüències que van a afectar-la. Les culpes, els oblits i els errors cal buscar-los a casa. La pregunta que sorgeix és com va a quedar Europa, el seu projecte i el seu futur, si les sacsejades que s'acosten realment es produeixen.

15/11/2016- 

CARLOS ELORDI 

ELDIARIO.ES

ÇO ÉS UNA ENQUESTA 16.11.16

Una tarda fa ja molt de temps a Bongónia, varen trucar al telèfon fix de casa, ara com nomès en teoria poden trucar-hi des de tres números de telèfon, si no és cap d'aquests, no l'agafem, però en aquells temps encara ateniem les trucades desconegudes. Aquesta va anar de la següent manera:

• "Bona tarda: li truquem de part del President Pujol, era per saber si pensa vosté votar a Convergència i unió a les properes eleccions, (perqué fa temps hi havia a Bongónia un partit que es deia Convergència i unió).
• Resposta: Oi tant senyoreta, aqui a casa sempre hem votat a Convergència i unió, des de les primeres eleccions a que es varen presentar. Ja li pot dir al President que pot comptar amb el meu vot i el de la meva senyora. Ah! i gràcies per la seva trucada, senyoreta."
• Nasti de plasti, a casa votàvem al Pasquis i fins i tot a un tal Montilla, que ja....

Ço és una enquesta, i el seu erroni resultat.

I ja que parlem d'enquestes i analistes polítics, ara, a ran de les eleccions nord-americanes, ha aparegut una nova espècie: l'analista forense. Aquest analista és el que després d'haver dit que guanyaria Hillary Clinton, si o si, ens explica a toro passat qual disecció forense per què no va guanyar Hillary i per què ho va fer Trump. 

Deu ser perquè cap d'aquests analistes polítics és blocaire, una espècie ignorant segons Nacho de Sanahuja, que no tenen dret a opinar ni a dir res de la vida en general, mentre que els analistes polítics son gent il·lustrada i saberuda que saben de que parlen, com s'ha vist en aquestes darreres eleccions, quan el sorpasso de Podem, o quan el Brexit. Succeeix que hi ha gent que a vegades parla per boca d'ase, o de bocamoll, com seria el cas de l'il·lustre i refinat fals empresari egarenc que actúa o sobreactúa a can Basté.