Ha passat un any de París. Després vam patir Brussel·les, Beirut, Niça, Bagdad, Ankara, Istanbul, Quetta, Lahore, Kabul... Un llarg etcètera en què no ens estremim igual si els morts són d’aquí o d’allà. No és només la commoció per proximitat, cosa lògica, també hi ha un tuf ego-primermundista i de doble moral.
  Entre 1970 i 2015 s’han produït més de 150.000 atacs terroristes al món, segons Global Terrorism Database: 75.000 amb bomba, 17.000 assassinats i 9.000 segrestos. El 87% dels atemptats islamistes del 2000 al 2014 es van produir en països de majoria musulmana, segons GTD.
  És possible que després dels atacs de París, Brussel·les i Niça l’estadística hagi baixat i se situï lleugerament per sobre del 80%. Tot i això seguiria sent un fet que les principals víctimes del gihadisme militant són musulmans. Fins i tot en un atemptat tan francès com el de Niça, que va tenir lloc el dia de la festa nacional del 14 de Juliol, 30 dels 84 morts professaven aquesta religió.
  Ha passat un any i seguim sense entendre gaire el problema de fons. La comissió parlamentària francesa que va analitzar el que va passar a París hi va dedicar vuit mesos de feina i 200 hores d’audiències, i va elaborar un informe de 300 pàgines amb 40 propostes. La més important, la unificació dels serveis secrets. També indicava que l’estat d’emergència, al qual semblen addictes la parella governant Hollande-Valls, no serveix de res. Però l’estat d’emergència segueix vigent.
  A Bèlgica mal conviuen quatre policies: dues de nacionals i dues de locals dividides entre valons i flamencs. Són quatre cossos que ben poques vegades es passaven informació. A la UE hi ha 27 països si descomptem els britànics. Es podria parlar d’un mínim de 54 cossos de policia i un nombre de serveis d’espionatge (no d’intel·ligència) que tampoc han d’intercanviar totes les dades i coneixements.
  Els atemptats en territori europeu han modificat algunes coses però no les més essencials. No s’han adoptat solucions estructurals de calat. Tot són pegats, com la mateixa política europea. Seguim sent vulnerables a un atemptat. No només és una qüestió de mitjans, sinó també de voluntat política. Aquesta falta de voluntat s’expressa en l’agitació de la por i la retallada (definitiva) de llibertats.
  Un dels canvis més visibles que es produiran el 2017 amb Donald Trump a la Casa Blanca és que els EUA i Rússia coordinaran la seva política militar per acabar amb les guerrilles que operen a Síria i assegurar el poder de Baixar al-Assad. No només serà una guerra contra l’ISIS, també contra l’antic Front d’Al-Nusra, que estava vinculat a Al-Qaida, i l’Exèrcit de l’Islam, salafistes al servei de l’Aràbia Saudita.
Combatents a Europa
Un canvi d’aquesta magnitud en els equilibris farà tornar a Europa gran part dels milers de combatents amb passaport europeu que van viatjar al califat. El líder de l’ISIS, Abu Bakr al-Baghdadi, va demanar als aspirants a ser combatent estranger que es quedin als seus països com a cèl·lules dorments disposats a atemptar. Si caigués Mossul l’ISIS perdria la seva ciutat emblemàtica. El territori és la seva diferència essencial amb Al-Qaida. Sense califat, l’ISIS podria mutar i tornar al terrorisme de masses, com el que impulsava Abu-Mussab al-Zarqaui després de la invasió de l’Iraq. Aquest ja és un fet a l’Iraq. ¿Estem més ben preparats que el 2015? La resposta no és tranquil·litzadora. La sobrereacció política i mediàtica ha empès a l’acció bojos i imitadors. Tot és ISIS. La propaganda l’hi fem nosaltres.
  Hi ha una tendència entre polítics, periodistes i politòlegs de nedar a la superfície. Ens conformem amb el que és visible i evident. Falta bussejar en la complexitat. Diem que Trump no té capacitat de comprendre problemes complexos, i és possible que sigui així, però ¿quin líder europeu en té?
  Va passar París, queda la memòria. Sting haurà cantat en la reobertura de Bataclan i tot semblarà com abans. Però les causes del gihadisme radical segueixen vives i entre nosaltres: racisme, exclusió social, guetos i la prèdica de milers d’imams formats en dictadures religioses que no comprenen el valor de la tolerància.
  La crisi ha empobrit les classes mitjanes i populars a Europa i els EUA. Mentre que els europeus blancs veuen en el populisme d’extrema dreta una sortida gairebé emocional a la seva marginació, els guetos d’immigrants veuen en l’ISIS un relat heroic que dóna sentit a les seves vides. Les dues reaccions extremes es combaten amb el contrari de l’estat d’emergència: amb més Estat del benestar, més ­polítiques socials i més coordinació policial. No és la presència massiva policial als carrers el que dóna seguretat, sinó saber distingir entre ciutadans honestos i delinqüents.

Ramón Lobo
Periodista
elperiodico.cat
SBD - 13.11.16