A Merlí, no nomès parlen de pollots, ahir feien referència a Slavoj Zizek. 
Us he fet recollir la merda perquè vull parlar-vos de l'amor», els diu Merlí als seus alumnes. I llançant a l'aire tota la bruta porqueria que havia dipositat sobre la seva taula, afegía: «El filòsof eslovè Slavok Zizec ens diu que si estimem el món en què vivim, l'hem d'estimar amb tota la seva merda. I si estimem una persona, ¡també!»
Slavoj Žižek és un sociòleg, psicoanalista, crític cultural i filòsof contemporani. És un dels màxims exponents del pensament crític contemporani. Ha escrit més de 70 llibres i assajos que van des de crítiques de la filosofia política fins anàlisi de la cultura popular. Cinc reflexions d'ell que no us deixaran indiferents.

- Sobre la política

«Concebo la noció de la política en un sentit molt ampli. Una cosa que depèn d'un fonament ideològic, d'una elecció, una cosa que no és simplement la conseqüència d'un instint racional. En aquest sentit, sostinc que les nostres creences privades, en la manera en què ens comportem sexualment o en el que sigui, són polítiques, perquè és sempre el procés d'eleccions ideològiques i mai és simplement natura. En aquest sentit diria que la cultura popular és eminentment política, i m'interessa justament per això ». [En entrevista amb La Veu de l'Interior].

- Sobre les creences

«Les creences, en ordre per poder funcionar, operar, no han de ser creences en primera persona. Tu pots, literalment, creure a través d'altres [...] Tu tens una creença que en realitat ningú té [en primera persona], però funciona totalment com una creença social [...] El que necessitem és no creuen en primera persona, el que necessitem creure és que hi ha algú que creu ».

- Una polèmica visió sobre l'ecologia

«Crec que l'ecologia, la manera en què ens aproximem a la problemàtica ecològica, és el camp crucial de la ideologia avui dia [...] El que esperem d'una religió és una autoritat inqüestionable [...] Avui jo dic que l'ecologia està prenent cada vegada més aquest rol d'una ideologia conservadora ».

- Sobre la Novena simfonia de Beethoven i l'Himne a l'Alegria

«Què representa el famós Himne a l'Alegria? És usualment percebut com una oda a la humanitat com a tal, a la germanor i la llibertat de totes les persones. I el que crida l'atenció aquí a l'adaptabilitat universal d'aquesta reconeguda melodia. Pot ser usada per moviments polítics que són totalment oposats entre si ... »

-I una estranya però interessant definició de què és l'amor ...

"Aquí sento una afinitat espontània a la física quàntica, on la idea que l'univers és un buit, però un buit carregat positivament. I llavors les coses particulars apareixen quan el balanç de l'equilibri és pertorbat. I a mi m'agrada molt aquesta idea d'espontaneïtat segons la qual la realitat és només no-res, les coses són allà fora i això vol dir que alguna cosa va ser terriblement malament. El que anomenem creació és una espècie de desequilibri còsmic, una catàstrofe còsmica: les coses existeixen per error. L'única manera que tenim de contrarestar aquest error és assumir i anar fins al final. I nosaltres tenim un nom per a això: es diu amor. ¿No és l'amor una classe de desequilibri còsmic?. L'amor per mi és un acte extremadament violent. L'amor no és "els estimo a tots", l'amor és "trio alguna cosa i és, de nou, l'estructura del desequilibri". Tot i que això sigui només un petit detall, una fràgil persona individual, jo dic "t'estimo més que a qualsevol cosa". En aquest sentit formal, l'amor és el mal". LUCIA YARZABAL