PATRIMONI DE LA INHUMANITAT 16.12.16

Pesarà sobre la consciència d'Occident l'haver tolerat la massacre de civils a Alep, l'èxode de refugiats sirians i el seu extermini en alta mar. Alep és l’escenari del més cruel acte d’extermini des de la matança de Srbrenica. Avui, com fa dues dècades, la comunitat internacional assisteix impassible a la massacre de civils innocents a mans del règim sirià de Baixar al-Assad, escortat i recolzat pels governs de Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdogan. L’ONU aixeca la seva tènue veu per denunciar-ho, incapaços de parar les matances, mentre Europa s’arronsa d’espatlles i els EUA, amb un president electe amb evidents vel·leïtats prorusses, miren cap a una altra banda.

Esgarrifen els testimonis d’adults i menors que, després de cinc anys de guerra, s’enfronten a una fugida incerta o a una mort segura. Com el de Montjher Etaki: «S’estan portant a terme execucions massives. Som víctimes d’un genocidi». O com el de la petita Iasmine Karmouz, que juntament amb mig centenar d’orfes com ella clama entre la runa suplicant compassió: «Aquesta pot ser l’última vegada que sentin la meva veu».

El seu trist destí es va escriure fa molt temps, concretament l’estiu del 2013. Assad, protegit i qui sap si induït per Putin, va creuar llavors l’única línia vermella que havia fixat Barack Obama: l’ús d’armes químiques contra civils a Damasc. El seu secretari d’Estat, John Kerry, va donar per provats els fets i Obama va amenaçar de bombardejar les posicions d’Assad, però els escarafalls van quedar en no-res. Putin havia desafiat els EUA a un duel i l’havia guanyat.

La debilitat dels EUA i les conquistes militars dels gihadistes de l’Estat Islàmic (EI) van servir de salconduit a Rússia per emparar els excessos d’Assad. I a Turquia, per bombardejar posicions kurdes a Síria amb el pretext de combatre els terroristes de l’EI. En suma, el capitost sirià ha gaudit d’impunitat per prosseguir les seves atrocitats sense que Occident ni tan sols obrís la boca.

Sobre les consciències de les democràcies occidentals pesarà el fet d’haver tolerat primer l’èxode de refugiats, després el seu extermini en alta mar i ara les execucions massives a Alep. Les seves ruïnes haurien de ser declarades Patrimoni de la Inhumanitat.

Patrimoni de la Inhumanitat
@Enric_Hernandez
ELPERIODICO.CAT

LA JUSTICIA A ESPAÑISTAN 16.12.16

La Sala Penal de Tribunal Suprem ha arxivat la querella interposada pel Partit Demòcrata Català (PDC) -antiga Convergència- contra l'exministre d'Interior Jorge Fernández Díaz, i l'exdirector de l'Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso Laso, pel contingut de la gravació de les converses mantingudes en el despatx ministerial sobre investigar a polítics independentistes.

L'alt tribunal no ha admès a tràmit la querella criminal presentada el passat 1 de setembre pel partit que lidera Artur Mas i l'exalcalde de Barcelona Xavier Trias, en no existir indicis que haguessin comesos delictes de violació de secrets, prevaricació i malversació de fons públics.

Els fets recollits en la querella es referien dues trobades entre l'exministre de l'Interior i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya. En un d'ells, Daniel de Alfonso Laso hauria lliurat a Fernández Díaz un expedient amb dades d'una investigació sobre els nomenaments que Francesc Homs hauria realitzat de dos familiars de l'exconseller d'Interior català Felix Puip.

Segons els querellants, que van denunciar que es van dur a terme "totes les tèrboles maniobres" per les converses mantingudes, l'exdirector de l'Oficina Antifrau estaria cometent un delicte de revelació de secrets en revelar informació confidencial, instigat pel llavors ministre en funcions.
Trias està que trina i amb raó, la difamació, la falsa acusació de que tenia diners a Suïssa, que van instrumentalitzar Fernandez i de Alfonso i que varen filtrar al Mundo, casualment 'unes setmanes abans d'unes eleccions' amb falsificació del pressumpte nùmero de compte inclos, per si sol, ja és delicte i greu, com delicte no és pero té delicte que espíin al Ministre de l'Interior al seu despatx i no se n'assabenti. 
Ah! senyors i senyores, però estem a Españistan. Deia ahir el cínic ministre de Justicia Sr. Català, algú hauria de demanar perdó al Sr. Fernández Díaz per haver-lo acusat lleugerament sense proves, o avui el quatre pisos Méndez de Vigo, que per cert és de l'Opus, deia: La justicia és Independent i no obeeix a presions, i es quedaba tan ample. Ho veieu, és el diàleg, el “diàleg” que darrerament s’ha entestat a llençar el govern espanyol és una fal·làcia de la mena que s’anomena “petició de principi”, que consisteix en que dues persones han de dialogar i una d’elles posa com a condició prèvia per començar que l’altra li doni la raó. En el cas del suposat “diàleg” entre Puigdemont i Rajoy, el segon posa com a condició que sigui dins dels límits de la Constitució, i el president de la Generalitat respon que això equival a donar-li la raó i considerar que la Constitució és com la Bíblia. I aqui s'ha acabat el pressumpte diàleg abans de començar.

El Pp pensa, creu o intenta que ens ho creiem això del diàleg, però per a ells, muntar-li un despatxet a la Soraya aparca cotxes a BCN i posant un delegat del Govern aparentment de tarannà dialogant, ja estan instal·lats en el diàleg, i d'aqui ja no es mouen ni es moiuràn, i sinó ja està la FAES de Josemari el autopistero rescatado per cridar-lis l'alto. Per cert, hisenda ha investigat mai els ingressos i donacions que rep la FAES, m'hi jugo un pèsol a que no ho ha fet i per suposat no ho farà, això Hisenda mai ho faria.

PRECARIETAT LABORAL 10.12.16

Un exemple de la ideologia d'èxit que preconitza el cinisme del neoliberalisme, és l'atomitzat i precari món laboral que s'ha larvat en les últimes dècades i que ha eclosionat amb la crisi sistèmica: creix la propaganda moderna sobre l'autoocupació, l'ocupació flexible i el 'fes la teva pròpia marca personal '-explotació de l'eufemisme de l'emprenedor- mentre les lluites sindicals són criticades pels grans mitjans de comunicació i una part molt influent de l'opinió pública, que considera els sindicats inutils totals.

Com es denuncia ara, el major assoliment del neoliberalisme és que li hem comprat l'estafa de que hi ha solucions individuals per problemes que en realitat són col·lectius. Ens volen en soledat, ens tindran en comú.

EL RELAT IDEAL..... 9.12.16

En el cas de Nadia Nerea la sensació és que més que deixadesa dels mitjans en contrastar la noticia i seguirla, el que hi ha hagut es bona fe. A ningú se li pot passar pel cap que un pare pugui ordir una estafa d'aquesta magnitud amb l'esquer de la seva filla malalta.

Nadia va néixer amb una malaltia de les anomenades rares. De la desgràcia, el seu pare va voler treure’n profit i es va submergir en una dinàmica pidolaire que va arribar a milers d'euros en ser difosa per les xarxes i alguns mitjans de comunicació. Un pare que ja tenia seva experiència en estafes, segons s'ha sabut posteriorment, va crear una maquinària obscena de recaptació. 

El relat era l'ideal. una nena petita. Una malaltia incurable. Uns pares desesperats. Amb un sol clic, contribuíem a difondre la història. ¡Que fàcil! Amb un lleu esforç més, destinàvem uns euros al miracle. Llavors, la gratificació moral era molt més gran, i com ha passat en molts altres casos, ningú ha dubtat de la veracitat del cas i des del 2009 han anat ajudant.

Vaig rebre fa temps un correu d'aquest cas, com de molts altres en rebo de Change.org, Verkami o altres, i no en vaig voler saber res, però ja per sistema, com no en vull saber res i no m'agrada que es celebri la marató a TV3 per més diners que recapti i es destini correctament a investigació, per qté aquesta tasca solidaria no correspón als ciutadans sinó al Govern que és el que ha de posar tots els mitjans necessàris. No es pot delegar gairebé tot en els ciutadans

Aquest és el mecanisme emocional que apel·la a la nostra generositat, malgrat que, d’una manera racional, hi hauria maneres més efectives de recolzar la Nadia, o altres casos, començant per votar els que creuen en la sanitat pública i que defensen les ajudes a la dependència. Això no és caritat digital, és compromís polític, que no és tan fàcil ni tan immediat però és el que hauria de ser.

Va ser un blocaire qui va destapar el cas. Josu Mezo no és periodista, sinó professor de Sociologia de la Universitat de Castella-la Manxa, a Toledo, però des de l’any 2004 escriu el blog Malaprensa.com (premi Bitácoras 2014 al millor blog de periodisme i comunicació), on critica les males pràctiques pel que fa al rigor de la premsa «com a ciutadà preocupat». La seva denúncia de les possibles mentides del cas Nadia Nerea va desencadenar la tempesta mediàtica que ha conduït a la investigació judicial. A el Periódico l'han entrevistat....

–¿Què va ser el que més li va cridar l’atenció del 'cas Nadia'? 

–Hi ha dues parts. Primer, un periodista d’El Mundo escriu una cosa completament embogida, amb aspectes novel·lescos [un científic a qui persegueix per tots els EUA, la visita a un metge en una cova de l’Afganistan «sota les bombes», una donant anònima de qui sap fins i tot quant cobra, una trucada d’Al Gore...] que sorprèn que no hagin passat un procés editorial en què algú els posi en dubte, i encara més en una edició en paper, ja que se suposa que li demanes més qualitat perquè a més han de seleccionar més el que hi posen per un tema d’espai. Des de fora dels mitjans, com a lector, fa que posis en dubte que la història pugui ser certa. Després veus que moltes persones la comparteixen en xarxes socials, entre les quals hi ha periodistes molt coneguts que devien tenir la guàrdia baixa perquè no se’n van plantejar la veracitat.

–¿Ens perd una bona història o a les xarxes socials la gent no llegeix el que Comparteix? 

–Sembla que ja se sap que no. Hi ha un estudi de la Universitat de Colúmbia que demostra que es comparteix sense llegir, només a partir del titular. Però en aquesta història no era així. El titular era fosc i havies d’haver llegit almenys un parell de paràgrafs per veure de què anava.

"Hi ha gent que viu amb la incredulitat posada però n'hi ha una altra a la qual, si li toques la fibra sensible, tot li sembla bé"

–Però diversos punts ja sorprenien en aquest cas. ¿Per què no es va aixecar abans la llebre?

–No n’he fet una indagació completa, però el 2012 ja es veuen coses estranyes. Si llegeixes en un diari que una nena està malalta i que una operació li dóna quatre anys més de vida, doncs no dius que és impossible; però si s’arriba a uns certs extrems en la història, haurien de saltar les alarmes.

–¿Falta cultura científica o som massa crèduls? 

–Una mica les dues coses. La mateixa descripció de la malaltia que dóna el pare, que parla que si la nena arriba a tenir un determinat tant per cent de cèl·lules mortes es mor i que li queda poc temps per arribar-hi, ja fa sospitar, perquè no és el mateix que les cèl·lules siguin del cor o d’una altra part del cos. Però ell pot explicar-ho així per fer-ho comprensible; el periodista no. La seva obligació és buscar un metge i fer que ho expliqui de forma que no sigui un disbarat. Falta cultura científica i vivim amb la credulitat posada. De fet, hi ha gent que viu amb la incredulitat posada i una altra a la qual, si li toques la fibra sensible, tot li sembla bé. S’ha vist, per exemple, en les polèmiques entre independentistes i no independentistes sobre el cas Pujol, o en les del PP i el PSOE amb Podem… Si la història és emocionant, sembla que cola més, però si a mi m’expliquen que un pare ha portat la seva filla al metge a l’Afganistan sota les bombes, jo no ho plantejo com si fos un heroi, demano que li retirin la pàtria potestat de la seva filla.

PIZZAGATE 8.12.16

La història és rocambolesca, però revela fins a quin punt estan calant les notícies falses i la influència tòxica que poden exercir sobre les ments més proclius a les teories conspiratòries, una espècie que abunda als Estats Units i que amb Donald Trump ocuparà posicions de lideratge a la Casa Blanca.

Diumenge passat, un pare de dos fills, bomber voluntari, va conduir des de Carolina del Nord fins a la capital del país per “investigar” personalment l'anomenat 'Pizzagate'. Armat amb un rifle d'assalt, va entrar a la pizzeria Comet Ping Pong d'un dels barris més acomodats de Washington i es va posar a buscar passadissos, cambres subterrànies i senyals satànics. Pensava que a dins hi havia nens segrestats i explotats sexualment, una xarxa de pederàstia dirigida pel cap de la campanya de Hillary Clinton....

Sembla inventada, però es certa, aquí trobareu la informació ampliada, que dona que pensar, perquè un dia d'aquests acabarem prenent mal. No cal que busquem l'enemic a l'exterior, el tenim dins de casa i és idiota total, però perillós...

EN EL NOM DEL 86%... 8.12.16

No és només el cas de Messi o Cristiano Ronaldo, les estrelles del futbol i la seva presumpta evasió fiscal. En els últims 15 anys, la inversió en paradisos fiscals s'ha multiplicat per 4. Són dades d'Oxfam, que també assenyala que, a Espanya, les empreses amb més filials en aquests paradisos són el Banc Santander, ACS o Iberdrola. Un banc, una constructora i una elèctrica. Són molt poderosos. Com assenyala aquest informe, tributen menys i, a més, "influeixen tant que els governs estan a les seves ordres". Avui ens informen de la alegalitat de Zara que li ha permès a base de tripijocs legals però inmorales estalviar-se de pagar o evadir 585 milions d'euros d'impostos a l'Estat, per mitjà d'un complex entramat fiscal.

Seguint amb l'informe d'Oxfam, el 86% de tota la recaptació el paguen les famílies, que no poden tenir uns SICAV, o sigui la gent terrenal. A la resta, hi ha els galàctics com Messi o Cristiano que, segons els periodistes de "European Investigation Collaborations", mouen els diners a través de paradisos fiscals, com les Illes Verges, per acabar a comptes de Suïssa i pagar directament al fisc espanyol xifres com el 4%. Una altra vegada alegal, però immoral.

Al silenci de Rajoy a ser preguntat sobre el cas de Cristiano (prefereixo no opinar del que no sé), cal afegir el silenci que pretén imposar un jutge espanyol, perquè estén la prohibició d'informar els mitjans europeus, que per suposat no li han fet el més mínim cas. Caldria recordar que es tracta del jutge Arturo Zamarriego, un magistrat que va arribar a la carrera judicial procedent del cos jurídic militar a través del "quart torn", que no exigeix ​​oposició i que sembla haver confós el cul amb les tempores.

En el nom del 86% dels ciutadans, crec que tenim dret a saber la veritat, tota la veritat. No només la dels futbolistes revelats per la Fiscalia, curiosament poc després de les revelacions periodístiques, no a l'inrevés com en el cas de Leo Messi, que s'hauria de recordar que és el màxim contribuent al fisc espanyol, sinó tambè de bancs, constructores, eléctriques o els Zara de torn. Segur que l'acarnissament que ha patit Messi per part del fiscal no el patirà cap d'aquestes empreses ni Cristiano Ronaldo, si arriba a ser encausat que encara està per veure, que per això en té ell uns bons i poderosos amics i l'altre sembla que no.

UNA COLLONADA D'HISTÒRIA 7.12.16

Demà es celebra a Espanya i fins i tot als ajuntaments de la CUP, la festa del dogma de la Immaculada Concepció, també conegut com Puríssima Concepció, és una creença del catolicisme que sosté que Maria, mare de Jesús, a diferència de tots els altres éssers humans, no va ser afectada pel pecat original sinó que, des del primer instant de la seva concepció, va estar lliure de tot pecat. No s'ha de confondre aquesta doctrina amb la doctrina de la maternitat virginal de Maria, que sosté que Jesús va ser concebut sense intervenció d'home i que María va romandre verge abans, durant i després de l'embaràs.

En desenvolupar la doctrina de la Immaculada Concepció, l'Església Catòlica contempla la posició especial de María per ser mare de Crist, i sosté que Déu va preservar a María de tot pecat i, encara més, lliure de tota taca o efecte del pecat original, que havia de transmetre a tots els homes per ser descendents d'Adam i Eva, en atenció al fet que anava a ser la mare de Jesús, que és també Déu. La doctrina reafirma amb l'expressió «plena de gràcia» (Gratia Plena) continguda en la salutació de l'arcàngel Gabriel (Lc. 1,28), i recollida en l'oració de l'Ave Maria, aquest aspecte de ser lliure de pecat per la gràcia de Déu.

Marededéu! i aquesta faula fa més dos dos mil anys que dura, i fins i tot n'hi ha que fan veure que se la creuen, per interès, clar, no per fe, perquè hi ha coses que no es poden creure ni fent un acte de fe molt gran, perquè de fet més que una faula, tota aquesta història de la virginant inmaculada de Maria és una collonada, i per cert que per la collonada d'un soldat romà disfressat de colom, és per on devia baixar l'esperit Sant per inseminar a Maria.

És realment inconcebible que en ple segle XXI encara es sustentin aquestes històries de la vora del foc i que algú se les cregui, encara que tambè es una faula la història que l'esglesia no paga l'IBI dels seus inmobles afanats o adquirits sospitosament, ells, aixó mai ho farien.

A TREMPAR I RIURE 7.12.16

En una época en que pel sol fet de dir bon dia!, que guapa estás avui, ja et poden titllar de masclista, sorpren que no hi hagi reaccions irades contra Merlí, per dir: la filosofia et farà trempar, en la publicitat del cd de la segona temporada que venen a el periódico. No ho sé, però les senyores que hom sàpiga no trempen, per tant l'eslogan es discriminatori atès adreça l'anunci nomès als homes.

A casa no veiem Merlí, de fet, n'he vist uns quants talls i ja n'he tingut prou per no veure-ho, A banda de demagògic i previsible, el personatge d'Orella o potser ell, em causa un gran repelús; són les coses de TV3 a qui s'ha d'agraïr que acabi d'una vegada amb la Riera, que no he vist mai, però que fins i tot la meva senyora que li agrada tot el que veu de la poca tele que mira, em deia que era insuportable com l'allargaven i esfilagarçaven inutilment. Res, a trempar doncs, amb Merlí o millor sense, o com deia en Pere Prat, a trempar i riure.

MAREJAR LA PERDIU 7.12.16

En un país on gairebé ningú es posa d'acord en res, no podíem deixar passar el Dia de la Constitució sense que els polítics ens sotmetessin al seu particular espectacle de reunió d'escala a Aquí no hay quien viva. Fa anys que maregen la perdiu, i tot i així senten la necessitat de castigar-nos, almenys, cada 6 de desembre.

Rajoy, quan va assumir fa un segle el lideratge del PP, era dels que no volien tocar ni una coma de la Constitució. Ara, tampoc. Però ha evolucionat cap a un discurs igualment rígid que consisteix a reptar els partits de l'oposició que li diguin què volen canviar, sense seure amb ells perquè l'hi expliquin. O sigui, res. El PSOE de fa quatre dies, quan encara hi havia Pedro Sánchez, proposava una reforma «federal» sense, efectivament, arribar a detallar mai en què consistia exactament el seu pla. Ara proposa el mateix, però va escampant alegrement pels mitjans alguns dels seus dirigents per dir uns que Catalunya és una nació, altres que no i alguns afirmant una cosa al matí i la contrària a la tarda. Ara ja no sabem què proposen els socialistes, perquè desconeixem qui és la màxima autoritat o què li anirà bé a Susana Díaz quan es dissolgui la gestora. I després ja hi ha el PSC, que en aquest assumpte s'ha mogut més -si és possible- que els malucs d'Iceta.

Tampoc són gaire més inspiradors els discursos dels nous actors polítics. Abans, Pablo Iglesias anava el 6 de desembre als actes del Congrés al·legant que no pensava permetre que la Constitució fos patrimoni únicament dels «senyors dels còctels». Aquest any no hi ha anat. Vaja, que Iglesias ha canviat d'opinió, valgui la redundància. I a Ciutadans, que fins ara tenien un discurs igual de previsible que el de Rajoy però en edició de butxaca, va i resulta que hi ha qui obre la porta a celebrar una consulta sobre la independència si és legal. És un discurs interessant el que se li va escapar a Inés Arrimadas, si no fos perquè entre matisacions i rectificacions posteriors vam intuir que va ser un error -o no- i que, en realitat, es va oblidar de fer la consulta primer amb Albert Rivera. Puc seguir, perquè, per exemple, el Partit Demòcrata Català passa olímpicament de la Constitució amb una mà mentre amb l'altra interposa recursos davant el Tribunal Constitucional, com si fossin coses diferents.

El panorama davant una possible reforma de la Constitució em sembla poc seriós; molt poc seriós comparat amb els problemes que urgeix afrontar. La que hi ha ara va tenir set pares molt diferents. I els que l'haurien de modernitzar exhibeixen actituds massa estrafolàries i cada un és del seu pare i de la seva mare.

CRISTINA PARDO

elperiodico.com

Marejar la perdiu

I ELS STONES VAN ENTRAR A L'HAVANA 6.12.16

El dia 25 de març de 2016. els Stones varen actuar a l'Havana per primer cop dins la seva gira sudamericana, Aquesta va ser la primera vegada que una banda de rock va tocar en directe a Cuba. Diuen  que hi havia un milió de cubans a veure'ls - pot ser -. Els Stones és més que un a banda de rock o rhythm and blues, els Stones són 'La gran banda', única i irrepetible, per sobre de tots els altres. Si hagués de destacar cançons dels Beatles en podria posar 20 o més, mentre que dels Stones com a molt parlariem de deu o dotze, pero que valen per mil de les altres. Més que grans, els Stones es veuen vells, sobretot Keith Richards i Charlie Watts, el batería que sempre sembla que estigui absent de tot, en una altra dimensió. 

Diuen en una de les seves cançons,'its only rock and roll', però els Stones són molt més, són pur i autèntic rhythm and blues.

.

Manolo Vazquez Montalban va escriure:'Y dios entró en la Habana' a ran de la visita del Papa Joan Pau II a l'illa de Fidel, i ara es podria escriure que 'I els Stones van entrar a l'Havana', el 25 de març de 2016.

I per a nostàlgics, un Satisfaction del 1965 al show de Ed Sullivan, a la tele dels IUESEI....

CR7 I LES TÓRTOLES 6.12.16

No entenc com encara no li han donat el premi Nòbel d'economia a l'Illa 'Tórtola', una de les illes Verges de l'imperi Britànic. A finals dels anys 70 les autoritats d'aquesta industriosa i treballadora illa van crear un marc legal perquè es transformés en un dels principals paradisos fiscals del planeta. Actualment hi ha prop de 600.000 companyies inscrites en les BVI, de les quals 400.000 estan actives. Cadascuna paga un mínim de 350 dòlars l'any. La inscripció és un segell que autoritza a l'empresa a realitzar operacions financeres a l'illa. Amb aquesta estructura, serveis financers i turisme són els principals ingressos d'aquest país que no supera els 30.000 habitants. Que prenguin nota i exemple els del Govern després del 9N. A sortir de l'euro i a veure com s'aixeca del no res tot un país pròsper i ecologicament sostenible. SOM-HI!. Catalunya serà paradís fiscal o no serà.

Ah! en aquesta bonica illa és on es veu que hi ha els dinerons de CR7 dels sis primers anys de CR7 al Madrid, Tollin Associates, una companyia radicada a un apartat postal a la ciutat de Road Town a illa Tórtola, va protegir els seus 74.800.000 en ingressos publicitaris. El 2015, dues empreses del Carib en el mateix paradís fiscal i amb la mateixa direcció que Tollin, Adifore Finance i Arnel Services, li van comprar els seus drets d'imatge fins al 2020 per altres 75 milions. L'operació es va realitzar a través de Mint Capital, companyia vinculada a l'empresari Peter Lim, i va acabar en un compte suís del jugador.
Ronal do va generar així gairebé 150 milions d'euros en publicitat i, gràcies a l'opacitat de la seva estructura, al principi només va pagar, directament al fisc espanyol, 5,6 milions per això, menys del 4% del total. Ho va fer a més d'una tacada, en la campanya de la renda de 2014.

ÉS PEL TEU BÉ PUIGDE..... 5.12.16

Matteo Renzi va reconèixer diumenge a la nit la seva derrota en el referèndum sobre la reforma constitucional i va anunciar que dimitiria aquest mateix dilluns. Vaja, que Renzi ha fet un Cameron de cagati lorito. Però a Itàlia els girs dramàtics no escatimen. No presentarà la seva renúncia fins que el Parlament no aprovi els pressupostos per complir el que s'ha pactat amb Brussel·les en aquesta matèria. Així li ho ha demanat el president de la República, Sergio Mattarella i el florentí ha acceptat.

Ai senyor, aquest home no sap de que va tot això, havia d'haver parlat abans amb Mariano Rajoy. A qui se li ocorre intentar reformar la constitució, oh! i a sobre va el bo de Mateo i se li ocorre convocar un referèndum (llangardaix, llangardaix com el sabó) que a Europa es perden sistemàticament tots els referéndums, això ja hauria saber-ho Matteo i també lo Puigdemont, que no és capaç de veure el gran favor que li està fent el Pp quan li diu que no faci la consulta, o sigui referèndum, que segur que es perd, que és pel teu bé Puigde. Ai! pren nota de Mariano, tate quietor i sortiràs guanyant. Ja ho diu la grossen damen kartofen, Mariano is good, very good!, yes very well fandango.

Si és que a la gent no se l'hauria de deixar votar, que quasi sempre la caguen, i és que el populatxo té la puta mania de votar gairebé sempre a la dreta, ja ho deia Fuster...., i els jubilats al referendum a/e/i/o/¡/u, també, que la pela és la pela.

LA PLACETA DEL PEPE 5.12.16

No farà falta recórrer a l’Hospitalet, com va proposar Jose Corbacho des de la crida irreverent de Pepe Rubianes des del més enllà en l’última esquela publicada per les seves viudes aquest 1 de març, dia del setè aniversari de la seva mort; o del dia que ens va enviar a tots a fer punyetes, segons paraules de les seves viudes (molt seves, les viudes i les paraules). 

El primer tinent d’alcalde i president de la Ponència del Nomenclàtor, Gerardo Pisarello, va firmar dimarts l’expedient que atorga definitivament la denominació de Pepe Rubianes a la placeta –ehem– del Paral·lel, on es troben els carrers del Marquès de Campo Sagrado i de Viladomat. En els papers municipals –ratificats amb la firma de l’alcaldessa, l’últim tràmit, divendres– en diuen «espai» o «pla», ja que no arriba a plaça, però la polèmica sobre la reforma urbanística de l’avinguda és un debat ja superat, per irreversible. Les seves gamberres viudes van donar en la seva última i ja esperada esquela veu al seu enyorat Pepe, no se sap si a través d’una ouija. «Fa set anys que espero la plaça que em van prometre els alcaldes Hereu i Trias i res de res! Si ho arribo a saber, no em moro! Colau, guapa, enrolla’t», escrivia el fantasma (amb afecte) de Rubianes, segurament a l’únic home a qui l’alcaldessa deurà perdonar haver-li dit «guapa» (a ell se li perdona ser políticament incorrecte). elperiodico.cat

"Amb en Pepe Rubianes mai sabies si el que t'explicava era veritat o inventat, em deia fa temps una companya blocaire en un comentari, que difícilment podia haver estat company de pupitre d'en Federico Jimenez Losantos atès es portaven quatre anys de diferencia, i en canvi ell ho explicava i... possiblement era veritat, o no! No importava, ell ho explicava, rèiem i ens ho creiem, o ho fèiem veure. Una de les anècdotes que em feien molta gràcia d'ell va ser quan explicava la primera vegada que va actuar sol com a monologuista, quan després de Joan Capri, Gila i Jordi Pujol, ell era tambè monologuista. 

Va ser després de deixar Dagoll Dagom, i el lloc un teatre de Figueres. Segons en Pepe, estava molt nerviós i quan faltava mitja hora per començar la seva actuació, pel telèfon interior va trucar a la guixetera (dic jo que si es diu guixeta deu ser guixetera i no taquillera, o es pot dir taquilla - aquí m'he perdut -) 

En resum que truca a la guixetera i li pregunta:

- Que? com anem?

- Malament, contesta aquesta, no s'ha venut cap entrada.

Quan faltava un quart d'hora en Pepe torna a trucar:

- Que? va millor?

- Sí, molt més bé, he venut una entrada.

Moments abans de començar en tornar a trucar, la guixetera li va confirmar que la cosa continuava igual, només s'havia venut una entrada. Pepe va decidir actuar, un artista es deu al seu públic encara que aquest només sigui un, o una sola un itat, i aquest un o unitat, aquest posseïdor de l’única entrada que segons Pepe Rubianes es va vendre el dia del seu debut en solitari a Figueres, era en Pep Cruz, excompany de Dagoll Dagom, a qui es va trobar assegut al teatre tot sol. 

Pepe, va baixar i li va dir: perquè no anem a sopar a algun lloc i t'explico l'espectacle.

Suposo que en Pep Cruz és qui ens podria desvetllar si aquesta història és real o un invent més d'en Pepe, ell ja no ens ho pot aclarir, però en Pep Cruz si, tot i què en el fons, ara ja, que importa........"

PEL NOSTRE BÉ 5.12.16

Encara que recaragolant el llenguatge ho negui, el Govern ha apujat els impostos. És una decisió que es veia a venir quan en campanya electoral van dir que no els apujarien. Convé no oblidar que una de les característiques de Mariano Rajoy ha estat dir una cosa en campanya electoral i fer la contrària un cop ha guanyat les eleccikons. És, en aquest sentit, més que previsible, com tant li agrada presumir. Les paraules no són mai innocents, i aquest Govern abusa amb molta barra dels eufemismes. El Ministre d’Hisenda ha dit, sense posar-se gens ni mica vermell, que 'no hi havia una promesa electoral de no apujar els impostos', i s'ha quedat tan ample. I és que en el fons, malgrat les seves mentides, li hauríem d’estar agraïts al Sr. Montoro, que, segons ha dit -sense enrojolir-, apuja els impostos de les begudes ensucrades perquè hi hagi menys greixos. Que bonic, gràcies al ministre d’Hisenda, es reduiran els obesos a Espanya. Pagarem una miqueta més cares les begudes, però tot serà per la nostra salud. I és que el Sr. Montoro es preocupa i vetlla per la nostra salut, i nosaltres desagraïts encara el titllem de mentider

Nosaltres que insolidaris i rucs, no sabem veure que el Govern ens fa un favor, aquestes apujades d'impostos que no són apujades pero si ho són sense ser-ho, són pel nostre bé, no per recaptar més.

Ah! i aquesta falàcia de dir o insinuar que aquest impost a les begudes ensucrades ha estat creat per  desactivar el que pretenia posar la Generalitat de Catalunya, no és certa. Perjudicar les finances del Govern de Catalunya, ells mai ho farien. Són massa dialogants.

NUL·LA VOLUNTAT DE DIÀLEG 4.12.16

La retòrica de l’anomenada ‘operació diàleg’ del vell nou govern de Mariano Rajoy topa amb la realitat i és desmentida per les decisions que ha pres i que continua prenent l’executiu del Pp. Una bona mostra la tenim en tot el que va passar abans d'ahir entre el Parlament de Catalunya, el congrés espanyol i els despatxos de la Moncloa: Soraya Sáenz de Santamaría, Enric Millo i Xavier García Albiol van dir, cadascú a la seva manera, que calia obrir una nova etapa de diàleg amb les institucions catalanes, mentre el nou delegat del govern espanyol a Catalunya deia que ja estudiaven d’impugnar el pressupost de la Generalitat per la disposició addicional que parla del referèndum i Cristóbal Montoro copiava l’impost sobre les begudes ensucrades perquè el govern català no el pogués recaptar.

Soraya Sáenz de Santamaría emplaçava el govern català a encarar una nova etapa ‘de diàleg’, deixant de banda ‘la línia vermella del referèndum tant sí com no’. Ho deia responent una pregunta del portaveu del PDECat al congrés, Francesc Homs: ‘No és que el govern vulgui dialogar o no, és que això [el referèndum] no ens pertany i és del conjunt dels espanyols que van votar una constitució’, deia Sáenz. Homs li recordava que feia quatre dies que la majoria del congrés, amb vots de PP, PSOE i Ciutadans, havia votat a porta tancada en favor de suprimir-li la immunitat perquè pogués ser processat pel 9-N. Tota una mostra de canvi de tarannà i de disposició al diàleg, apuntava irònicament Homs.

Gens sospitós con sóc de simpatitzar o enfatitzar amb el moviment independentista, gosaria afirmar que tota aquesta operació del diàleg, no és més que una operació de maquillatge de cara a la galeria per presentar als independentistes com als dolents de la pel·lícula, els que no volen parlar amb el Govern, malgrat la seva bona voluntat de dialogar., etc, etc. És una jugada que de moment els hi està sortint bé als del Govern, malgrat la voluntat real que tenen de dialogar és nul·la, que ningú s'enganyi ni es deixi entabanar, com quan Jose Mari Aznar era amic nostre i recitaba a l'obaia dels mots. 

Aquí l'ùnic que hi ha és guerra bruta, sense concessions, disfressada o mal disimulada sota la pell d'un bé al que se li veuen les potes del llop i a més fa olor de sofre, de ranci sofre. Mentre, va passant el temps, diuen els de la CUP que potser s'hauria d'adelantar el referendum o consulta, conscients que se'ls està passant l'arros, la intenció de vot favorable al si, baixa dia a dia, o es que potser els 500.000 vehícles que han abandonat la ciutat amb motiu del pont porten a dins favorables al SI?, pocs, ja us ho dic jo. Potser faran la consulta, potser, al novembre de l'any vinent o abans, però ja saben que l'han perdut abans de començar, i a Madrid també, potser per això els hi estan guanyant la comtessa de la comunicació. 

LA COBERTURA DE LES TRAGÈDIES 4.12.16

Un més enrere la majoria de la poblaciò no en sabia res dels accents diacrítics, i de similar manera tampoc en sabia res d'un equip de futbol brasiler de nom Chapecoense, almenys servidor era ignorant d'una cosa i de l'altra. 

A tots els camps de futbol d'Espanya s'ha celebrat el minut de silenci en memòria dels morts en l'accident d'avió que varen patir quan els del Chapecoense anaven a Medellín (Colombia) a jugar la final de la copa Sud americana contra l'Atlètico nacional.

Els accidents aèris d'equips de futbol, agafen una dimensió fins i tot exagerada si els comparem amb els accidents d'avió on només hi moren civils que no van en calça curta; això ja era així abans, quan l'accident del Manchester United l'any 1958, o el Torino l'any 1949. En canvi no va tenir el mateix ressó ni la mateixa cobertura mediática l'accident aèri del 7 de setembre de 2011, on un total de 36 dels 37 integrants de l'equip d'equip rus d'hoquei sobre gel Lokomotiv varen morir a l'estavellar-se l'avió en què viatjaven des Yaroslavl a Minsk. L'aparell Yak-42 (un model amb un llarg historial d'accidents fatals) va esclatar en flames i part del seu fuselatge va caure al riu Volga. Varen sobreviure només un dels jugadors i un dels vuit tripulants.

La cobertura que es dona a les tragedies és estranya i no sempre equitativa, per exemple: mireu que desapareixen noies a Espanya sovint, pero cap d'elles ha estat mereixedora de l'atenció mediàtica que li ha donat els diaris i sobretot alguna televisió en concret a la desapareguda Diana Quer.

Llegeixo que han decidir donar el títol de campió de la copa Sud Americana al Chapecoense, a tìtol pòstum s'enten; doncs no ho trobo just, homenatges els que vulguin i considerin oportuns, encara que siguin sobredimensionats, però d'ací a donar-els-hi el títol, hi ha una eternitat, la mateixa eternitat que han aconseguit a desgrat seu i sense voler-ho els jugadors del Chapecoense. Dic aixó perquè als camps de futbol nomès es ret homenatge als jugadors de l'equip brasiler, o a l'equip en el seu conjunt, pero no a la tripulació de l'aparell que tambè va morir en l'accident.

TELEVISIÓ 4.12.16

Resulta que Ell s'estava afaitant aquell matí, asèpticament, amb moviments veloços i obsessius. Procurava deixar el seu magre rostre polit i ters per suportar l'embat de milers i milers de substanciosos orticons a través d'hores i hores del seu llarg programa. Molt llarg. En el mateix moment, a la mateixa hora i en la mateixa ciutat on es desenvolupa aquest bell conte que potser val la pena llegir ja que gairebé no val la pena escriure, una mà petita, peluda i suau redactava 1'esquela, una petita nota curta molt conceptuosa i la ficava dins d'un sobre lleugerament celeste, paper fil de 200 grams amb ratlletes gairebé imperceptibles i estampava en ell un nom gairebé segurament, o segurament xifrat. Després, la mateixa mà, ara amb l'ajuda de l'altra, igual però esquerra, adheria a l'angle superior dret una estampilla dentada i vermella.

Ell va arribar al canal aquest dia, va impartir diverses indicacions seques i incisives, va respondre sense vacil·lar moltes preguntes amuntegades i va signar, gairebé al descuit, un paper que no havia de ser molt important ja que gairebé no el va llegir, o el va llegir tot just. en aquest mateix instant, una altra mà, ni petita ni peluda però sí suau prenia el sobre anteriorment referit i l'obria amb moviments nerviosos, una mica maldestres com s'ha d'obrir tota carta amb nom xifrat. Després, l'home va llegir la missiva, primer amb ulls tranquils, després amb ulls encara tranquils i finalment amb ulls sempre tranquils, que no s'immutava per res el subjecte. No obstant això, després de rellegir a consciència allò, va estirar la seva mà dreta amb el simple expedient de flexionar el colze del mateix costat i la va dipositar pesada sobre el tub negre del telèfon. Va marcar pensativament, va dir: que vingui Josep i va penjar. Ell va tenir molt a veure amb aquell assumpte de la pizzeria on van caure abatuts per les arteres bales dels recordats companys, la va anar doblant lenta i prolixament fins a conformar una punxeguda fletxa i amb ella i la vista perduda va procedir a evacuar els intersticis de les seves dents inferiors.

Ell va xarrupar tot just el cafè que li havien servit sentint en els llavis, tots dos, el gust calent i violatori del líquid negre i espès. Va aparèixer llavors un dels sequaços qui el va informar en to professional que havia rebut una trucada telefònica on li informaven d'un senyor de qui la petita filla de quatre anys havia estat triturada per un camió gàbia i l'home, desconsolat, desitjava acostar-se al programa d'aquesta tarda per protestar contra l'exportació de carns. Ell va acabar el seu cafè amb un enèrgic glop, va mirar a l'assistent i va aprovar amb el cap, dues o tres vegades. 

És aquí, a la tarda, a les cinc en punt de la tarda on el nostre relat es canalitza a través de la màgia de la literatura o la televisió, dues històries que es suposaven gairebé desconnectades es van entroncant en un estudi silenciós i fosc davant l'ordre d'Ell d'apagar tots els espots menys un, un que crucifica José contra la seva butaca, trasmudat, plorant, sanglotant, convuls, atordit pel plor inconsolable de dotzenes de senyores, de nens, que es retorcen les mans, macerades pel drama espantós, tremoloses davant la caritat d'Ell que ha fet aturar la música, fins i tot, per respectar el dolor d'aquest home que va veure a la seva filla de l'ànima aixafada per les rodes triples, quàdruples del camió immens i la caixa, plena de vaques grolleres i alienes, cagonas i pudents, d'aquest home que de sobte, serenament, es posa de peu, extreu d'entre la roba una negra i massissa pistola quaranta-cinc, crida per Anselmo i el Tano i descàrrega a boca de canó catorze trets sobre Ell, dels quals quatre no donen en el blanc, un penetra a l'altura de la mama dreta, segmenta el tendó humeral del pectoral major, lesiona el lòbul inferior del pulmó dret allotjant-se finalment en l'omòplat: dos interessen l'abdomen destruint la vena basílica i la glàndula suprarenal dreta, castiguen les cames, una altra perfora el frontal i l'esplenio quedant atrapada en el esternocleidomastoideo, una altra penetra pel coll a l'altura del homohioideo, s'esmicola una vèrtebra cervical i després de descriure una capritxosa paràbola lesiona l'encèfal. L'última desbarata, directament, el bulb raquidi, amb orifici de sortida i, segons el metge forense, és el que li produeix la mort.

TELEVISIÓ, un conte de:

Roberto Fontanarrosa

LES VERGES DEL PARTIT POPULAR 3.12.16

La ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, referint-se a la Mare de Déu de Loreto aquest dijous a Sevilla segueix l'exemple de companyes com Fátima Báñez o Esperanza Aguirre. En tot cas, el palmell en les referències religioses se l'ha endut l'exministre Jorge Fernández Díaz, amb sengles condecoracions per a imatges a Andalusia, el seu àngel de la guarda i Santa Teresa de Jesús

A Andalusia ja no sorprèn que un membre d'executiu de Mariano Rajoy s'encomani a verges o directament les condecori, si bé no per això deixa de xocar en actes institucionals, com quan aquest dijous, en el lliurament del primer avió militar A400M a Sevilla, la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, li ha demanat "ajuda" a la Mare de Déu de Loreto, patrona de l'Exèrcit de l'Aire, expliquen a eldiario.es

El costum ja l'havia inaugurat el 2012 la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, revalidada amb el nou executiu de Mariano Rajoy, la 'inefable' Fátima Báñez. No va dubtar a agrair a la Verge del Rocío, tan de la seva terra, Huelva, la seva ajuda per sortir de la crisi. De reconegut fervor per tot el que té a veure amb el Rocío, va afirmar durant una visita a l'Ajuntament d'Almonte, amb motiu de l'Any Jubilar Mariano del llogaret: "Ens ha fet un regal a la nostra sortida de la crisi i en la recerca del benestar tots els dies dels ciutadans", ja que fa quatre anys ja donava la ministra per superada la recessió.

Un exemple que per cert va agradar a una altra popular, l'exalcaldessa de Madrid Ana Botella qui, estant encara en el càrrec, va emular a Fátima Báñez i aprofitant la Festa de la Paloma l'estiu de 2014 li va demanar més feina. I sense sortir de la capital, la portaveu del PP a l'Ajuntament de Madrid, Esperanza Aguirre, s'encomanava recentment a la Verge de l'Almudena després de conèixer els resultats de les eleccions generals als EUA: "Cal confiar i demanar-li que Donald Trump sigui un bon president per als americans i per a tots els altres".

Però sens dubte la palma se l'emporta l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, una de les baixes en el nou Consell de Ministres. Estant en el càrrec va condecorar amb la Creu de Plata de la Guàrdia Civil a la Santíssima Verge dels Dolors d'Archidona (Màlaga), en principi amb un honor atorgat pels que hagin demostrat "col·laboració" amb el cos. Menció que va arribar després d'un recurs de l'associació Europa Laica per la Medalla del Mèrit Policial que el mateix ministre havia signat per a la Verge de l'Amor de Màlaga, si bé es va fer extensible a la Confraria de 'Jesús el Rico', amb personalitat jurídica pròpia, per aconseguir l'aval als tribunals. I ho va aconseguir. 

No sempre són advocacions marianes. També s'ha reclamat la intercessió de sants. De fet, l'exministre va atribuir a Santa Teresa de Jesús, morta fa cinc segles, la seva mà perquè Espanya surti de les seves dificultats. És clar que, en aquest cas, el context es prestava per a això perquè estava a Fitur presentant la ruta 'Huellas de Santa Teresa'. "Santa Teresa parlava de temps durs, i estic segur que a hores d'ara estarà sent una important intercessora per a Espanya en aquests temps també durs que està travessant", ha comentat.

Però sens dubte, el que més joc va donar per bromes, especialment en xarxes socials, va ser quan Jorge Fernández Díaz va declarar en una entrevista per a La Vanguardia, que no en un acte institucional, que té un àngel de la guarda, de nom Marcelo, del que tira sobretot perquè l'ajudi a aparcar el seu cotxe. 

És ben cert que Déu els cria i les verges els ajunten. Marededéu!

CUAN LARGO ME LO FIÁIS... 2.12.16

Madrid, París, Ciutat de Mèxic i Atenes han acordat prohibir la circulació dels vehicles dièsel a partir del 2025. Els alcaldes de les tres capitals -Manuela Carmena, Anne Hidalgo i Miguel Ángel Mancera- així ho han pactat aquest dijous, en un acord sense precedents, en el marc de la cimera de Mèxic en què participen 86 alcaldes. L'objectiu no és altre que "millorar la qualitat de l'aire per als ciutadans".

En aquesta cimera Carmena ha ressaltat que "la qualitat de l'aire que respirem a les nostres ciutats està directament relacionada amb les nostres accions contra el canvi climàtic".

Els alcaldes també han anunciat que demanaran la col·laboració del sector i demanaran a les empreses de la indústria automotriu que contribueixin a la transició de vehicles tradicionals a elèctrics i híbrids.

• 'Cuan largo me lo fiáis', diria el Quixot, i és que aquest tipus de mesures són poc més que un brindis al sol, l'any 2025 és molt lluny i la mesura arribarà si s'arriba a dur a terme, molt tard, hauria de ser d'aplicació immediata o en un termini com a molt de sis mesos o un any.

El cotxe a ciutat, sobra, no és ni ha estat mai el seu territori i s'ha d'eradicar, és més, per a mi el cotxe, llevat de tot el que sigui transport públic, sobra en general com a concepte obsolet i contaminant de transport. Podria posar molts exemples, pero amb un n'hi ha - diria - prou:

• Ahir vaig baixar a Barcelona en Renfe, a cinc minuts de casa tinc l'estació de la Plaça d'Espanya i la parada a Plaça Catalunya a cinc minuts de l'Ateneu. Cost del bitllet d'anada i tornada 6.80€, durada del trajecte 35/40 minuts. Ara, penseu si hagués fet el mateix recorregut en cotxe, més temps i molt més car. Benzina, parking i paciència.

Entenc que la gent que viu a Barcelona per sortir de la ciutat creu que necesita si o si de l'automòbil, però aqui van errats, o dit d'una altra manera això ja no és o no hauria de ser posible, com a molt s'haurien d'habilitar a les afores de les megàpolis uns grans aparcaments i els ciutadans s'haurien de desplaçar en transport públic fins allí, i, a partir d'aquest lloc anar a escampar la boira amb aquest mitxà de transport obsolet dit: el seu cotxe. Perquè l'automòbil com a tal és insostenible, contamina molt i costa molt de manteniment i tambè pel seu consum de petroli, i encara que surtin veus d'il·lustres ignorants com Gonzalo Bernardos dient que això és impossible, que eliminar l'automòbil és crear milers d'aturats afectats d'aquesta industria, nomès es tractaria d'una reconversió industrial més com tantes altres s`han fet, a banda que fora d'aquí, sobre tot els països en desenvolupament continuaràn sent consumidors d'automòbils, car cauran en el mateix error que nosaltres quan ens vàrem desenvolupar, i per tant el procès de pèrdues de llocs de treball no seria inmediat.

Si us hi fixeu, ni al món feliç, ni a 1984 la gent es desplaça en automòbil, a veure si en som conscients i es prenen ja les mesures oportunes pel bé de tots o gairebé tots, i l'administració millora i augmenta la cobertura de transport public i per tant afavoreix a la mobilitat de la gent. A Foment ja estàn donant passos en aquest sentit a Otero de Sanabria.

UN PESSEBRE EN BOLES 2.12.16

Aprofitant que vaig baixar a Barcelona a recollir el llibre dels recòndits a l'Ateneu, vaig anar-hi aviat per veure el pessebre galàctic que pensaba era a l'avinguda de la Catedral i resulta que és a la Plaça de l'Ajuntament. Vaig intentar contemplar-ho sense cap idea preconcebuda ni prejudicis avant la lettre, i va passar el pitjor, no em va causar cap mena d'impressió,,no em va transmetre res, hi manca calidesa, és, asèptic, inodor i incolor, i no dic que estigui bé ni malament, simplement és amorf i consuetudinari. Visualment, estèticament, és agradable, pero com deia fred, semblen les boles de les màquines expenedores que contenen joguines per la mainada a 1 euro.

Fixeu-vos que els autors del pessebre, han hagut de retolar les caixes de cartró perque la gent no es confongui, Sant Josep, nen Jesús, Verge Maria i l'àngel, quina poca fe tenen en la seva obra.

Laics com representa som, potser seria millor no fer res, ni pessebre clàssic ni galàctic, i de passada a la Plaça Sant Jaume hi hauria més espai.