About Me

24/12/16

SOBRE LA POBRESA ENERGÉTICA


Vivim en una època de rimbombants eufemismes. En comptes de dir les coses pel seu nom, les revestim de paraules buides i això és el que ha passat amb el terme pobresa energètica. Una expressió que s'ha colat dins del llenguatge polític. Fins al punt que tots els partits i organitzacions socials parlen d'ella com si es tractés d'una nova realitat derivada de la crisi.
La pobresa energètica, però, no existeix. El que existeix és la pobresa. A seques. Sense eufemismes ni jocs de paraules. I el que ha fet la crisi que diuen ja hem superat a macro nivell, és augmentar aquesta pobresa fins a límit insuportables. Qui no té per pagar el rebut de la llum, està molt a prop de l'exclusió social. I, per tant, intentar posar pedaços -com evitar que el subministrament sigui interromput en determinades circumstàncies- no és més que un eslògan polític, un pedaç que no soluciona el problema de fons, nomès l'ajorna. 
El mal ús d'aquest concepte és molt probable que tingui a veure amb la banalització que s'ha produït en els últims anys del concepte de 'pobresa'. Fins fa no massa temps, un pobre era algú que no arribava als mínims nivells de subsistència vital. Però a partir dels anys cinquanta i seixanta molts van començar a veure la pobresa no com un fenomen de naturalesa absoluta, sinó com un concepte relatiu. És a dir, en relació a algú del mateix entorn. Un pobre, és aquell que té més despesa necessària que ingresos, i d'aquests n'hi ha molts, sobretot dins la gent gran, amb pensions de viduetat minses o pensions a seques minses també, de gent que no ha pogut estalviar en la seva vida laboral. Sous misérrims per sota del salari mínim, això és pobresa, car el concepte de pobre que teniem ha canviat, doncs el pobre clàssic no té res, però tampoc deu res, mentre el pobre actual, pot tenir una casa i fins i tot un parell de cotxes, i malgrat aquesta contradicció, es pobre.
Un altre tema seria que és paga en el rebut de la llum,  com al de l'aigua aqui hi entra tot, Castors, AVE's, autopistes rescatades, etc., però aqui amb l'Esglèsia hem topat, i no hi ha ni qui ho entengui ni qui hi posi fre. Som víctimes d'un sistema que ens ignora que com explica Majduf en l'escrit anterior: 

"En el nostre món endarrerit l'angoixa és doble: el compliment amb les necessitats socials (ara bàsiques) ocupa gairebé tota la nostra llibertat. Volem ser lliures, però la llibertat és cara. Llavors, mirem cap a on el diner no és escàs. A diferencia d'a altres temps, ara no podem usurpar el seu lloc. No podem envair-lo; per tant, la solució és deixar-nos envair. Copiem. Volem semblar-nos a ells: perquè han triomfat en la guerra i en el comerç, perquè són rics i nosaltres som pobres. També és veritat: volem deixar de ser pobres. Però seguirem sent-ho, mentre pensem que la riquesa s'aconsegueix absorbint els valors culturals i morals del vencedor. Perquè no és el mateix integrar-se al món que deixar-se ingerir. També nosaltres pertanyem al món, a la major part del món, i, encara que sentim vergonya dels nostres taparrabos, hem de recordar que la pobresa no és una prova dels nostres vicis morals. Aquesta és una idea religiosa del món protestant que va heretar el Nord i ens van vendre al Sud."




SHARE THIS

2 comentaris:

  1. Miquel tenia una frase en su blog, que le he copiado y repetido:

    "A falta de ideas, inventa palabras..." que dice que dijo Mefistofeles a Fausto.

    El lenguaje va por modas y como somos de eslogan fácil captan nuestra atencion, ser pobre todo el mundo sabe que es, pero ahora hay diferentes etiquetas para diferenciarnos de los países pobres, que no son países sin falta de riqueza, sino países donde sus habitantes pasan hambre, que no es lo mismo, ni parecido.

    ResponElimina
  2. hacer u7n eslogan és fácil, solucionar un problema no lo es tanto....

    ResponElimina

About Me