.

DIGUEM-NE DINERS


Abans un vassall estava unit al seu senyor per un jurament. Una infracció a les regles de joc podia significar un pal al cap del camperol. Per al desgraciat, el simbòlic no era el pal, sinó el Rei o el Senyor que emetia el seu desig en forma d'ordre. El Senyor significava la protecció i el càstig. Amb tot, la injusta relació social encara era d'home a home: el pagès podia arribar a veure el Senyor; i fins i tot, podia arribar a matar-lo, amb un pal igual de consistent que l'anterior.
La relació que en el nostre temps ens uneix amb els Diners és del tot abstracta. En això s'assembla la nostra societat a la de l'edat mitjana: temem a un ens simbòlic i invisible, com fa mil anys els homes temien a Déu. Els valors de les borses canvien sense la nostra participació. Entre els valors i nosaltres hi ha una teologia dels diners anomenada "economia" que, en general, s'encarrega d'explicar racionalment alguna cosa que no té més raó que poder simbòlic.

Les nostres societats, com en tots els temps, estan estructurades segons una relació de poder. Com en tots els temps, el poder està mal repartit, però en el nostre procedeix dels Diners. Gràcies als diners, tots som accionistes del Poder que governa al món, encara que les nostres accions representen una fracció infinitesimal. Coneixem les xifres que s'acumulen en els principals dipòsits del món: són diverses vegades superiors a l'esforç conjunt de desenes de països del tercer món -i del món intermedi també. Això, tan simple, vol dir que el Dret i la Llibertat estan especialment acumulats en determinades capitals financeres.
Vegem una mica això de la llibertat. A la secundària se'ns ensenyava que també un reclús era un ésser lliure. Això és rigorosament cert, des d'un punt de vista existencial, i un recurs canalla des d'un punt de vista ideològic, sobretot tenint en compte que quan se'ns ensenyava aquest tipus de veritats, s'empresonava als homes que eren lliures. Avui també vivim en una forma de dictadura, encara que subtil i planetària. Els nostres governs no es cansen de repetir que aquest nou Ordre és Inevitable. Qüestionar-lo és només demorar la seva arribada triomfal. I, que jo sàpiga, l'inevitable no és producte de la llibertat.

Hi ha una llibertat immanent a tot ésser humà, cert; som lliures des del primer moment en què dubtem davant una cruïlla de camins. I hi ha un altre tipus de llibertat: una llibertat social. Aquesta no és immanent, sinó eventual. En el nostre cas, la llibertat social és doblement limitada: primer, perquè, de fet, l'home perifèric no és lliure; segon, perquè se li ha fet creure que sí ho és. Dir que l'home globalitzat és socialment lliure, és com dir que és lliure com un ocell. Però un ocell posseeix una llibertat d'ocell, és a dir, una llibertat "inhumana", ja que no pot triar la direcció ni el moment de la seva migració. En canvi, un home veritablement lliure hauria de poder fer-ho.
Bé; l'elecció de les aus està determinada pel poder de la natura. Però en algun moment de la història vam suposar que l'home s'havia independitzat d'aquest poder, gràcies a la irreverència del seu esperit. I probablement ho hagi fet en alguna mesura. Llavors, ¿a quin poder ha sucumbit ara, aquesta increïble criatura ...?

Diguem-ne Diners.

Vegem. El poder dels diners és sempre simbòlic: procedeix del reconeixement aliè. Tot el poder concentrat en els bancs prové d'aquells que són perjudicats per aquest poder; no pels que reben el benefici de posseir-lo. Posseir és un acte de fe; no-posseir és una condició de fidelitat.
Hi ha, però, dos valors que no són merament simbòlics: el valor de la violència (pretès en monopoli per tots els governs) i el valor de la tecnologia. En aquest nou segle, el valor-poder de la tecnologia sotmetrà al primer i, malgrat la seva possibilitat democràtica, serà ràpidament absorbit pel valor-poder dels diners. No obstant això, els Diners posseeixen una debilitat que s'amaga en el més profund del seu ésser: el de ser un símbol abstracte que necessita ser alimentat, constantment, de significació. És per aquesta mateixa raó que s'afanya a dominar el valor-poder de la tecnologia. Aquesta nova arma serà usada, en el segle que comença, per una despietada lluita d'interessos: la casta dels productius contra la casta financera, els Desplaçats contra els Acomodats, els amos de la Veritat contra els qui la pateixen.

Els diners són amorals, això ho sabem. Com vam dir, és un poder simbòlic, abstracte; val pel que no és i és totes les coses al mateix temps. Creiem usar-lo i sotmetre-ho a la nostra voluntat, però és Ell qui ens sotmet: gairebé no podem prescindir-ne, a no ser per un perillós acte d'heretgia. Cada vegada podem prescindir-ne menys.

A les antigues "necessitats bàsiques" hem agregat un conjunt innombrable de "necessitats socials". Naixem i ens desenvolupem en societats sofisticades que ens exigeixen concentració. Com el bestiar, estem condemnats a pasturar tot el dia, a rumiar i a digerir quan descansem. Un descuit significaria caure del sistema. Una mort social, la veritable mort de l'home postmodern o posthumà.

En el nostre món endarrerit l'angoixa és doble: el compliment amb les necessitats socials (ara bàsiques) ocupa gairebé tota la nostra llibertat. Volem ser lliures, però la llibertat és cara. Llavors, mirem cap a on el diner no és escàs. A diferencia d'a altres temps, ara no podem usurpar el seu lloc. No podem envair-lo; per tant, la solució és deixar-nos envair. Copiem. Volem semblar-nos a ells: perquè han triomfat en la guerra i en el comerç, perquè són rics i nosaltres som pobres. També és veritat: volem deixar de ser pobres. Però seguirem sent-ho, mentre pensem que la riquesa s'aconsegueix absorbint els valors culturals i morals del vencedor. Perquè no és el mateix integrar-se al món que deixar-se ingerir. També nosaltres pertanyem al món, a la major part del món, i, encara que sentim vergonya dels nostres taparrabos, hem de recordar que la pobresa no és una prova dels nostres vicis morals. Aquesta és una idea religiosa del món protestant que va heretar el Nord i ens van vendre al Sud.

En tota la història van existir grans imperis, cultures predominants; però mai els pobles perifèrics (o sotmesos) es van entossudir en imitar el vencedor, menyspreant amb alarmant frivolitat la seva memòria pròpia. Per contra, en el passat van ser els pobles conquistats els que van infiltrar la seva pròpia cultura al cor dels invasors. Ara no tenim tanta dignitat; els pobles conquistats es maquillen per semblar-se al conqueridor, oblidant i menyspreant la profunditat moral de civilitzacions econòmicament empobrides, a canvi de miralls i pensament ràpid. I, no obstant això, el món ric necessita tant del món pobre com aquests d'aquells. O més.

Ens informen que vivim en un món "globalitzat", però els únics que encara no s'han adonat del seu significat són ells, els responsables de la globalització. Com a pràctica, la "globalització" és gairebé tan antiga com el cristianisme. Però ara val per si sola; és una ideologia, amb la particularitat històrica que va ser precedida per la seva pròpia realització. La seva interpretació també és particular i sempre contradictòria: integrar significa absorbir, conèixer significa ignorar, diversitat cultural significa uniformització, informar significa deformar, riquesa significa diners, etcètera.

Les fronteres segueixen sent les mateixes per als pobres, i fins i tot s'han tancat encara més que abans; però, han estat esborrades de cop per deixar passar a Diners, portador de noves promeses de riquesa en aquells països pobres que, aneu a saber un per què, han vist augmentar la seva pobresa. Tot per la qual cosa es podria dir, sense por d'equivocar-nos, que en el nostre món globalitzat les fronteres han estat substituïdes per filtres.

La cultura i l'educació ja no uneix; separa. Totes dues, han estat sotmeses al poder dels diners i li serveixen a Ell per ordenar-ho en castes i acumular-lo en dipòsits invisibles. A les noves universitats ja no els importa la saviesa, la recerca de la veritat, sinó un únic i monòton objectiu: la creació d'ens competents.
El nord representa tot el que té de primitiu l'home: la necessitat desbordada de poder, l'acumulació i el consum. Tots aquells valors espirituals que van sorgir després del mesolític comencen a ser deixats de costat. La reparació no està a prop (només els evangelistes veuen les coses eternament pròximes), perquè també la històrica rebel·lia de la joventut ha estat adoctrinada per la publicitat i per l'èxit aliè.

Estem d'acord que cal canviar. Però, ¿en quina direcció? En direcció nord? Una cosa ha de quedar clara: hi ha canvis que només pot generar-una societat en el seu conjunt. Per tant, no és vàlid aquest precepte ideològic resumit en la màxima: "a qui no li agradi, és lliure de canviar de canal" Aquesta frase, tan estimada pels profunds filòsofs de la faràndula, és contradictòria, ja no només amb la tan esmentada idea de la globalització sinó, sobretot, amb la més primitiva idea de societat.

Jo, almenys, no estic en contra del Nord ni d'una globalització. Per contra, li donaria suport amb entusiasme. Això sí, sempre que Globalització signifiqui "diàleg" entre cultures, entre pobles i entre individus; un veritable intercanvi de símbols i de béns materials, i no la simple imposició de llengües, ideologies socials i econòmiques, no la imposició de costums monoculturals que han portat a la supressió de desenes d'idiomes amb els seus coneixements propis del cel i de la terra, alhora que una espoliació de recursos naturals que no només atempta contra les comunitats econòmicament més febles, sinó contra el planeta sencer.

Però no siguem ingenus. No oblidem que els diners no accepten cap altre tipus d'associacions que no siguin associacions de capitals. Qualsevol altra aliança, social o espiritual, serà condemnada pel Èxit. Recordin: menys el riure i el sofriment tot és una il·lusió Universal: Èxit i Diners no existeixen sense el valor que és concedit per aquells que són perjudicats per l'Èxit i pels Diners.

Jorge Majfud


Montevideo
6 de noviembre de 2002

Bitácora, La República (Uruguay)

2 comentaris:

  1. El texto es largo y se ha de leer con atención. No es merecedor de una respuesta corta. Pero como todo texto filosófico tiene pros y contras.
    Tampoco yo creo que el hombre es libre por el mero hecho de poder triar en una disyuntiva, como decía Sartre, sino muy al contrario, y como decía Ortega: yo soy yo y mis circunstancias. Si por aquellas me dicen que no me pueden aumentar el sueldo y tengo familia y no tengo otro lugar de trabajo donde ir, no tengo la libertad de marchar, por mucho que me digan que si puedo hacerlo, pero mi libertad ya está coartada por las circunstancias familiares.

    Del mismo tiempo y manera que se han suprimido fronteras (en Europa), ha crecido otros espacio invisibles en el comercio. Sino preteneces a ese espacio pagas aranceles por entrar, luego eso es una barrera que impide a paises periféricos el participar con sus productos y el intercambio.

    Hoy la seguridad coarta la libertad, y si preguntas que es lo que se prefiere, en Europa y EEUU al menos, ganaría de largo lo primero. La demostración es quien ha salido elejido presidente en América.

    El MC europeo no es más que una excusa fronteriza invisible, donde los paises pertenecientes impiden (luego ya no hay libertad para quien no está dentro - el de entrar o no entrar libremente-) que otros paises puedan a entrar a competir en su mercado.


    ResponElimina
  2. "....menys el riure i el sofriment tot és una il·lusió Universal: Èxit i Diners no existeixen sense el valor que és concedit per aquells que són perjudicats per l'Èxit i pels Diners."

    al final crec hi ha la resposta.

    ResponElimina