ESGOTAMENT PER EXCÉS DE SOMNIS 27.12.16

Si poguéssim conservar l'energia que prodiguem en aquesta successió de somnis realitzats nocturnament, la profunditat i subtilesa de l'esperit arribaria a proporcions insospitades. L'argument d'un malson exigeix ​​un malbaratament nerviós més extenuant que la construcció teòrica millor articulada. Com, després de despertar, recomençar la tasca d'alinear idees quan, en la inconsciència, estàvem immersos en espectacles grotescs i meravellosos, i deambulàvem a través de les esferes sense l'obstacle de la antipoètica. Causalitat? Durant unes hores vam ser semblants a déus ebris i, sobtadament, quan els ulls oberts suprimeixen l'infinit nocturn,

hem de tornar a enfrontar-nos, sota la mediocritat del dia, amb un cansament de problemes incolors, sense que ens ajudi cap dels fantasmes de la nit. La fantasmagoria gloriosa i nefasta haurà estat doncs inútil; el somni ens ha esgotat en va. En despertar, un altre tipus de cansament ens espera; desprésn d'haver tingut escassament temps per oblidar el de la tarda, fencs aquí enfrontats amb el de l'alba. ens hem esforçat hores i hores a la immobilitat horitzontal sense que el cervell aprofités absolutament res de la seva absurda activitat .

Un imbècil que no fos víctima d'aquest malbaratament, que acumulés totes les seves reserves sense dissipar- en el seu neuig, podria gaudir d'una vigília ideal, desentranyar tots els replecs de les mentides metafísiques o iniciar-se en les més abstrusas dificultats matemàtiques. Després de cada nit estem més buits, els nostres misteris, com els nostres pesars, han fluït en els nostres somnis. Així la tasca del son no només disminueix la força del nostre pensament, sinó també la dels nostres secrets ...E.M.CIORAN

... I si ens treuen els somnis, que ens queda?

LA SÍNDROME DE L'EST D'ALEP 26.12.16

• Mentre les grans potències que impartien ordres als jihadistes a l'est d'Alep fan veure interessar-se per la sort dels habitants de la ciutat per treure d'allà als seus propis militars, ningú sembla entendre realment el drama que els sirians han viscut en aquesta ciutat. Contràriament a les declaracions dels dirigents occidentals, no són els bombardejos el que ha portat sofriment a la població d'Alep sinó l'ocupació d'una part de la seva ciutat per un exèrcit de jihadistes estrangers que va imposar el regne de la seva versió de la «xaria» . Alguns pobladors pateixen ara un greu disturbi psicòtic: la síndrome de l'est d'Alep.

Al cap de 4 anys i mig de guerra, la població de l'est d'Alep ha estat finalment alliberada de l'ocupació gihadista per l'ofensiva de l'Exèrcit Àrab Sirià, amb ajuda de l'Hezbollah, de l'Iran i de Rússia. La majoria dels 120 000 pobladors alliberats han estat registrats per l'Estat sirià. La majoria, però no tots.
Sorprenentment, i malgrat que l'Estat sirià els ofereix aliments, atenció mèdica i allotjament, aquest últim de moment precari, alguns habitants de l'est d'Alep diuen que «no confien en l'Estat». A què li tenen por? El fet és que no han estat arrestats i que, per contra, estan sent acollits com a fills de la Pàtria siriana que van romandre molt de temps presoners de l'enemic.
Com si haguessin oblidat la llibertat en què vivien abans de la «primavera àrab» i com si no hagués passat res durant els 4 últims anys, aquestes persones repeteixen la retòrica de les transmissions d'Al-Jazeera de 2011. Afirmen que la República és una dictadura, que tortura nens, massacra els sunnites, etc.

S'observa en ells, per primera vegada a escala d'una ciutat, un fenòmen ja molt conegut a escala individual. Com el nen o la dona maltractats per un pare o un marit cruel, i que malgrat això justifiquen aquest comportament brutal, alguns habitants de l'est d'Alep repeteixen ara el discurs dels jihadistes que els oprimien. El 1973, el psiquiatre suec Nils Bejerot va analitzar el xoc sofert pels clients d'un banc retinguts com a ostatges durant un assalt. L'incident es va convertir en un veritable malson. Dos policies van resultar ferits, un d'ells greument. El primer ministre Olof Palme va tractar inútilment de raonar amb els criminals que amenaçaven amb matar tots els ostatges. Sotmesos a una terrible pressió, els ostatges no van optar per rebel·lar-sinó que van preferir mirar de guanyar-se la simpatia dels seus captors per escapar a una mort que semblava probable. I així van acabar els ostatges repetint el discurs dels seus captors. Van tractar de convèncer la policia perquè no prengués el local per assalt i una de les dones capturades com a ostatges fins i tot es va enamorar d'un dels criminals. Aquest fenomen és el que avui es designa com «síndrome d'Estocolm», pel nom de la ciutat on va tenir lloc l'incident.

Finalment, la policia va recórrer a gasos somnífers, aconseguint així detenir els atracadors i salvar els ostatges. El segrest d'aquests últims va durar 6 dies, però es van mantenir afectats per la síndrome durant molt de temps, a l'extrem de negar-se a comparèixer com a testimonis en el subsegüent judici. La jove anteriorment esmentada va mantenir la relació amorosa amb el seu captor mentre aquest va estar a la presó. L'any passat, el psicòleg clínic Saverio Tomasella va mostrar que la «síndrome d'Estocolm» és «la marca d'una gravíssima afectació de la interioritat de l'ésser humà que ha viscut, directament i impotent, el rapte de la seva identitat subjectiva».

No hem per tant creure que els habitants de l'est d'Alep que avui pateixen aquesta síndrome van a recuperar ràpidament el seu contacte amb el món real. Hem de, per contra, oferir una total seguretat i donar prova, una vegada més, de gran paciència. Tot i que el deure de cada sirià és, en primer lloc, aportar suport i socors als soldats i tots els que van resistir a l'ocupació gihadista, aquests civils continuen sent -per sobre de tot- conciutadans, fills de la Pàtria siriana.

El síndrome del este de Alepo

per Thierry Meyssan

Fuente - Al-Watan (Siria)

Aquest article de Meyssan és una visió més del drama d'Alep, agafada amb pinces per la ideología de Meyssan, pro rus declarat, agafeu-la com a una visió més del drama d'aquesta castigada ciutat, que tots estimen i entre tots l'han destrossat, a ella i als seus habitants.

TRIST EPITAFI D'UN BOXEJADOR 26.12.16

Nosaltres, els seus agraïts contraris, erigim aquesta

estàtua a Apis, un boxejador considerat, que ni

quan ens faixàvem ens feia mal.

-Lucilius, Epitafi d'un boxejador

Passaven els núvols de tempesta amb el seu corc tronador dins; passaven sobre el cementiri, agre i quaresmal de llum morada. Alts xiprers, hemicicles mortuoris, taxis a l'avinguda, un fulgor diamantí allà enllà del sud-oest, ordits de corones podrint-se, penjant com draps vells de les finestres dels morts i de les creus dels panteons.

Els acompanyants formaven un grup fredolic contemplant el treball dels enterradors. Eren pocs i parlaven en veu baixa.

Van obrir el taüt abans de ficar-lo al nínxol. Les monges de l'hospital no havien aconseguit creuar piadosament les mans de l'excampió, que conservava la guàrdia canviada amb el braç dret caigut segons el seu estil. Això li quedava. Tota la resta va ser misèria fins a la seva mort, i la Federació va pagar l'enterrament.

Un periodista jove va haver de ser reconvingut pel seu director. Havia escrit: «Quan van obrir la caixa, l'excampió semblava totalment K.O.».

Els morts han de ser respectats, però era un bon epitafi.

FI

Epitafi d'un boxejador
[Miniconte - Text complet.]
ciudadseva.com
Ignacio Aldecoa

ITS WONDERFUL LAUGH! - BON NADAL! 25.12.16

M'omple d'orgull i satisfacció destijar-vos a tots i totes, totets i totetes, LGTB, ANC, ERC, PDCAT, Pp, PSC, c'S, COMUNS, PNB, Iniciativa verds, EUIa ecologistes de debó i quelcom més, i fins i tot la CUP, Un Bon Nadal i Nadala, mengeu el capó, torrons d'Agramunt i beveu Cava de Sant Sadurní, a poder ser semi-sec, o sia xampany, Anna de Codorníu, que això del cava brut és una collonada.

Res, Bones Festes a tots en general i un bon any nou que em temo ja ens neix vell. Ah! i per si no l'han projectat a cap tele, després de la Beth, us deixo 'Que bello es vivir'.......

...............................................................................................................................

SOBRE LA POBRESA ENERGÉTICA 24.12.16

Vivim en una època de rimbombants eufemismes. En comptes de dir les coses pel seu nom, les revestim de paraules buides i això és el que ha passat amb el terme pobresa energètica. Una expressió que s'ha colat dins del llenguatge polític. Fins al punt que tots els partits i organitzacions socials parlen d'ella com si es tractés d'una nova realitat derivada de la crisi.

La pobresa energètica, però, no existeix. El que existeix és la pobresa. A seques. Sense eufemismes ni jocs de paraules. I el que ha fet la crisi que diuen ja hem superat a macro nivell, és augmentar aquesta pobresa fins a límit insuportables. Qui no té per pagar el rebut de la llum, està molt a prop de l'exclusió social. I, per tant, intentar posar pedaços -com evitar que el subministrament sigui interromput en determinades circumstàncies- no és més que un eslògan polític, un pedaç que no soluciona el problema de fons, nomès l'ajorna. 

El mal ús d'aquest concepte és molt probable que tingui a veure amb la banalització que s'ha produït en els últims anys del concepte de 'pobresa'. Fins fa no massa temps, un pobre era algú que no arribava als mínims nivells de subsistència vital. Però a partir dels anys cinquanta i seixanta molts van començar a veure la pobresa no com un fenomen de naturalesa absoluta, sinó com un concepte relatiu. És a dir, en relació a algú del mateix entorn. Un pobre, és aquell que té més despesa necessària que ingresos, i d'aquests n'hi ha molts, sobretot dins la gent gran, amb pensions de viduetat minses o pensions a seques minses també, de gent que no ha pogut estalviar en la seva vida laboral. Sous misérrims per sota del salari mínim, això és pobresa, car el concepte de pobre que teniem ha canviat, doncs el pobre clàssic no té res, però tampoc deu res, mentre el pobre actual, pot tenir una casa i fins i tot un parell de cotxes, i malgrat aquesta contradicció, es pobre.

Un altre tema seria que és paga en el rebut de la llum,  com al de l'aigua aqui hi entra tot, Castors, AVE's, autopistes rescatades, etc., però aqui amb l'Esglèsia hem topat, i no hi ha ni qui ho entengui ni qui hi posi fre. Som víctimes d'un sistema que ens ignora que com explica Majduf en l'escrit anterior: 

"En el nostre món endarrerit l'angoixa és doble: el compliment amb les necessitats socials (ara bàsiques) ocupa gairebé tota la nostra llibertat. Volem ser lliures, però la llibertat és cara. Llavors, mirem cap a on el diner no és escàs. A diferencia d'a altres temps, ara no podem usurpar el seu lloc. No podem envair-lo; per tant, la solució és deixar-nos envair. Copiem. Volem semblar-nos a ells: perquè han triomfat en la guerra i en el comerç, perquè són rics i nosaltres som pobres. També és veritat: volem deixar de ser pobres. Però seguirem sent-ho, mentre pensem que la riquesa s'aconsegueix absorbint els valors culturals i morals del vencedor. Perquè no és el mateix integrar-se al món que deixar-se ingerir. També nosaltres pertanyem al món, a la major part del món, i, encara que sentim vergonya dels nostres taparrabos, hem de recordar que la pobresa no és una prova dels nostres vicis morals. Aquesta és una idea religiosa del món protestant que va heretar el Nord i ens van vendre al Sud."

DIGUEM-NE DINERS 24.12.16

Abans un vassall estava unit al seu senyor per un jurament. Una infracció a les regles de joc podia significar un pal al cap del camperol. Per al desgraciat, el simbòlic no era el pal, sinó el Rei o el Senyor que emetia el seu desig en forma d'ordre. El Senyor significava la protecció i el càstig. Amb tot, la injusta relació social encara era d'home a home: el pagès podia arribar a veure el Senyor; i fins i tot, podia arribar a matar-lo, amb un pal igual de consistent que l'anterior.
La relació que en el nostre temps ens uneix amb els Diners és del tot abstracta. En això s'assembla la nostra societat a la de l'edat mitjana: temem a un ens simbòlic i invisible, com fa mil anys els homes temien a Déu. Els valors de les borses canvien sense la nostra participació. Entre els valors i nosaltres hi ha una teologia dels diners anomenada "economia" que, en general, s'encarrega d'explicar racionalment alguna cosa que no té més raó que poder simbòlic.

Les nostres societats, com en tots els temps, estan estructurades segons una relació de poder. Com en tots els temps, el poder està mal repartit, però en el nostre procedeix dels Diners. Gràcies als diners, tots som accionistes del Poder que governa al món, encara que les nostres accions representen una fracció infinitesimal. Coneixem les xifres que s'acumulen en els principals dipòsits del món: són diverses vegades superiors a l'esforç conjunt de desenes de països del tercer món -i del món intermedi també. Això, tan simple, vol dir que el Dret i la Llibertat estan especialment acumulats en determinades capitals financeres.

Vegem una mica això de la llibertat. A la secundària se'ns ensenyava que també un reclús era un ésser lliure. Això és rigorosament cert, des d'un punt de vista existencial, i un recurs canalla des d'un punt de vista ideològic, sobretot tenint en compte que quan se'ns ensenyava aquest tipus de veritats, s'empresonava als homes que eren lliures. Avui també vivim en una forma de dictadura, encara que subtil i planetària. Els nostres governs no es cansen de repetir que aquest nou Ordre és Inevitable. Qüestionar-lo és només demorar la seva arribada triomfal. I, que jo sàpiga, l'inevitable no és producte de la llibertat.

Hi ha una llibertat immanent a tot ésser humà, cert; som lliures des del primer moment en què dubtem davant una cruïlla de camins. I hi ha un altre tipus de llibertat: una llibertat social. Aquesta no és immanent, sinó eventual. En el nostre cas, la llibertat social és doblement limitada: primer, perquè, de fet, l'home perifèric no és lliure; segon, perquè se li ha fet creure que sí ho és. Dir que l'home globalitzat és socialment lliure, és com dir que és lliure com un ocell. Però un ocell posseeix una llibertat d'ocell, és a dir, una llibertat "inhumana", ja que no pot triar la direcció ni el moment de la seva migració. En canvi, un home veritablement lliure hauria de poder fer-ho.
Bé; l'elecció de les aus està determinada pel poder de la natura. Però en algun moment de la història vam suposar que l'home s'havia independitzat d'aquest poder, gràcies a la irreverència del seu esperit. I probablement ho hagi fet en alguna mesura. Llavors, ¿a quin poder ha sucumbit ara, aquesta increïble criatura ...?

Diguem-ne Diners.

Vegem. El poder dels diners és sempre simbòlic: procedeix del reconeixement aliè. Tot el poder concentrat en els bancs prové d'aquells que són perjudicats per aquest poder; no pels que reben el benefici de posseir-lo. Posseir és un acte de fe; no-posseir és una condició de fidelitat.
Hi ha, però, dos valors que no són merament simbòlics: el valor de la violència (pretès en monopoli per tots els governs) i el valor de la tecnologia. En aquest nou segle, el valor-poder de la tecnologia sotmetrà al primer i, malgrat la seva possibilitat democràtica, serà ràpidament absorbit pel valor-poder dels diners. No obstant això, els Diners posseeixen una debilitat que s'amaga en el més profund del seu ésser: el de ser un símbol abstracte que necessita ser alimentat, constantment, de significació. És per aquesta mateixa raó que s'afanya a dominar el valor-poder de la tecnologia. Aquesta nova arma serà usada, en el segle que comença, per una despietada lluita d'interessos: la casta dels productius contra la casta financera, els Desplaçats contra els Acomodats, els amos de la Veritat contra els qui la pateixen.

Els diners són amorals, això ho sabem. Com vam dir, és un poder simbòlic, abstracte; val pel que no és i és totes les coses al mateix temps. Creiem usar-lo i sotmetre-ho a la nostra voluntat, però és Ell qui ens sotmet: gairebé no podem prescindir-ne, a no ser per un perillós acte d'heretgia. Cada vegada podem prescindir-ne menys.

A les antigues "necessitats bàsiques" hem agregat un conjunt innombrable de "necessitats socials". Naixem i ens desenvolupem en societats sofisticades que ens exigeixen concentració. Com el bestiar, estem condemnats a pasturar tot el dia, a rumiar i a digerir quan descansem. Un descuit significaria caure del sistema. Una mort social, la veritable mort de l'home postmodern o posthumà.

En el nostre món endarrerit l'angoixa és doble: el compliment amb les necessitats socials (ara bàsiques) ocupa gairebé tota la nostra llibertat. Volem ser lliures, però la llibertat és cara. Llavors, mirem cap a on el diner no és escàs. A diferencia d'a altres temps, ara no podem usurpar el seu lloc. No podem envair-lo; per tant, la solució és deixar-nos envair. Copiem. Volem semblar-nos a ells: perquè han triomfat en la guerra i en el comerç, perquè són rics i nosaltres som pobres. També és veritat: volem deixar de ser pobres. Però seguirem sent-ho, mentre pensem que la riquesa s'aconsegueix absorbint els valors culturals i morals del vencedor. Perquè no és el mateix integrar-se al món que deixar-se ingerir. També nosaltres pertanyem al món, a la major part del món, i, encara que sentim vergonya dels nostres taparrabos, hem de recordar que la pobresa no és una prova dels nostres vicis morals. Aquesta és una idea religiosa del món protestant que va heretar el Nord i ens van vendre al Sud.

En tota la història van existir grans imperis, cultures predominants; però mai els pobles perifèrics (o sotmesos) es van entossudir en imitar el vencedor, menyspreant amb alarmant frivolitat la seva memòria pròpia. Per contra, en el passat van ser els pobles conquistats els que van infiltrar la seva pròpia cultura al cor dels invasors. Ara no tenim tanta dignitat; els pobles conquistats es maquillen per semblar-se al conqueridor, oblidant i menyspreant la profunditat moral de civilitzacions econòmicament empobrides, a canvi de miralls i pensament ràpid. I, no obstant això, el món ric necessita tant del món pobre com aquests d'aquells. O més.

Ens informen que vivim en un món "globalitzat", però els únics que encara no s'han adonat del seu significat són ells, els responsables de la globalització. Com a pràctica, la "globalització" és gairebé tan antiga com el cristianisme. Però ara val per si sola; és una ideologia, amb la particularitat històrica que va ser precedida per la seva pròpia realització. La seva interpretació també és particular i sempre contradictòria: integrar significa absorbir, conèixer significa ignorar, diversitat cultural significa uniformització, informar significa deformar, riquesa significa diners, etcètera.

Les fronteres segueixen sent les mateixes per als pobres, i fins i tot s'han tancat encara més que abans; però, han estat esborrades de cop per deixar passar a Diners, portador de noves promeses de riquesa en aquells països pobres que, aneu a saber un per què, han vist augmentar la seva pobresa. Tot per la qual cosa es podria dir, sense por d'equivocar-nos, que en el nostre món globalitzat les fronteres han estat substituïdes per filtres.

La cultura i l'educació ja no uneix; separa. Totes dues, han estat sotmeses al poder dels diners i li serveixen a Ell per ordenar-ho en castes i acumular-lo en dipòsits invisibles. A les noves universitats ja no els importa la saviesa, la recerca de la veritat, sinó un únic i monòton objectiu: la creació d'ens competents.
El nord representa tot el que té de primitiu l'home: la necessitat desbordada de poder, l'acumulació i el consum. Tots aquells valors espirituals que van sorgir després del mesolític comencen a ser deixats de costat. La reparació no està a prop (només els evangelistes veuen les coses eternament pròximes), perquè també la històrica rebel·lia de la joventut ha estat adoctrinada per la publicitat i per l'èxit aliè.

Estem d'acord que cal canviar. Però, ¿en quina direcció? En direcció nord? Una cosa ha de quedar clara: hi ha canvis que només pot generar-una societat en el seu conjunt. Per tant, no és vàlid aquest precepte ideològic resumit en la màxima: "a qui no li agradi, és lliure de canviar de canal" Aquesta frase, tan estimada pels profunds filòsofs de la faràndula, és contradictòria, ja no només amb la tan esmentada idea de la globalització sinó, sobretot, amb la més primitiva idea de societat.

Jo, almenys, no estic en contra del Nord ni d'una globalització. Per contra, li donaria suport amb entusiasme. Això sí, sempre que Globalització signifiqui "diàleg" entre cultures, entre pobles i entre individus; un veritable intercanvi de símbols i de béns materials, i no la simple imposició de llengües, ideologies socials i econòmiques, no la imposició de costums monoculturals que han portat a la supressió de desenes d'idiomes amb els seus coneixements propis del cel i de la terra, alhora que una espoliació de recursos naturals que no només atempta contra les comunitats econòmicament més febles, sinó contra el planeta sencer.

Però no siguem ingenus. No oblidem que els diners no accepten cap altre tipus d'associacions que no siguin associacions de capitals. Qualsevol altra aliança, social o espiritual, serà condemnada pel Èxit. Recordin: menys el riure i el sofriment tot és una il·lusió Universal: Èxit i Diners no existeixen sense el valor que és concedit per aquells que són perjudicats per l'Èxit i pels Diners.

Jorge Majfud

Montevideo

6 de noviembre de 2002

Bitácora, La República (Uruguay)