La preocupació fonamental del constituent del 1978 quan va dissenyar la Constitució Territorial espanyola va ser la d’evitar que Catalunya pogués caure en la temptació d’intentar definir unilateralment els termes de la seva integració a l’ Estat.

El ­precedent del moment inicial de la Segona República era molt present. Aquesta preocupació és a l’origen de la definició constitucional del dret a l’autonomia per les “nacionalitats”, que es manté constant des del primer avantprojecte de Constitució de 5 de gener del 1978, fins al text definitiu. El dret a l’autonomia de les “nacionalitats” va estar constitucionalitzat en els mateixos termes al llarg de tot l’ iter constituent. És el dret de les “regions” el que va estar constitucionalitzat el 5 de gener i va deixar d’estar-ho després. D’aquí deriva la “desconstitucionalització de l’estructura de l’ Estat ” de què va parlar Pedro Cruz. Perquè la Constitució acaba constitucionalitzant l’excepció (les nacionalitats), però no la norma (les regions).

Com a conseqüència del fet que aquesta era la preocupació del constituent, el dret a l’autonomia de les “nacionalitats” es configura de manera negativa: es tracta d’evitar, primer, que qualsevol de les nacionalitats pugui imposar a l’ Estat un Estatut amb què aquest no estigui d’acord i es tracta d’evitar, després, que l’ Estat pugui imposar-a la nacionalitat un Estatut que no sigui acceptat expressament pels seus ciutadans. Ni la nacionalitat a l’ Estat , ni l’ Estat a la nacionalitat. El dret a l’autonomia de les “nacionalitats” descansa, doncs, en una doble garantia: una que juga a favor de l’ Estat i una altra que juga a favor de la nacionalitat.

La Constitució Territorial és el resultant de la combinació de totes dues. La garantia que juga a favor de l’ Estat es tradueix en el fet que el Parlament de la nacionalitat no aprova un Estatut d’Autonomia, sinó un projecte d’Estatut d’Autonomia, que ha de ser remès a les Corts Generals, a fi que en un examen conjunt de la comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i una delegació del ­Parlament proponent s’intenti arribar a un acord. En cas que no s’assoleixi, preval la voluntat de la comissió Constitucional del Congrés. El principi d’unitat política preval sobre el dret a l’autonomia. 

La garantia a favor de la ­nacionalitat es tradueix en el fet que, en tot cas, el text de l’encara projecte d’ Estatut ha de ser aprovat en referèndum pels ciutadans destinataris d’aquest Estatut. L’última paraula per a l’entrada en vigor de l’ Estatut la tenen els ciutadans de la na­cionalitat. La Constitució Territorial és, doncs, la suma d’un pacte entre el Parlament de la nacionalitat i el Parlament de l’ Estat i d’un ­referèndum de la població ­destinatària de l’esmentat pacte. És mitjançant la combinació de la democràcia representativa, pacte entre parlaments , i la ­democràcia directa, referèndum ciutadà, com el constituent va voler que s’interpretés la ­Constitució espanyola per fer possible l’exercici del dret a l’autonomia de les nacionalitats.

Aquesta Constitució Territorial es va respectar escrupolosament en el procés estatutari català de 1979/1980 i es va tornar a respectar escrupolosament en el procés estatutari derivat de la reforma de l’ Estatut del 2006. El projecte de reforma de l’Estatut d’Autonomia va ser aprovat al Parlament amb una majoria superior a la de dos terços exigida per l’ Estatut del 1979, va ser remesa a les Corts , en què hi va haver una negociació molt intensa entre la comissió Constitucional i la delegació del Parlament , i va ser sotmès a referèndum. S’ha de subratllar que el control de constitucionalitat que va fer la comissió Constitucional va ser molt intens. Tant que Esquerra Republicana va considerar que s’havia desnaturalitzat el text aprovat al Parlament de Catalunya i va propugnar el no, coincidint amb el Partit Popular, en el referèndum final. En tots els passos es va respectar no només la lletra sinó també l’esperit de la Constitució Territorial. Aquesta interpretació constitucional seria anul·lada per la STC 31/2010, en que el Tribunal Constitucional desautoritzaria el pacte entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals i trauria l’última paraula pronunciada pels ciutadans en re­ferèndum. L’ Estatut no seria a partir d’aquell moment un resultat del pacte i del referèndum, sinó de la voluntat unila­teral d’un òrgan de l’ Estat . D’aquesta manera, el Constitucional deixava sense efecte les dues garanties en què descansa la Constitució Territorial del 1978. El que el constituent havia pretès evitar que es produís, es va acabar produint.

Aquesta és la raó per la qual a Catalunya no hi ha Constitució Territorial i per la qual manquem d’una forma jurídicament ordenada per resoldre la integració de Catalunya a l’ Estat. Ja no és possible si més no la via de la reforma de la Constitució. Ja no és possible tornar a donar vida a la “doble garantia” del 78. La Constitució Territorial ha de ser substituïda per una altra de diferent. La reforma ja no és possible. - Javier Pérez Royo - lavanguardia.com