L'oncle Lluís era el germà bessó de l'oncle Alfonso Miró que tenia una Pastisseria a Castellterçol que va ja per la tercera generació. i ambdós eren germans de la meva iaia Maria, la mare del meu Pare.  A l'oncle Lluís als dotze anys el va atropellar un auto i va tenir meningitis segons explicava el meu pare, i va quedar una mica tocat de l'ala. Amb el de can Patet anaven a cantar serenates a les minyones dels estiuejants benestants de Sant Feliu de Codines. A l'oncle Lluís el varen casar amb la tia Pura que no era precisament molt agraciada, però era molt bona dona i a ell li va anar molt bé.
Ah! L'oncle Lluís era l'ùnic que em deia vailet, i li agradaba molt jugar amb la canalla a pilota, que per cert ho feia bastant bé. També jugaba al billar del que n'era un expert, i feia poesia d'una manera diguessim especial o peculiar, atès la cosa de la rima la forçava una miqueta, car en això si que era primmirat i el poema havia de rimar si o si:aquest és un fragment d'un que sempre recitaba que era molt llarg....
.
Me amaste
te amé.
Me quisiste
te quisé.
.
Suposo que ara dirien que l'oncle Lluís era un border-line, però tampoc ho tinc tan clar, potser és que tenia la lógica de la practicitat. Veureu: cada any, per la festa major de Sant Feliu de Codines, feien una cursa de burros, i cada any, l'oncle Lluís acababa l'ùltim, això tothom ho sabia. Però aquest reiterat resultat negatiu tenia una raó molt lògica: Al guanyador li donàven una copa de xitxinabo i ni cinc cèntims, i a l'últim un sac de garrofes. I els burros, que mengen? doncs garrofes... almenys el de l'oncle Lluís. Potser no hi tocaba tant poc com podria semblar l'oncle Lluís, la prova de les garrofes ho demostra.  I és que a vegades el que s'imposa a la vida és la lògica de la practicitat i el sentit comú que sent tan senzill tan ens costa d'aplicar...

.