BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

LA SÍNDROME DE L'EST D'ALEP

  • Mentre les grans potències que impartien ordres als jihadistes a l'est d'Alep fan veure interessar-se per la sort dels habitants de la ciutat per treure d'allà als seus propis militars, ningú sembla entendre realment el drama que els sirians han viscut en aquesta ciutat. Contràriament a les declaracions dels dirigents occidentals, no són els bombardejos el que ha portat sofriment a la població d'Alep sinó l'ocupació d'una part de la seva ciutat per un exèrcit de jihadistes estrangers que va imposar el regne de la seva versió de la «xaria» . Alguns pobladors pateixen ara un greu disturbi psicòtic: la síndrome de l'est d'Alep.
Al cap de 4 anys i mig de guerra, la població de l'est d'Alep ha estat finalment alliberada de l'ocupació gihadista per l'ofensiva de l'Exèrcit Àrab Sirià, amb ajuda de l'Hezbollah, de l'Iran i de Rússia. La majoria dels 120 000 pobladors alliberats han estat registrats per l'Estat sirià. La majoria, però no tots.
Sorprenentment, i malgrat que l'Estat sirià els ofereix aliments, atenció mèdica i allotjament, aquest últim de moment precari, alguns habitants de l'est d'Alep diuen que «no confien en l'Estat». A què li tenen por? El fet és que no han estat arrestats i que, per contra, estan sent acollits com a fills de la Pàtria siriana que van romandre molt de temps presoners de l'enemic.
Com si haguessin oblidat la llibertat en què vivien abans de la «primavera àrab» i com si no hagués passat res durant els 4 últims anys, aquestes persones repeteixen la retòrica de les transmissions d'Al-Jazeera de 2011. Afirmen que la República és una dictadura, que tortura nens, massacra els sunnites, etc.

S'observa en ells, per primera vegada a escala d'una ciutat, un fenòmen ja molt conegut a escala individual. Com el nen o la dona maltractats per un pare o un marit cruel, i que malgrat això justifiquen aquest comportament brutal, alguns habitants de l'est d'Alep repeteixen ara el discurs dels jihadistes que els oprimien. El 1973, el psiquiatre suec Nils Bejerot va analitzar el xoc sofert pels clients d'un banc retinguts com a ostatges durant un assalt. L'incident es va convertir en un veritable malson. Dos policies van resultar ferits, un d'ells greument. El primer ministre Olof Palme va tractar inútilment de raonar amb els criminals que amenaçaven amb matar tots els ostatges. Sotmesos a una terrible pressió, els ostatges no van optar per rebel·lar-sinó que van preferir mirar de guanyar-se la simpatia dels seus captors per escapar a una mort que semblava probable. I així van acabar els ostatges repetint el discurs dels seus captors. Van tractar de convèncer la policia perquè no prengués el local per assalt i una de les dones capturades com a ostatges fins i tot es va enamorar d'un dels criminals. Aquest fenomen és el que avui es designa com «síndrome d'Estocolm», pel nom de la ciutat on va tenir lloc l'incident.

Finalment, la policia va recórrer a gasos somnífers, aconseguint així detenir els atracadors i salvar els ostatges. El segrest d'aquests últims va durar 6 dies, però es van mantenir afectats per la síndrome durant molt de temps, a l'extrem de negar-se a comparèixer com a testimonis en el subsegüent judici. La jove anteriorment esmentada va mantenir la relació amorosa amb el seu captor mentre aquest va estar a la presó. L'any passat, el psicòleg clínic Saverio Tomasella va mostrar que la «síndrome d'Estocolm» és «la marca d'una gravíssima afectació de la interioritat de l'ésser humà que ha viscut, directament i impotent, el rapte de la seva identitat subjectiva».

No hem per tant creure que els habitants de l'est d'Alep que avui pateixen aquesta síndrome van a recuperar ràpidament el seu contacte amb el món real. Hem de, per contra, oferir una total seguretat i donar prova, una vegada més, de gran paciència. Tot i que el deure de cada sirià és, en primer lloc, aportar suport i socors als soldats i tots els que van resistir a l'ocupació gihadista, aquests civils continuen sent -per sobre de tot- conciutadans, fills de la Pàtria siriana.

El síndrome del este de Alepo
per Thierry Meyssan
Fuente - Al-Watan (Siria)

Aquest article de Meyssan és una visió més del drama d'Alep, agafada amb pinces per la ideología de Meyssan, pro rus declarat, agafeu-la com a una visió més del drama d'aquesta castigada ciutat, que tots estimen i entre tots l'han destrossat, a ella i als seus habitants.

4 comentaris :

  1. Absolutamente todo este tinglado viene del odio entre sunnitas y chiitas.
    De ellos se han aprovechado las potencias incluso denominadas a-teas, léase Rusia, aliándose con Al Asad.
    Esto es una guerra de religión (en la que todo el mundo mete mano para provecho propio) pero recuerda, FRANCESC, con las religiones de libro no tienes nada que hacer.

    ResponElimina
  2. Un efecte colateral de l´ocupació.

    Convertir el botxins en alguns que vetllan pel nostre benestar.

    Siria trigará décadas en recuperar alguna cosa semblanta a la normalitat. I es una tragédia, abans de la guerra, sota la dictadura convivien sunnitas, chiitas y cristians sense gaires complicacións.

    A banda del component ideologic, hi ha el factór religiós que complica tot encara mes.

    La Siria cosmopolita y tolerant que coneixiam, ha desaparegut per sempre, es historia.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Tal como lo fue el Líbano, RODERICUS, .
    Esto empezó en el 632 D.C.el sunnismo (que considera sucesor de Mahoma a los 4 califas que le acompañaron hasta su muerte, contra el chiismo, que considera usurpador a estos 4 califas y reclama que Ali, primo y yerno de Mahoma es el único sucesor).
    Ahora las variantes:
    El Salafismo: movimiento sunnita de tendencia estricta en la Sunna.
    El Yihadismo moviemiento armado sunnita (los arma el salafismo)
    El Alahuismo: Escición del chiismo
    El ismaelismo: Escición chhiismo, rama no belicosa.
    Kurdos: la mayoría son sunnitas
    Zaiiditas: rama chiita belicosa
    Huitas: influencia sunnita pero no belicosos
    Drusos: Tendencia chiita

    Ahora te pondría quien va contra quien y en que lugar. Quien les arma y las ramas de los ejércitos. Verías que todo es paradójico. Que un ejército y una idea puede estar en un país de una parte y en una región en otra parte.
    Decir por último que EI, ISIS y DAESH (Estado Islámico ) lo confortan conjuntamente Iran y Siria. Detrás los sunnitas con ejército armado y el apoyo logístico de Turquía .



    ResponElimina
  4. diriem que el conflicte estàq enquistat, i tot pel collons de la religió

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes