Arriba un moment en què ens adonem que els nostres pares no poden salvar-se ells mateixos, i tampoc salvar-nos a nosaltres, que a tots els que naveguen pel temps, tard o d'hora, el corrent els arrossega cap al mar, i que, en poques paraules, tots ens n'anem. Et passes tota la vida encallat en el laberint, pensant en com vas a escapar d'aquí un dia i què fabulós serà; imaginar aquest futur et manté amb vida, però mai t'escapes. Només utilitzes al futur per escapar del present.
Quina és la naturalesa de ser una persona? Quina és la millor manera de ser una persona? Com arribem a ser i què serà de nosaltres quan ja no siguem? En poques paraules: Quines són les regles d'aquest joc i quina és la millor manera de jugar-lo?
Les persones, vaig pensar, volien seguretat. No podien suportar la idea que la mort fos un gran buit fosc, no suportaven pensar que els seus éssers estimats ja no existissin i ni tan sols es podien imaginar a ells mateixos fora de l'existència. Finalment, vaig concloure que les persones creien en una vida després de la vida perquè no suportaven no fer-ho.
"Tot el que s'uneix es desfà", va dir l'ancià. Tot. La cadira sobre la qual estic assegut va ser llaurada; per tant, es desfarà. Jo em desfaré, probablement abans que aquesta cadira. I vostès es desfaran. Les cèl·lules, els òrgans i aparells que els conformen es van ajuntar, van créixer i per tant, hauran de desfer-se. El Buda sabia una cosa que la ciència no va provar sinó fins mil·lennis després de la seva mort: l'entropia s'incrementa. Les coses es desfan.
La por no és una bona excusa! 'Tenir por és l'excusa que tots usen sempre!. Després de tot aquest temps, em segueix semblant que "dret i ràpid" és l'única manera de sortir, però jo trio el laberint. El laberint fa pudor, però el prefereixo.
Quina és la naturalesa de ser una persona? Quina és la millor manera de ser una persona? Com arribem a ser i què serà de nosaltres quan ja no siguem? En poques paraules: Quines són les regles d'aquest joc i quina és la millor manera de jugar-lo?
Les persones, vaig pensar, volien seguretat. No podien suportar la idea que la mort fos un gran buit fosc, no suportaven pensar que els seus éssers estimats ja no existissin i ni tan sols es podien imaginar a ells mateixos fora de l'existència. Finalment, vaig concloure que les persones creien en una vida després de la vida perquè no suportaven no fer-ho.
"Tot el que s'uneix es desfà", va dir l'ancià. Tot. La cadira sobre la qual estic assegut va ser llaurada; per tant, es desfarà. Jo em desfaré, probablement abans que aquesta cadira. I vostès es desfaran. Les cèl·lules, els òrgans i aparells que els conformen es van ajuntar, van créixer i per tant, hauran de desfer-se. El Buda sabia una cosa que la ciència no va provar sinó fins mil·lennis després de la seva mort: l'entropia s'incrementa. Les coses es desfan.
La por no és una bona excusa! 'Tenir por és l'excusa que tots usen sempre!. Després de tot aquest temps, em segueix semblant que "dret i ràpid" és l'única manera de sortir, però jo trio el laberint. El laberint fa pudor, però el prefereixo.
BUSCANDO A ALASKA
JOHN GREEN
Absolutament tot. Sense cap mena de dubte.
ResponElimina