INCERTA GLÒRIA 30.3.17

.

"The uncertain glory of an a April day" - Aquestes paraules de William Shakespeare, foren les que m’animaren a començar a llegir en català a l’edat de 35 anys. Fins aquell moment la meva lectura havia estat sempre en castellà, per desconeixement del meu propi idioma, per la costum en haver fet tot l’ensenyament en castellà i per comoditat i falta d’interès per la meva pròpia llengua, siguem sincers. "The uncertain glory of an april day", son les primeres paraules del pròleg d’Incerta Glòria de l'escriptor i editor Joan Sales.

JOAN SALES

El meu pare tenia la novel·la a casa i un dia va cridar la meva atenció, en veure que era en català vaig arrufar el nas, però vaig començar-la a llegir i ja no la vaig deixar, de tan ben escrita que estava la història que explicava la guerra civil des d'un front mig perdut a Terol, de la Barcelona de la guerra i la postguerra per acabar uns anys després. 
La definició dels personatges, en Lluís, la Trini, les cartes que s'envien, o potser la Carlana és la que més em va impressionar i en Juli Soleràs amb qui més m’identificava. La descripció de la Barcelona de la postguerra, el desencís, l'exili.

La rellegeixo de tant en tant encara i segueix sent un plaer. A partir d’aquí sempre més he llegit en català i a més a més m’he convertit en lletraferit i maniàtic de la llengua, puig des d’aquella època i ja ha plogut, no hi ha dia que no m’apunti una paraula que he sentit i desconec el seu significat o com es diu correctament en català, per mirar-ho al diccionari, a la mare de tots els diccionaris, el de F de B.Moll, que ve a ser com el Google però amb tapes vermelles.
Ara em succeeix que si alguna novel·la d’aquelles que em compro als encants del diumenge a la plaça del Mercat és en castellà, se’m fa estranya la lectura, vol dir doncs que n’he fet virtut de l’hàbit i que gràcies a en Joan Sales escric i llegeixo en català. Per això, malgrat els dubtes i les incerteses i el clar retrocés, palès de la nostra llengua, aquesta no desapareixerà mai, perquè la seva immortalitat està en les pàgines que han escrit els nostres escriptors i poetes i per més de temps que passi, sempre hi haurà algun ignorant com jo, que agafarà un llibre entre les seves mans i aprendrà a estimar, parlar i llegir la seva llengua.
Estic neguitós dubtant entre anar o no a veure la pel·lícula d'Agusti Vilallonga, ho dic per no decebrem, i encara no m'he decidit, potser pel que escolto, Núria Prims farà que la vagi a veure, la Carlana és el personatge que més em va impresionar de la Novel·la, i en Soleràs que no se per qué el veia interpretat en aquells temps pel Quicu Pi de la Serra.

PUIGDEMONT I LA DEMOCRÀCIA 9.2.17

Tot i el que diguin els del diari ABC, a Catalunya no només no s'adoctrina als ciutadans per part dels independentistes, sobiranistes o el que sigui de istes, sinó que hi ha molta més i millor informació sobre la realitat dels fets polítics que succeeixen i també molta més pluralitat sobretot en les tertúlies radiofòniques de Rac1 o Catalunya Ràdio, on hi ha opinadors de tots els colors de l'arc polític, fet que a Madrid, excepte una mica a la Sexta, no es dóna en la resta de ràdios o televisions. No ens adoctrina tampoc TV3, que aquí la gent veu més la Sexta i Telecinco, o Movistar+.
Això dóna lloc a que el director de el PERIÓDICO Joan Tapia pugui publicar un article com el que ve a continuació, impensable al revés en qualsevol mitjà de Madrid contra Mariano Rajoy. De capacitat d'analisi en tenim molta, de diàleg tambè, així com d'intentar escoltar i comprendre l'altre, i tambè tenim, gairebé per força, molta paciència.

Puigdemont i la democràcia española

Al 'president' li sobra 'rauxa' y li falta no només 'seny' sino memoria histórica.

El president de la Generalitat va llançar ahir una arenga contra la democràcia espanyola, que, va dir, està malalta i té un error estructural que ve de lluny: no es va fer neteja en la Transició. Carles Puigdemont va ser agressiu, i té la seva lògica, perquè és públic i notori que per al separatisme el judici del 9-N és el tret de sortida d’una revolta permanent que ens portarà per la via directa al referèndum unilateral.

Anem per parts. És cert –ho va dir Miquel Iceta– que un judici així no té precedents a Europa, però tampoc abunden els països en què els governs fan cas omís dels tribunals. I té gràcia que el president independentista renyi Inés Arrimadas perquè Ciutadans ha passat de ser socialdemòcrata a liberal, quan el seu partit no solament ha mutat de catalanista del peix al cove a separatista, sinó que ha canviat de nom i fins i tot ha expulsat el seu pare fundador. A Puigdemont li sobra rauxa i li falta no només seny, sinó memòria històrica. ¿No recorda que algun alcalde de Franco va acabar de conseller amb Convergència?

Sí, la democràcia espanyola està una mica malalta quan el seu Govern es va veure impel·lit a demanar al Tribunal Constitucional la il·legalitat d’una consulta participativa que es presentava amb molta pompa però sense cap efecte jurídic. I quan després de tolerar-la –tot i la prohibició– per evitar l’escàndol que algun cos policial hagués de retirar urnes, va incitar la querella per venjar-se que la consulta tingués més èxit del previst –en part per la publicitat que li va brindar la prohibició– i del fet que Artur Mas comparegués en roda de premsa per assaborir la seva victòria.

El Govern del PP no ha sabut pair i afrontar l’onada de desafecció que va produir a Catalunya la sentència parcial contra l’Estatut. I el pitjor: no ha volgut rectificar i redreçar les coses des que va guanyar les eleccions el 2011. Sí, la democràcia té seriosos problemes, perquè bona part de la Catalunya que el 1978 va estar –amb Miquel Roca i Jordi Solé Tura al capdavant– en el pacte de la Constitució té ara com a nord la desconnexió.

Però la malaltia no nia únicament en l’antic partit de Fraga, alguns dels dirigents del qual –Aznar inclòs– van votar contra la Constitució, sinó també en els conversos a l’independentisme. Voler transformar unes eleccions autonòmiques en plebiscitàries és molt estrafolari. Encara més proclamar que s’ha guanyat un plebiscit amb el 47,8% dels vots.

I ara Puigdemont i Mas es declaren en rebel·lia de carrer, però després Mas recita una falòrnia davant el tribunal: que en va ser el màxim responsable… però no va desobeir. Tot va ser obra dels voluntaris. No ho criticaré, perquè Mas té dret a voler tornar a ser president de la Generalitat. Però és una explícita confessió que ni ell es creu que la independència ja es pugui tocar amb els dits. Si fos així, declararia que va desobeir ben a consciència i estaria en òptimes condicions per disputar la presidència de la República Catalana.

Puigdemont té raó. La democràcia espanyola ha emmalaltit de poca serietat. A Madrid i a Barcelona.

Puigdemont y la democracia española

@joantapia00 - elperiodico.com/es.

EL PALETA DE LA CAMISA BLANCA 8.2.17

Aquest fragment de 'La quinta esquina' d'Izraíl Métter, ens fa adonar de la inutilitat de la revolta, de com aquesta és devorada per ella mateixa i fa inùtil tot quan pretenia canviar, canviar, fer la revolta, perdre bous i esquelles per què tot torni a ser igual, o pitjor que abans de la inútil revolta. El paleta de la camisa blanca i el porquet pacífic i tranquil, són actors tambè d'aquesta revolta, i Metter i Nara i els companys d'escola, actors secundaris, víctimes de la revolució.

"El 1920 vam haver de reduir l'espai del nostre habitatge. Quatre dones, obreres de la fàbrica de tabac, es van instal·lar al nostre pis. Per a elles ens van confiscar l'habitació més gran, el menjador. Crec que devia tenir uns quinze metres. En ell hi havia una llitera; les obreres van instal·lar a la part inferior a un porquet. Era el porc més pacífic i tranquil que hagi vist mai. En aquella època de estrèpit i grolleria es comportava afable i decorosament. Com un bon animal. Zinaída Borisovna també m'escrivia al respecte.

En les seves cartes evocava l'època en la qual em vaig enamorar de Nara Zolotújina. D'on vindria aquest nom: Nara? I on estaràs ara, Nara? Recordes com vaig fregar amb els meus llavis inexperts la teva rosada galta? Estàvem darrere de les bambolines de la improvisada sala d'actes de la nostra Escola per a Treballadors Número 30.

Acabaves de llegir a l'escenari uns versos de Briusov: paleta, paleta de la camisa blanca, què construeixes allà? I el paleta responia: una presó. Et vaig besar a la galta, paralitzat per l'entusiasme. Érem tan innocents, Nara. Ens importava un rave que en aquest instant el paleta construís una presó. No sabíem llavors, el 1923, que al cap de quinze anys en aquella presó estarien tancats els nostres companys d'escola: Kolka Chop, Tósik Zunin i Misha Sinkov. Eren els nostres condeixebles, Nara. Els quatre t'acompanyàvem a casa, tu eres la cinquena i, d'aquestes 5 persones només jo, per un miracle, continuo al món, ja que tu tampoc existeixes.

¿Potser segueixi viu per ser, precisament, fill d'un comerciant privat? O perquè sóc jueu? Moltes vegades m'han donat a entendre -la meva vida, els diaris, els llibres, que justament aquesta cinquena categoria té un do especial per a la supervivència. No crema en el foc ni s'ofega en l'aigua. Déu meu, quants han cremat al foc. I quants cremen en aquest moment en la lenta foguera de la seva consciència!

El del carrer Rybnaia, 28 era un pati fantàstic. No ho recordo abans de la revolució. Però aquest mateix concepte -la revolució- es va colar per quedar en el nostre pati més d'una vegada.

D'ara endavant, vaig estudiar en els llibres de text allò del que es componia la meva vida. No obstant això, la xarxa per mitjà de la qual els historiadors intenten atrapar els fenòmens de la realitat és de malles massa grans: el meu pati i tota la meva vida es colen per entre elles i jo sempre va resultar insignificant, sense interès per a la història.

La història explica amb facilitat el destí d'una classe social sencera, però no pot explicar la vida d'un ésser humà. D'altra banda, Déu no vulgui que això entri dins de les seves obligacions. Perquè si les lleis històriques de tota una classe caiguessin sobre el destí d'un sol home, aquest no podria suportar el pes..."

SUSPENDRE L'AUTONOMÍA 8.2.17

A vegades hi ha gent que confón els seus miserables desitjos amb la realitat, máxime si ve d'un franquista convençut com Luís María Ansón, aquest article del vell periodista membre de la Real Academia de la Lengua, ho demostra. I no és l'ùnic, aquest discurs catastrofista del nacionalisme espanyol sovinteja als mitjans de la Villa i Cort, i no escric cort amb doble sentit.

• "De la misma manera que Junqueras pretende precipitar la doble convocatoria electoral, sorprendiendo a Rajoy, el Gobierno también cambiaría el pie a los secesionistas, anticipándose a suspender parcial o totalmente la Autonomía de Cataluña. Está claro que la solución a un problema que debió evitarse sería encontrar una fórmula negociada que devolviera a Puigdemont y a sus secesionistas al cauce constitucional. Como esa fórmula cada día parece más lejana, lo que conviene a la salud de España es que el Gobierno salga de su debilidad y, de acuerdo con los partidos constitucionalistas, cumpla con lo establecido en el artículo 155 de la Constitución. En el entorno de Moncloa se piensa que todavía se puede evitar el choque de trenes. Desconozco en qué se basa esa presunción. Habrá que tener todo dispuesto, en cualquier caso, para que no nos arrolle el vendaval secesionista catalán, a punto de desbaratar el espíritu de la Transición y de fracturar la unidad nacional mantenida desde hace cinco siglos. Estremece pensar que puedan caer otra vez ensangrentadas las páginas de la Historia de España.Luis María Anson, de la Real Academia Española..." suspender la autonomia -
• Luis Maria Ansón.
• elmundo.es

I aquesta entrevista a un altre malalt, malalt precisament del que diu ens inculquen, malalt d'odi a Catalunya i als catalans, parlo de Félix de Ázua. A el Mundo: Félix de Azúa: "Nadie ha hecho nada para evitar que en Cataluña se eduque en el odio"

HISTORIA D'UNA ESCALA 7.2.17

Historia de una escalera, és una obra de teatre d'Antonio Buero Vallejo, un gran autor bastant oblidat, per cert. Encara que soni a estrany, aquesta obra com moltes altres de Pedro Calderón de la Barca, Tirso de Molina, Lope de Vega, Benito Pérez Galdós, José Zorrilla, Miguel Mihura, Carlos Arniches, Alfonso Paso, Víctor Ruiz Iriarte, Alejandro Casona, Enrique Jardiel Poncela, Hermanos Álvarez Quintero, Carlos Llopis, Jacinto Benavente, Antonio Buero Vallejo, i d'altres països com Shakespeare, J.B. Priestley, Luigi Pirandello, Oscar Wilde, Chéjov, Arthur Miller, Henrik Ibsen, Molière, George Bernard Shaw. i altres autors impensables a dia d'avui, en época de la dictadura es podien veure a Televisió Espanyola, a primera fila o Estudio 1. 

L'escala de casa, de la que en sóc gairebé el president honorari atès ningú ho vol ser, i aixó que de fet no comporta cap feina, car hi ha una gestoría (GPS es diu) que es cuita de tot, i l'ùnic que haig de fer es signar el llibre d'actes de tan en tant, és una escala més o menys com totes. Tenim dos okupes, uns gitanos al 1er 2ª, i una parella de bolivians al 3er 2ª, ambdos pisos buits abans de ser ocupats, eren de persones traspassades i no se com s'ho han fet però ara estan ocupats. Tenim una vídua, una separada amb tres criatures, una parella d'homosexuals, una alpinista viatgera i un borratxo. 
Hi ha tambè una parella que s'estan arreglant el pis del nostre replà, que per cert tambè estaba ocupat, però, ocupat pel germà de l'anterior propietari a qui el BBVA l'havia embargat, i el cinqué que va estar molt de temps arreglant-lo i quan va estar, amb mobles i electrodomèstics i tot, com que es veu que ell enyorava la mare, no acababa de decidir-se a viure-hi, de manera que de moment només ell hi bé a dormir, car imagino que ella veient el panorama va fer un Marhuenda, ja que no s'ha vist més.

La parella que s'han separat, per no alterar l'ordre de la mainada, quan li toca tenir-los a ell de cap de setmana, és ella qui s'en va a casa de la seva mare i ell qui va a la casa. És molt fàcil saber quan hi és ell, atès com fuma a l'ascensor, fa un pestazo que no es pot aguantar, i en canvi, quan agafes el mateix ascensor i abans hi ha baixat el company del veí homosexual, la olor és tan agradable que a hom li entra algun dubte sexual raonable, de tant net i perfumat que dona gust, de fet, és la teoría de la meva dona que comparteixo, que hi han un tipus d'homosexuals que són nets, polits i endreçats amb escreix.

Com haveu vist, l'escala de casa és quasi normal, com la majoria, poca mainada i molta gent gran, que de fet se n'està - últimament - anant, l'any passat vàrem patir dues baixes l'Antonia i la Esperanza, - llei de vida - i un altre que es va instal·lar al geriàtric del mai més. 

La diferència de l'escala de casa amb les altres, es que normalment a les altres hi ha hosties per a ser President, fins i tot hi ha gent que mataria per ser-ho, i aquí, tothom se n'esborra i em toca sempre a mi que no se dir que no, i aixó que és un càrrec que no m'agrada gen, encara que de fet - com deia - no porta gens de feina, canviar una bombeta de tan en tant, i dur el paper de la revisió de l'ascensor a la gestoría que els de la llista de Schindler sempre deixen a la meva bustia, malgrat tenen instruccions de dur-lo a la gestoría. Aquesta és tota la feina que comporta ser president de l'escala, a banda de constatar com les kelis de l'empresa que netejen la sosdita escala un cop a la setmana, no la freguen, directament la inunden, com si d'un tsunami es tractés, ah! i obrir el porter automàtic 'poco a poco' als del correo comercial, gas, llum (per deixar el paperet), la cartera i carta del banco,

LLIUREPENSADORS A ESPANYA? 7.2.17

💬 Un lliurepensador no pot quedar condicionat pels lectors a l'hora de tractar críticament temes que poden comportar desqualificacions, com a vegades es publiquen. Jesús López-Medel. 

Hi ha tasques que són de difícil exercici a Espanya. Una és la de ser lliurepensador. La tasca pensant només té valor si aquesta reflexió interior surt fora i es projecta amb altaveu perquè arribi a uns altres. Però ¿on? És només dirigida als que s'identifiquen semblants a nosaltres en les idees? Pot anar dirigida a la societat en el seu conjunt i no només a un sector molt marcat i acte significat? Si és lliure pensament, no.

Però no qualsevol pensant (no confondre amb escrivent) és lliure. Ni molt menys. La radicalitat de la llibertat obliga a prendre distància dels partits polítics, les seves ideologies i les seves faccions. Però de tots, fins i tot dels teòricament pròxims. Obliga també a prendre distància respecte del medi on es publica. Aquest sol tenir una orientació a la qual es pot, més o menys, identificar amb matisos, assimilar o encaixar qui escriu. Però repeteixo, no per això, hom és pensador, articulista o escrivent. La llibertat és essencial, sense deixar de banda temes que puguin no agradar o ser compartits per aquest mitjà concret. La crítica i l'autocrítica als més propers és una condició per a ser lliurepensador. Jo sóc molt crític (només jutjant fets) amb els que em sento més lluny. També amb els que em van decebre. Però així mateix, pel que fa als que pogués sentir més propers.

També l'escriptor ha de tenir una certa distància, ben entesa, respecte als lectors. Els articulistes (tampoc són per això pensadors) saben a quin públic es dirigeixen i això els fa modular tant el tema analitzat com l'enfocament i busquen en ocasions -i és comprensible- complaure o sintonitzar amb la majoria d'aquests lectors d'aquest mitjà. O almenys, no molestar-los. I de cas tampoc als que són "comentaristes" més freqüents i més actius.

En tot cas, vinc observant com un nombre creixent òbvia cada vegada amb més freqüència temes que els poguessin comerciejar polèmiques crítiques d'una part dels lectors que opinen. És més fàcil criticar el que és aliè, l'exterior, el contrari, el indefensable, el fàcil i unànimement rebutjable (Franco, Trump, Rajoy) de fer una reflexió crítica sobre certes actituds dels ideològicament més properes als lectors o a un mateix. Això és perillós, ja que una tribu o una facció de la tribu (generalment la més extremosa i intolerant) pot devorar.

Alguna vegada he explicat que per la meva part escric des de la subjectivitat, des del que veig, el que sento, el que m'irrita, el que son; des dels meus batecs i els meus propis ulls. Des del que sóc. I això no té per què negar ni amagar una falsa equidistància. Però també intento prendre una perspectiva que em permeti ser sincer i no tancat. Que em faci ser coherent amb el que critico o el que propugno. Hi ha una cosa que detesto: el dogmatisme. Sé que hi ha persones que tenen un absolut convenciment i consideren les seves idees les úniques vàlides. Jo sé el que m'inquieta i busco: la llibertat com a element bàsic per poder predicar la igualtat i la justícia. Des d'aquests postulats molt genèrics, intento reflexionar des de l'absoluta sinceritat. També de vegades des dels interrogants. En aquest sentit, permetin-me recomanar l'últim llibre de la meva admirada catedràtica d'Ètica, Victòria Camps: Elogi del dubte. El lliurepensador també ha de tenir-les a vegades en el seu procés reflexiu fins que fixa una posició.

Davant l'absolut convenciment, crec que les idees pròpies, amanides amb molta llibertat i amb una mica de dubte i res de dogmatisme, són fonamentals. Això és ser lliurepensador. I això, com abans expressava, és perillós, a Espanya. Al costat de les mordasses del poder que limiten la llibertat d'expressió, hi ha altres, fins i tot les que ens construïm per sobreviure. Durant anys vaig escriure en premsa de paper que vaig abandonar al veure uns rumbs desconcertants. Ara, després d'onze anys, segueixo acollit a El Periódico de Catalunya. La resta són digitals diversos, especialment eldiario.es. La llibertat d'enfocament que tinc és total.

Aquest mitjà m'ha donat veu per amplificar les meves idees, reflexions i anàlisis, encertats o desencertats, però com deia, sempre implicat i molt lliures i res dogmàtics. Hi ha articulistes en bastants mitjans escrits o digitals que estan condicionats pels lectors i volen evitar-se problemes i crítiques. Les comprenc. I sé que alguns adopten aquesta actitud fugint de temes delicats i motivats per experiències de comentaris molt crítics i fins intolerants o ofensius. Jo no defuig les crítiques i fins i tot em aporten a vegades. En canvi, sí que em molesten els comentaris amb càrrega personal feridor o desqualificatòria dirigits a qui va escriure l'article, sigui jo o un altre, fins i tot un altre lector.

EL SOSPITÓS HABITUAL 7.2.17

Al final de "Casablanca", després que Rick (Humprey Bogart) mati a trets al major Strasser, apareixen els gendarmes a les ordres del capità Renault, aquesta representació del cinisme amb quepis, que ha presenciat tota l'escena, i que impassible es dirigeix als seus homes i els ordena: "arrestin els sospitosos habituals". 

Si, a dia d'avui, a la premsa o en els partits polítics, es plantegés la qüestió d'assenyalar el sospitós habitual de qualsevol trapelleria, sens dubte la Fiscalia seria el candidat idoni. És un ens abstracte, gairebé gasós, que molts confonen amb un bloc monolític, li atribueixen una disciplinada obediència pròpia de l'Exèrcit nord-coreà, i els és igual que sigui la del Suprem, que la destinada a l'Audiència Nacional, que la de qualsevol remot partit judicial de províncies. Bàsicament, perquè solen no distingir-les. Tte.Kaffee

NO SÓN LES RETALLADES, ESTÙPIDS! 1.2.17

Aquest comentari d'avui no pretén culpabilitzar ningú, ni ballestrejar per ballestrejar que tant ens agrada, ni fer una crítica destructiva sistemàtica que és també un dels esports nacionals. Sense que serveixi de precedent intentaré justificar l’Administració acusada d’imprevisió en el cas que ens ocupa, i és que de vegades hi ha fets o circumstàncies que sobrepassen qualsevol dimensió o previsió, que tot i ser conscient no és el fort de la classe política, si voldria disculpar-los en aquest cas i comentar que ens ha dut al col·lapse a diferents nivells en que ens trobem immers actualment com a País, i que a curt i fins i tot a mig termini sembla difícil de solucionar. Ho dic per manifestació de la CUP contra el Conseller Comín, a qui acusen de ser el culpable de la saturació a Urgències dels Hospitals, i el problema no és de les retallades, i si més aviat la grip i el costum de la gent d'anar directament a urgències a vegades per foteses. Això no és nou i aquests llits als passadissos deu o més anys enrere tambè hi eren igual que ara, però no per les retallades, sinó pel mque explicaba aquí mateix l'any 2010.

PACIÈNCIA QUE ÉS MARE DE LA CIÈNCIA

01.09.2010 - "Onze anys enrere, que és el temps raonable en que s’han de planificar les actuacions públiques, les administracions ens parlaven de creixement negatiu com a país, érem un sis milions (recordareu l’eslògan de CIu), i per tant l’ensenyament, com la Sanitat, el consum d’energies, les vies públiques o autopistes (de pagament), estaven més o menys adequats a aquesta perspectiva de població estancada en el seu creixement.
Ni el més encertat o agosarat dels sociòlegs o economistes podia preveure en aquell moment que a dia d’avui seriem gairebé vuit milions, tot i haver-hi estudis sobre el creixement encarregats per l’expresident Pujol, que si alguna qualitat tenia era visió de futur en aquest i d'altres sentits. Cap d'ells fou capaç de preveure que podíem arribar a aquestes xifres. Cert és que fa molts anys ja havia avisat l'Expresident Pujol en el sentit que o s'industrialitzava el nord d'Àfrica o un dia ens vindrien tots cap aquí. Però a banda d'un encertada visió de futur, no deixava (o aixó semblava) de ser un comentari retòric més de cara a la galeria, que la visió del futur proper.

Aquest augment desmesurat i inesperat de la població a Catalunya en deu anys és el que no s’ha pogut absorbir, i s’ha de tenir també en compte l’augment de la població turística i flotant a Barcelona capital. En aquest sentit desconec la xifra, però seria bo saber el nombre de places hoteleres de deu anys enrere i les actuals, més el que s’està fent de nou. També en els últims deu anys la mobilitat dels ciutadans, sobre tot en el camp de l’oci ha augmentat una barbaritat, però també s'ha donat el fenomen del canvi de residència de ciutadans de Barcelona a l'àrea Metropolitana, amb més desplaçaments diaris. Nomes cal veure el moviment diari de vehicles que entren a Barcelona i quan a l'oci, el dels aeroports del Prat, Girona o Reus, ha aportant un nou i important moviment de personal.

La més afectada de totes aquestes estructures és la sanitària, per l’augment esmentat de nouvinguts, pels canvis de residència, o l'augment de turistes. A nivell d'usuari, urgències continua sent un CAP recurrent, i entenc que la gent vagi directament a urgències encara que sigui per qualsevol presumpta bajanada; Allí, pots tardar dues, tres o més hores a ser atès, però et solucionen el problema, mentre, que si vas al Cap, entres en una dinàmica Kafkiana de visites a especialistes per d’ací a tres mesos, radiografies, anades, vingudes i tornades etc, etc, de manera que quan arribes a l'última visita ja no recordes que era el que et feia mal, o ja has palmat.

El nou hospital de Mollet podrá ajudar a treure del col·lapse almenys en part al parc Taulí, perqué la crisi no influirà a l’hora de reduir el col·lapse de la Sanitat, encara que alguns immigrants se’n puguin entornar al seu país, les xifres són molt baixes i per tant poc rellevants. Per tant en aquest canvi d’escenari i decorat que ens ha sobrevingut en poc temps, culpar ara de manca de previsió al Govern actual, i fins i tot l’anterior, no sembla de rebut, ni correcte per part de la oposició o dels mateixos ciutadans. Aquesta mancança estructural és responsabilitat de tots i de ningú, hi ha coses que no es poden preveure en cap dels casos i aquest de la sobtada immigració que ens ha envaït n’és un d’ells, qui és podia imaginar que ens arribaria un milió i mig de persones en quatre o cinc anys?. Per tant l’únic que es pot fer, és demanar als qui manen que posin fil a l’agulla per pal·liar totes aquestes deficiències que tant crispen als ciutadans, i més en una societat teòricament benestant que ho vol tot a la seva hora i que funcioni com un rellotge i a qui li faran falta en els propers anys, a banda d’un profund canvi en el seu comportament, dosis d’una virtut molt escassa avui en dia: la paciència, que diuen és la mare de la ciència."

Set anys més tard, seguim més o menys igual, pero culpar al Conseller Comín del desgavell de la sanitat em sembla inadequat, la culpa ve de més enrere i no és d'ell sol, hi ha més responsables i en el cas de la ENDAVANT USAN, irresponsables. com el desafortunat cartell que ha editat aquesta facció de la CUP, que cada vegada pujoleja més amb la puta i la ramoneta....

.

LA CARTA DE TEHJA GENARD 31.1.17

Els negres van ser esclavitzats a Amèrica durant més temps del que han estat lliures. Aquesta afirmació es repeteix en el magnífic, dolorós i serè assaig de Ta-Nehisi Coates 'Entre el món i jo' (Empúries). Escrit a manera de carta al seu fill, l'autor reflexiona sobre el que suposa viure en un cos negre en un país on preval el somni blanc. La por i la ràbia. La impotència. Fins i tot la mort davant un policia nerviós… «Pertanys a una raça que sempre té el vent en contra i la bòfia trepitjant-te els talons. I en diversos graus, això s'aplica a la vida sencera».

El cadàver del nen de 6 anys que va ser trobat a les platges de Cadis era de pell negra. La seva mort a penes ha cridat la nostra atenció. ¿Per què? ¿Hi ha una saturació d'imatges tremebundes? ¿Ens sentim incapaços de dir res de nou sobre tant dolor? ¿O, a diferència del petit Aylan, el seu color de pell ens va allunyar d'ell?

Tehja Genard, la noia índia de 20 anys adoptada per una parella catalana que va ser insultada en un tren dels FGC per uns nens que van pujar a l'estació de Sant Joan, també és de pell fosca. Ni la seva edat, uns 11 anys, ni el seu uniforme de col·legi d'elit els van impedir vomitar tota classe d'ofenses contra ella. La carta que Genard va escriure a El Periódico causa ràbia, també tristesa. Mentre els nens la injuriaven «tot el tren estava en silenci i ningú deia res». I, sí, el seu relat també fa por… Per tots. EMMA RIVEROLA 

EL CAS DEL MOSSO D'ESQUADRA... 30.1.17

La noticia la publicaba el diari ABC, i  l'he publicat aquestl matí a Collonades perqué era bastant surrealista i poc creïble. Si amiguets i amiguetes que em llegiu, segons ABC i Periodista Digital, (xusma periodística on les hi hagi) un mosso d'esquadra estaba fent fotos d'amagatotis en una manifestació que hi havia a Madrid, i els sindicats policials estaven molt i molt indignats. De fet, la noticia a banda d'ABC la recollía Periodista digital, i més tard eldiario.es. Raro, raro, raro, els mitjans catalans ni ho mencionaven, i aquí la culpa no era de Santi Vidal, però, perqué en aquests fakes sempre hi ha un però, el suposat mosso d'esquadra, resulta que no era un mosso d'esquadra, sinó el  fotoperiodista Juan Carlos Mohr, que cobria la manifestació de la Blanquerna. Podriem dir que és el cas del mosso d'esquadra que no em quadra

Tant ABC com a Periodista Digital indiquen la presència d'un suposat mosso d'Esquadra "fent tasques d'intel·ligència" a la mani de Blanquerna i il·lustren la notícia amb la imatge de Joan Carles Mohr. El fotoperiodista no descarta iniciar accions legals davant aquesta calúmnia i difamació. "Els feixistes m'assenyalen, la policia els obeeix i l'ABC m'assenyala. I tot això amb el meu carnet de premsa mentre cobria la manifestació de Blanquerna "diu el fotoperiodista al seu compte de Twitter. No només l'ABC ha publicat la seva foto, tractant-lo de policia espia, sinó que el medi gràfic Periodista Digital confirma aquesta calúmnia publicant un vídeo com si Joan Carles fos un "Mosso d'Esquadra espia" encobert a Madrid. Els col·lectius de Kaosenlared, La Haine i Insurgente es solidaritzen amb el company fotoperiodista i repudien -les ja conegudes pràctiques- de criminalització, calúmnies i manipulació informativa dels mitjans ABC i Periodista Digital amb els i les comunicadores populars i els moviments socials.

Així ho explicava Mohr a eldiario.es:

“El sábado fui a cubrir la manifestación de fascistas contra la sentencia del Tribunal Supremo a raíz del asalto a la librería Blaquerna”, explica Mohr. “Allí, la policía me identificó a petición de los organizadores, que habían pedido saber quién era yo. Me quedé alucinado”. “Lo alucinante”, prosigue Mohr, “ha sido ver mi foto y vídeo como que yo era un mosso infiltrado. Me he guardado los materiales por si tomo medidas legales”.

Cosas más raras veredes amigo Sancho. Són rars els mesetaris de l'ABC i el pseudo diari digital Periodista digital, del que nomès veient els cognoms dels seus col·laboradors, és un sospitós habitual de difamacions vàries.

A Vilaweb ho expliquen...

LES COSES ES DESFAN 30.1.17

Arriba un moment en què ens adonem que els nostres pares no poden salvar-se ells mateixos, i tampoc salvar-nos a nosaltres, que a tots els que naveguen pel temps, tard o d'hora, el corrent els arrossega cap al mar, i que, en poques paraules, tots ens n'anem. Et passes tota la vida encallat en el laberint, pensant en com vas a escapar d'aquí un dia i què fabulós serà; imaginar aquest futur et manté amb vida, però mai t'escapes. Només utilitzes al futur per escapar del present.

Quina és la naturalesa de ser una persona? Quina és la millor manera de ser una persona? Com arribem a ser i què serà de nosaltres quan ja no siguem? En poques paraules: Quines són les regles d'aquest joc i quina és la millor manera de jugar-lo?

Les persones, vaig pensar, volien seguretat. No podien suportar la idea que la mort fos un gran buit fosc, no suportaven pensar que els seus éssers estimats ja no existissin i ni tan sols es podien imaginar a ells mateixos fora de l'existència. Finalment, vaig concloure que les persones creien en una vida després de la vida perquè no suportaven no fer-ho.

"Tot el que s'uneix es desfà", va dir l'ancià. Tot. La cadira sobre la qual estic assegut va ser llaurada; per tant, es desfarà. Jo em desfaré, probablement abans que aquesta cadira. I vostès es desfaran. Les cèl·lules, els òrgans i aparells que els conformen es van ajuntar, van créixer i per tant, hauran de desfer-se. El Buda sabia una cosa que la ciència no va provar sinó fins mil·lennis després de la seva mort: l'entropia s'incrementa. Les coses es desfan.

La por no és una bona excusa! 'Tenir por és l'excusa que tots usen sempre!. Després de tot aquest temps, em segueix semblant que "dret i ràpid" és l'única manera de sortir, però jo trio el laberint. El laberint fa pudor, però el prefereixo.

BUSCANDO A ALASKA

JOHN GREEN

UN CARRER PER UN FRANQUISTA 24.1.17

• El ple d'Almuradiel (Ciudad Real) aprova la mesura aprofitant la baixa per malaltia de l'alcaldessa del PSOE, amb el vot del PP i l'abstenció de Ciutadans.
• L'hostaler es va fer famós per convertir el seu restaurant en un temple d'exaltació de la dictadura: "Hitler o Franco, un dels dos caldria ara a Espanya", deia.
• El fill de l'homenatjat va inaugurar el carrer, amb una desfilada paramilitar, abans fins i tot que el consistori oficialitzés la decisió. eldiario.es

El propietari del bar franquista Casa Pepe rep un carrer gràcies a PP i Ciutadans.

"Les dones haurien d'estar a la cuina, fent els deures de la casa". "Espanya era una, gran i lliure però avui és l'escòria del món". "Hitler o Franco, un dels dos caldria ara a Espanya". "Jo no somio amb Franco, jo somio amb nenes de 18 a 20 anys ... ja saps la dita, a gat vell, rata tendra". Aquestes són algunes de les perles que va repetir durant tota la seva vida Juan Navarro Muñoz, famós per regentar el bar d'exaltació franquista Casa Pepe fins a la seva mort el 2013.

Aquest hostaler era conegut pels seus exabruptes ultradretans, racistes i masclistes. No obstant això, la seva fama respon al fet d'haver convertit un bar de carretera a Almuradiel (Ciudad Real), de 800 habitants, en un museu franquista en què s'exalta el feixisme i la dictadura. Hi ha incomptables banderes preconstitucionals i els retrats de Franco i de José Antonio Primo de Rivera poblen les parets del local, que viu al marge de la Llei de Memòria Històrica.

Tres anys després de la mort del propietari, l'Ajuntament d'Almuradiel, la localitat en el terme municipal es troba situat el restaurant, va determinar que aquest home mereixia tenir un carrer.  La proposta va partir del president d'una associació veïnal, va ser portada al ple municipal al desembre i aprovada gràcies al vot favorable de dos regidors del PP i l'abstenció dels dos regidors de Ciutadans. El PSOE, que governa la localitat en coalició amb Ciutadans, va votar en contra.

Es dóna la circumstància que l'alcaldessa, la socialista Maria Assumpció del Moral, es trobava de baixa en el moment de la votació -amb la qual cosa no podia votar- afectada d'una greu malaltia, així que només un regidor socialista va votar en contra.

Tot i així, la primera edil es va presentar al ple per mostrar un vídeo en què s'escoltava a Juan Navarro denigrar les dones i exaltar la dictadura franquista. Després exhibir-lo, va dir als seus companys de corporació: "Espero que feu una reflexió abans de votar". La seva estratègia no va fer cap efecte.

El portaveu municipal del PP, Braulio Egido, ha justificat el seu vot afirmatiu perquè "se li ha donat el carrer per la seva condició de veí, no per res de Franco, ni res d'això ...". Egido explica a eldiario.es que va decidir ignorar el vídeo que va posar l'alcaldessa, en el que s'escoltava a Juan Navarro presumir de la seva afició a les jovenetes i defensar a Franco ia Hitler, per una raó: "Es veia que Joan estava begut quan deia aquestes coses ". Per la seva banda, el portaveu de Ciutadans i alcalde en funcions, Óscar Baeza, ha afirmat que "no em sembla ni bé ni malament la proposta i per això ens vam abstenir". Tant Egido com Baeza han negat compartir la ideologia franquista de l'amo de Casa Pepe i deriven la responsabilitat intel·lectual a l'associació veïnal que va fer la proposta.

L'alcaldessa, que es reincorporarà en els pròximes dies al seu lloc, espera revertir la decisió: "He de reunir-me i veure què puc fer. No em quedaré callada o pausada. Em sento malament en tots els aspectes, com a dona i com demòcrata. Jo no dic que Juan Navarro fos bona o mala persona, però el que ell representa no mereix un carrer ".

Després de les preguntes de eldiario.es, l'alcalde en funcions ha assegurat a aquest mitjà que ha realitzat gestions urgents per contactar amb el fill de Joan Navarro: "És l'amo ara de Casa Pepe, i no té problema a treure la placa". Sobre el fet que es mantingui la decisió adoptada en el ple, Óscar Baeza ha respost: "Estem disposats a que es repeteixi la votació però encara no sé el que votarem els regidors de Ciutadans".

El carrer Juan Navarro Muñoz va ser inaugurada el passat 26 de novembre, en un acte organitzat pel seu fill. Tot i que l'Ajuntament encara no s'havia reunit per oficialitzar la decisió, Juan José Navarro va convocar a desenes d'amics i simpatitzants. Durant prop de dues hores, les portes del bar es van convertir en l'escenari d'una desfilada, cabra inclosa, protagonitzat per membres de la Germandat d'Antics Cavallers Legionaris de Torremolinos. En aquest ambient castrense, i sempre custodiats per agents de la policia municipal, oradors i assistents van corejar lemes com "Arriba España" o "Viva Franco". 

L'acte va acabar amb l'himne nacional, la hissada d'una bandera espanyola sense escut i el descobriment de la placa que batejava el carrer amb el nom de l'hostaler franquista. "De nou s'utilitza una institució democràtica per retre homenatge a una persona que va dedicar la seva vida a l'enaltiment de la dictadura franquista. Aquest moment històric ple de violacions de drets humans i destrucció de qualsevol valor democràtic", diu Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH). Com a portaveu de les víctimes del franquisme, Silva exigeix ​​una resposta contundent de Mariano Rajoy i de la Fiscalia General de l'Estat: "El Partit Popular, que en l'article 3r dels seus estatuts diu ser un partit solidari amb les víctimes de la violència de qualsevol signe, torna a agredir les víctimes de la dictadura. Ja està bé d'autodefinir-se demòcrates i consentir l'enaltiment de dictadures". I és que potser el carrer s'hauria de dir: carrer de la rata de claveguera, o carrer de la vergonya, seria més addient.

ADÉU A UNA DONA EN CONSTRUCCIÓ 23.1.17

L'actriu, model i cantant Bimba Bosé ha mort aquest dilluns als 41 anys a l'hospital Ramón i Cajal després d'una llarga lluita contra el càncer. Bosé combatia des de fa més de dos anys contra un càncer de mama que havia arribat a l'estat més avançat de la malaltia. A més, el càncer havia fet metàstasi en ossos, fetge i cervell. L'artista va confirmar, al maig de 2014, amb una fotografia al seu perfil de Facebook, que patia càncer, en la qual apareixia amb un mocador que cobria el seu cap, senyal del tractament a què s'havia sotmès. 
La neboda de Miguel Bosé i filla de Lucía Dominguín s'havia mudat a Sotogrande, a Cadis, per viure en un entorn més natural i tranquil amb la seva parella i les seves filles, Dora i June, de 12 i 5 anys i fruit de la seva relació amb el seu soci i exmarit Diego Postigo. No obstant això, el repòs no ha estat suficient per aconseguir una recuperació i la cantant ha hagut d'ingressar moltes vegades per l'hospital en els últims mesos. 
Deia en una entrevista, que fins a l'ùtim moment ella seria una dona en construcció, i va tenir una força enorme, d'aquelles actituds que costen d'entendre, quan tens un  càncer que es complica amb metàstasi, saps que no hi ha res a fer, i malgrat tot, ella i altres com ella, lluiten fins al final, fins a l'extenuació, en una lluita que saben inùtil, però lluiten. Ha de ser molt dur saber quina és la teva data de caducitat, saber que la teva vida s'acaba i no hi ha res a fer. Hi estem preparats si aquest procés és el biològic natural, car la degradació física va acompanyada de la psíquica que ho fa més suportable, però als 41 anys, la vida, com aquell qui diu acabava de començar.  
Avui m'he assabentat de la mort en un accident de moto de de Rikar Gil, el Gaspar de la Riera, primera noticia, atès no en sabia res d'ell, i tot hi que les morts sobtades abans d'hora, foten, la de Bimba Bosé, no us sabria dir per que m'ha afectat més, molt més. Que injust, que cruel és el fet de viure.