Vaig néixer el dia 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a l’escola de Santa Madrona. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, Un enemic del poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.
Sóc, com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist i viscut. Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. 
Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.
Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé
sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.

Jo no vull allistar-me sota cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una vida millor.  Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i-tres que no passen de deu.

Joan Salvat-Papasseit