"A ver si pueden enterarse si el coche del señor presidente del Gobierno está por ahí volando puesto que no sabemos nada y pasaba por ahí hace unos momentos", la premonitòria frase és del comandament que coordinava per ràdio les primeres indagacions policials després de l'atemptat que va costar la vida a Luis Carrero Blanco. Era el matí del 20 de desembre de 1973 i ETA acabava de fer explotar 100 quilos de dinamita al carrer Claudio Coello de Madrid al pas del cotxe oficial del que, en aquest moment, era el número dos de Francisco Franco, el dictador.

 Després del desconcert inicial, als pocs minuts es va saber que, efectivament, el pesat Dodge 3700 GT negre, matrícula PMM 16.416, havia volat literalment pels aires caient al pati interior d'un convent. H20, que així s'identificava per ràdio el comandament policial, havia encertat. Contra tota lògica, el que semblava impossible era el que havia passat, el cotxe va ascendir per l'efecte de l'explosió 30 metres per caure després deu i posar-se amb violència en una terrassa d'un pati interior.

 Espanya va quedar paralitzada per la incertesa i la por. Franco i el seu règim, als quals restaven tot just dos anys de vida, van acusar el cop i van reaccionar amb ràbia i violència. I en la memòria col·lectiva va quedar la foto d'un gran esvoranc ple d'aigua i cotxes destrossats. Un forat negre que es va convertir en el principi de la fi d'una dictadura que tristament encara no ens hem tret totalment de sobre.

 Més de 43 anys després que el Dodge del president estigués "per aquí, volant" -quin curiós comentari-, Cassandra Vera ha estat condemnada per fer uns acudits a Twitter sobre Carrero i les circumstàncies de l'atemptat. Gairebé tothom dona la culpa de l'disbarat a l'article 578 del Codi Penal, reformat pel PP gràcies a la seva majoria absoluta. I sí, el legislador per descomptat va estar molt desafortunat en la seva redacció, però no podem obviar que darrera de les sentències hi ha jutges, en el cas concret que ens ocupa un jutge ponent, Juan Francisco Martel Rivero, i dues jutgesses, Carmen Paloma González Pastor i Teresa Palacios Criado, tots ells magistrats de la Sala Penal, secció 4a de l'Audiència Nacional.

 Si mirem succintament en l'historial d'aquests magistrats trobem algunes perles que ens ajuden a comprendre l'acarnissament (un any de presó i set d'inhabilitació) de la sentència de Cassandra.

 El 2009, el jutge Martel i la jutgessa González Pastor, al costat de la també jutge Murillo, van absoldre del delicte d'injúries a Francisco José Alcaraz, expresident de l'Associació de Víctimes del Terrorisme, que havia acusat -comparin les floretes amb els acudits de Cassandra- José Luis Rodríguez Zapatero, en aquest moment president del govern, aquest sí, democràtic, de ser "còmplice d'ETA", "preparar comunicats de la banda" i de "permetre i fomentar" el seu xantatge. El diari El País, a la seva pàgina editorial, els va dir picaplets i va qualificar la sentència de "barroer disbarat".

 El 2007, de nou Martel i González es van veure implicats en una polèmica amb la Fiscalia a compte d'un judici contra Arnaldo Otegi. La bronca va pujar tant de to que en una nota dels fiscals es va arribar a dubtar de la manca d'imparcialitat dels magistrats.

 Molt abans, el 1997, la Comissió Disciplinària del Consell General del Poder Judicial va obrir una investigació per irregularitats en la tramitació d'una demanda en què estava implicat un magistrat. Un dels jutges investigat era Juan Francisco Martel, que en aquests moments estava destinat a Canàries.

 I més a prop en el temps, en 2015, quan el ple de la Sala Penal de l'Audiència Nacional va acordar apartar els magistrats Enrique López i Concepció Espejel del tribunal que anava a jutjar la primera part del cas Gürtel, atès que les seves relacions amb el PP podien restar-"aparença d'imparcialitat", en ambdós casos el jutge Martel va votar en contra que se'ls apartés.

 De nou el 2015, una decisió de l'Audiència Nacional, avalada per la jutgessa Palacios i el jutge Martel, va frenar en sec la investigació de la trama suïssa del cas Gürtel quan el jutge Pablo Ruz i la Fiscalia Anticorrupció es disposaven a rastrejar més dades de els comptes de Luis Bárcenas.

 Suposo que totes les decisions d'aquests magistrats atendran a la literalitat de les lleis. Però la llei, a més de justa, per ser creïble ha de semblar-ho. I els que la imparteixen, per ser respectats, haurien de fugir de l'acarnissament i l'arbitrarietat. Gumersindo Lafuente - eldiario.es