Aquest escrit de la setmana passada de Francesc-Marc Álvaro a la Vanguardia toca el tema de la corrupció des d'una vessant molt interessant: "no és el poder el que corromp, sinó la por". Per cert, que quan parlem de corrupció, el País Basc no hi surt, vol dir que no n'hi ha o possiblement ho facin molt més bé que la resta, o com deia un polític mexicà: yo robo poquito.

"Ignacio González cau. És una peça més de l'oasi madrileny d'Esperanza Aguirre. El català no era l'únic oasi, és clar. Ni el valencià. Ni l'andalús. Ni el gallec, que mai s'esmenta. Com és que la Comunitat de Madrid ha generat tants espècimens fora de control? La Nobel Aung San Suu Kyi ha deixat dit que "no és el poder el que corromp, sinó la por". És un bon punt de partida. Una hipòtesi: González tenia por, com Granados, com la vintena d'antics càrrecs populars madrilenys amb assumptes pendents amb la justícia. Tenien por i per això es van corrompre. I de què tenien por?

Les telesèries nord-americanes ens han acostumat a una visió de la corrupció que no ens serveix molt per a entendre el pessebre ibèric. Els nord-americans són de línia clara, fins i tot quan simulen no ser-ho, com a House of Cards. Les faules contemporànies en què els corruptes generen un univers de sentit que supera la malifeta són massa estilitzades per il·luminar les nostres notícies amb una mica de la veritat higiènica de l'artifici artístic. Els ianquis sempre acaben -inevitablement- arrossegant el conte de corruptes i serens cap a la conspiració. És el pes de la història: que si Lincoln, que si Kennedy, que si Nixon, que si les falses armes de destrucció massiva... El corrupte és poca cosa si no és també un conspirador. No oblidem que la compra de vots va ser una pràctica habitual en la construcció de la democràcia americana. La idea de la República era tan potent i tan sòlida que suportava aquestes disfuncions. En canvi, la corrupció estructural de la Restauració i el caciquisme van servir per aïllar una societat de la modernitat i la van abocar, inexorablement, a la dictadura.

Quin és el tipus de por que corromp el polític espanyol? Suposem, en primer lloc, la por a semblar imbècil, si no participa del festival. Suposem, en segon lloc, la por a quedar a la intempèrie, perquè la cadira no és fàcil de conservar. Suposem, en tercer lloc, la por a assumir els límits d'una tasca que no té -no hauria de tenir- el tipus de recompensa d'altres activitats. I, com és lògic, la por a la desfeta i la foguera, que beu d'una tradició caïnita i picaresca, encara no refutada per l'assentament d'una nova cultura política que arrenca -siguem generosos- de 1975. És diferent el polític català? No gaire. Per exemple: darrere de la dura confessió de Pujol sobre l'herència del seu pare el que hi ha és por. Molta por, llargament acumulada. L'expresident ho va explicar al Parlament.

Aguirre no va saber o no va voler contenir la por més corrosiva dels que formaven part del seu cercle de confiança. Avui, la por ocupa, potser, tot l'espai de l'ambició en els quals exerceixen el poder sense donar-se compte de la seva irrellevància."