En això de la corrupció hi ha diversos tipus de corruptes, els que roben per el partit. els que ho fan per us propi, o els mig i mig. Curiosament els primers es doten d'una certa legitimitat, com si la cosa no anès amb ells, mentre que els segons simplement no s'ho pregunten, ho fan, i sovint s'en vanten, com seria el cas d'un que ara ha aparegut de nou als papers amb la 'operación Lezo', posem que parlo de Eduardo Zaplana.
Hi ha els qui roben per finançar el partit i es queden una comissió per les molesties o els serveis prestats, i tambè hi ha els que estant al mig del sarao pensen que si no fan l'egipci, igualment quan es descobreixi el pastis els hi tocarà el rebre i per tant amb la butxaca plena, la decepció sempre serà menor.
En el segon supòsit del corrupte per us de fruit propi, el que el perd, a banda de la ostentació, és l'excés, el robar massa, i no robar poquito, com deia un alcalde Mexicà, i potser en alguns casos com Rato, és una malaltia, sino no s'enten lo de les targetes Black.
Fa molts anys, el comptable d'una Empresa Textil important de Sabadell, va morir d'un infart poc abans de jubilar-se. Qui el va substituir en preparar la setmanada (abans es cobrava per setmanes i en efectiu en un sobre), es va estranyar que l'import total de les nómines eren 100 pessetes menys que les setmanes anteriors. L'home va repasar la suma varies vegades i sempre li donava el mateix, 100 pessetes menys, fins que en repasar les nómines de setmanes anteriors es va adonar que el seu predecessor inflaba en 100 pessetes el total i aquestes 100 pessetes se les embutxacava, però com la quantitat era petita (robar poquito) ningú ho havia sospitat i menys encara adonat. Però d'això fa molt de temps, ara s'ha perdut la mesura i la decència.