L'equívoc de l'amor ve de que un és feliç i infeliç al mateix temps, el sofriment iguala la voluptuositat en un remolí unitari. És per això que la desgràcia en l'amor creix a mesura que la dona comprèn, i, per tant, estima molt més. Una passió sense límits fa lamentar que els mars tinguin fons, i és en la immensitat del blau on un sacia el desig d'immersió en l'infinit. Almenys, el cel no té fronteres i sembla estar a la mesura del suïcidi.

L'amor és una necessitat d'ofegar-se, una temptació de profunditat. És en això que s'assembla a la mort. Així s'explica que només les naturaleses eròtiques posseeixin el sentit del finit. Estimant, es descendeix fins a les arrels de la vida, fins a la fredor fatal de la mort. A l'abraçada no hi ha raig que pugui traspassar-la, i les finestres s'obren cap a l'espai infinit, a fi que un pugui precipitar-s'hi. Hi ha molt de felicitat i infelicitat en els alts i baixos de l'amor, i el cor és molt estret per a aquestes dimensions.

L'erotisme emana més enllà de l'home, el qual el satisfà, i el destrueix. És per això que, aclaparat per aquestes onades, deixa passar els dies sense adonar-se que els objectes existeixen, les criatures s'agiten i la vida es gasta, doncs, atrapat en el somni voluptuós de l'Eros, amb molt de vida i d'amor, ha oblidat una cosa i l'altre, de manera que en despertar de l'amor, als esquinçaments innegables, segueix un ensorrament lúcid i sense consol.

El sentit més profund de l'amor no es troba en el "geni de l'espècie", ni tampoc en el depassant de la individuació. ¿Tindria l'amor aquestes intensitats tempestuoses, aquesta gravetat inhumana, si fóssim simples instruments on personalment ens perdríem? ¿Com admetre que ens comprometríem amb patiments tan grans, únicament per ser víctimes?

Els sexes no són capaços de tant renunciament ni de tant engany. En el fons estimem per defensar-nos del buit de l'existència, i en reacció a això. La dimensió eròtica del nostre ésser és una plenitud dolorosa, pròpia per omplir el buit que està dins i fora de nosaltres. Sense la invasió del buit essencial que corroeix el nus de l'ésser i destrueix la il·lusió necessària a l'existència, l'amor seria un exercici fàcil, un pretext agradable, i no, per cert, una reacció misteriosa o una agitació crepuscular. La res que ens envolta pateix la presència d'Eros, que també és enganyós i atempta contra l'existència. De tot l'ofert a la sensibilitat, almenys el buit és l'amor, al qual no es pot renunciar sense obrir els braços al buit natural, comú, etern. Havent-hi així un màxim de vida i mort, l'amor constitueix una irrupció d'intensitat en el buit.

Tota aquesta intensitat és un atac al buit.

¿Suportaríem el patiment de l'amor si aquest no fos un arma contra l'avorriment còsmic, contra la podridura immanent?
Per ventura lliscaríem cap a la mort, en l'encantament i els sospirs, si no trobéssim en això un mitjà de l'ésser cap al no ser?  - EMIL MICHEL CIORAN

Només l'amor i la mort donen sentit a la vida.(Edmon Jabés)