MAN, EL FILL DEL NEPTÚ


Es compleixen 15 anys de l'enfonsament del Prestige, el dels filets que semblaven de plastilina i es solidificaríen, segons un tal M.Rajoy. L'epicentre del sofriment immaterial del Prestige es pot situar a Camelle, un petit port de Costa da Morte. El 2002 tenia 1.054 habitants, segons l'Institut Nacional d'Estadística. Avui compta amb 795, pel que la seva població va baixar un 25%.

Un dels que falten va morir de pena. Va ser Manfred Gnädinger, conegut com Man. Nascut a Radolfzell, Alemanya, el 1936. va arribar a Camelle el 1961, quan es celebraven les festes de l'Esperit Sant. Es va quedar i, segons expliquen, després del desengany amorós que va tenir amb una mestra del poble, es va convertir en un anacoreta vegetarià. Vestit amb el seu taparrabos, tant a l'estiu com sota el gairebé etern temporal hivernal, vivia en simbiosi amb el mar, dedicat a la seva obra escultòrica, que amb les seves boles de pedra i els seus vius colors embellia l'entrada a la dàrsena.

"Amb el Prestige, Man es va deixar anar. Va abandonar el seu tractament mèdic i es pot dir que va morir de pena", comenten tres dones davant la porta del forn, molt a prop del Museu de l'Alemany, que recorda al veí més famós de Camelle. La seva casa, envoltada per les seves escultures, es troba a uns centenars de metres més enllà, ara mateix en obres de reconstrucció, ja que els temporals dels últims anys ho van deixar tot en ruïnes. "Ja no hi era ell per cuidar-ho cada dia, per anar col·locant el que es trencava i afegint coses noves", explica el percebeiro i pescador Gabriel Paredes Castro.

Imatge d'una de les escultures de Manfred Gnädinger, conegut com Man (Óscar Corral)
Fa quinze anys en aquest mateix lloc Gabriel es va fer famós, com el nen de nou anys que no va tenir vergonya a parlar clar davant els micròfons i les càmeres. El plató principal des del qual es va retransmetre la catàstrofe va ser Muxía, el poble en el qual, a l'alba del 14 de novembre de 2002, els veïns van veure des dels seus finestres la silueta del Prestige, mentre el Govern assegurava que el tenia controlat en alta mar, el que va evidenciar la primera de les mentides de la catàstrofe. Fisterra i Carnota van ser altres escenaris principals en el relat televisiu, mentre Camelle va tenir la seva quota secundària, la de la pena de Man que plorava la desgràcia de la seva vida tenyida del fuel que asfaltaba l'oceà. "M'agradaria pensar que sóc fill de Neptú, que va sortir de la mar, d'una ona. Lliure, sense cos", va declarar Man  1986 a la Ràdio Galega - lavanguardia.com.

EL NEN CINC MIL MILIONS


En un dia de l'any 1987 va néixer el nen Cinc Mil Milions. Va venir sense etiqueta, així que podia ser negre, blanc, groc, etc. Molts països, en aquest dia van triar a l'atzar un nen Cinc Mil Milions per homenatjar i fins per filmar i gravar el seu primer plor.
No obstant això, el veritable nen Cinc Mil Milions no va ser homenatjat ni filmat ni cas va tenir energies per al seu primer plor. Molt abans de néixer ja tenia gana. Una fam atroç. Un fam vella. Quan per fi va moure els seus dits, aquests van tocar terra seca. Quarterada i seca. Terra amb esquerdes i esquelets de gossos o de camells o de vaques. També amb l'esquelet del nen 4999999999.
El veritable nen Cinc Mil Milions tenia gana i set, però la seva mare tenia més gana i més set i els seus pits foscos eren com terra exahusta. Al costat d'ella, l'avi del nen tenia gana i set més antigues encara i ja no trobava a si mateix ganes de pensar o creure .
Una setmana després el nen Cinc Mil Milions era un minúscul esquelet i en conseqüència va disminuir momentàniament l'horrible risc que el planeta arribés a estar superpoblat .

Mario Benedetti - 20.11.18 - dia de la infancia.

ÉS D'ELLS


M'informa el corresponsal a BCN, que no pot deixar comentaris al bloc, finalment ho ha acabat fent via google. 

Diria que la cosa, com deiem abans quan la tele no anava bé 'és d'ells' o sia de blogger, atès aquest matí es podien deixar comentaris sense cap mena de problema.  Aqui 'a la carta de ajuste' es on sortia el rètol de 'rogamos disculpen esta interrupción en nuestro programa'


SOSTÉ GREGORIO MORÁN

Es por estar d'acord o no amb la opinió de Gregorio Moran, amb la seva visió de la situació a Catalunya, pero cal escoltar-lo o en aquest cas llegir-lo. A el diario.es l'han entrevistat.

"La situación en Catalunya está sacando a flote odio en una sociedad que se jacta de ser tranquila y pacífica"
El escritor y periodista Gregorio Morán (Oviedo, 1947) presenta Miseria, grandeza y agonía del PCE (Akal). Un libro reeditado que cumple ahora tres décadas. La obra de Morán, como todas las suyas, es un reportaje largo, erudito, prolijo en detalles, del principal partido en la dictadura y de su crisis a partir de la Transición.

Morán desarrolla un retrato crítico de sus principales dirigentes, de los procesos históricos en los que vivieron –muchos de los cuales él vivió en primera fila–, y del contexto en el que se pactó una Transición, de 1978, cuya arquitectura institucional parece sufrir con su 40º cumpleaños.
Morán fue despedido a la vuelta del verano de La Vanguardia, donde publicaba un artículo semanal desde hacía 30 años, "víctima del procès", explica. Un procès con el que es muy crítico, y que le trae a la memoria un poema de Pier Paolo Pasolini de 1968,  Il PCI ai giovani, sobre las protestas estudiantiles de aquel año en el que el autor empatiza con los policías más que con los estudiantes, porque los primeros "viven con un salario miserable" y los otros "están mantenidos".

¿Por qué la reedición del libro? ¿Qué está pasando en la actualidad para un libro que retrata de forma crítica el periodo de la Transición tenga interés?

En primer lugar, desempeña un papel importante la propia editorial, que estaba interesada en ese libro inencontrable que había tenido una vida si no azarosa, sí irregular. El libro es del año 1986, y fue creciendo en interés conforme se ocultaba. Ahora, los libros de viejo están a unos precios absolutamente hiperbólicos.
Yo creo que hay un interés por una parcela de la historia de la izquierda española tan capitidisminuida la pobre últimamente, y el libro viene a incidir en esa historia. Un pasado que parece de hace un siglo, pero que no es de tanto tiempo: del 86 hay poco más de 30 años. Pero lo más llamativo es que los protagonistas de esa historia han tenido una vida azarosa que les ha llevado desde la extrema izquierda, en algunos casos contra el revisionismo del PCE, hasta la extrema derecha del PP. No hay que olvidar que en España no existe una extrema derecha como partido porque está subsumida en ese partido de centro derecha que es el PP, que lo recoge todo siguiendo la norma que marcó la UCD de Adolfo Suárez. Es un retrato de época.

Sí, claro, sí, eso ya va con uno.

Recordando los Mandarines, también, es esa forma periodística de reportajear una época en la que casi no queda títere con cabeza.

Es que los títeres eran muy títeres.

¿Por qué añade "agonía" al título del libro?

Cuando lo escribo en 1986 es miseria y grandeza, pero visto en perspectiva, en la parte última, es una agonía. Fue irrecuperable. Ya Izquierda Unida no tiene nada que ver con lo que era el PCE, y los restos del PCE pues es una cosa que está ahí como restos del naufragio, como un pecio. Yo creo que había que añadir lo de la agonía, porque en principio en 1986 no era obligatorio pronosticar el final, y ahora es una obviedad.

Es muy crítico también con el nivel intelectual de los líderes históricos del PCE, como Dolores Ibárruri, José Díaz, Santiago Carrillo... ¿Han faltado grandes teóricos marxistas al frente del PCE como sí hubo en otros partidos comunistas europeos?

La crisis de la PCE es un antecedente de otras crisis de partidos comunistas europeos. La fragilidad intelectual del PCE, caracterizada por la propia fragilidad intelectual de Carrillo, de [Fernando] Claudín, es una imagen de marca, es una huella que está ahí. Hombres como [Manuel] Sacristán, que podrían haber introducido quizá elementos de racionalidad, o [Manuel] Vázquez Montalbán u otros, no muchos más, no tuvieron ningún peso.

El peso, no hay que olvidarlo, lo tenía Carrillo. Cuando saca un libro infumable, Eurocomunismo y Estado, absolutamente deleznable intelectual y políticamente, y los críticos dijeron que era una aportación al pensamiento de la izquierda mundial... Cuando pasa eso, uno piensa que nuestra base intelectual está ahí reflejada: no le vamos a pedir tampoco al PCE goyerías que están fuera de la realidad, porque el PSOE ha tenido un montón catedráticos de universidad, que, con todos mis respetos, la inmensa mayoría desempeñan cargos funcionariales: una inteligencia vicaria de quien les puso en la cátedra.

No creo que sea significativo solo del PCE, sino más general de una de las maldiciones de este país, que intelectualmente la izquierda es tan pobre como la derecha y, en ocasiones, más.

Y a menudo a gusto cerca del poder.

Intelectualidad y poder, ya lo he intentado explicar con El Cura y los Mandarines: el poder da relumbrón, todo lo que la sociedad no te da. Y más. En los cambios que se produjeron en la inteligencia de la izquierda en la Transición, que era entonces la izquierda más radical hasta ahora, son de poder. El poder que no les hizo caso y que sigue sin hacérselo, pero que sí les da privilegios o concesiones o beneficios de élites que hay que pagar. Y que se paga con la aceptación del "pensamiento dominante".

¿La crisis del PCE en la Transición tiene que ver con las concesiones programáticas o con que la imagen de que quien pilota el partido es de los años 30?

Yo creo que la parte segunda es la más adecuada. La gran paradoja del PCE es que es el partido más joven en la España del 77, tanto como que sería el que suministraría los cuadros políticos al PSOE en los años por venir. Ese partido se presenta en junio de 1977 con las candidaturas más viejas, arcaicas y putrefactas que uno se pueda imaginar. A partir de ahí, ese elemento no fue suficientemente analizado por nosotros. Para una parte de los analistas o militantes, se consideraba una paradoja, pero tenía una explicación: para gente como Carrillo, la Transición y las elecciones del 15 de junio de 1977, hasta que el PSOE domina en octubre de 1982, consiste en ver pasar el último vagón del último tren: o coges ese tren en las condiciones que fueran o no pasa otro.

Nosotros teníamos una vida por delante, ellos tenían vida por detrás. Esto se convierte en una radiografía del PCE. ¿Cuál es el gran éxito del PSOE? Que no tenía ningún pasado. ¿100 años? No tenía nada, el pasado eran Llopis y compañía, ellos estaban virginales en todos los sentidos.

Julio Anguita a veces lo comenta: que fue clave el dominio del partido del exterior, mientras en el PSOE fue el del interior.

Eso es evidente. Es un rasgo definitivo. Pensaban en la posibilidad de una egregia y brillante jubilación. Y la figura de Carrillo ahí es fundamental. Él es la esencia de ese fenómeno. Ellos se han dedicado a la política desde los 16 años ¿y no has sido ni ministro y te vas a morir?

El libro tiene tanto detalle que no es suficiente con el archivo del PCE. ¿Quién le ayudó?

Mi historia, la gente con la que viví, y el haber vivido en primera persona con una buena parte de los protagonistas de esta historia.

Dicen que Romero Marín le echó una mano.

No, imposible. Nadie que lo conociera, que no queda precisamente bien en el libro, puede imaginarse haciendo confidencias. Yo he trabajado con él, pero era un coronel de tanquistas.

El Tanque, le llamaban.

Era el Tanque.

El actual líder de IU, Alberto Garzón, también es crítico con Carrillo. ¿Cree que representa un mayor nivel intelectual que echaba en falta en la historia del PCE?

Yo no le conozco. Conozco lo que aparece, no lo sé. No sé tampoco su edad. Es muy joven.

¿Y el grupo de líderes de Unidos Podemos, además de Garzón, con Iglesias y otros, que vienen de la universidad? ¿Hay un salto teórico?

Yo creo que sí. Es verdad que hay mejor formación, pero la política también requiere una veteranía que esta gente no tiene. Cómo está administrando Podemos la crisis de Catalunya es una prueba inequívoca de inmadurez política, tanto de los dirigentes como de los cuadros. No entro en si aciertan o no aciertan, pero sí en la falta de unas orientaciones que producen la veteranía. Seamos sinceros. Rajoy gana porque ya es el único veterano que queda, los otros han ido cayendo.

Hasta el mismo Aznar cuando se queja de Rajoy, hay que recordarle que si llega a poner a los otros candidatos que tenía en su famoso cuaderno, no me quiero ni imaginar a Rato haciendo de Rajoy, entre otras cosas porque estaría en la cárcel.

La veteranía no es todo como creía Carrillo, que creía que con eso bastaba, pero sí es imprescindible en política. Y a esta izquierda le falta curtirse. El problema es que curtiéndote te puedes resquebrajar, es muy difícil la situación. No es eso de que vamos a simular, aquí te la vas a jugar.

También la situación de ahora es muy complicada.

Exige talento, sí, y veteranía. Y aquí es el arte de la improvisación. A lo mejor la política futura se caracterizará por esos rasgos, pero no lo veo. Lo cierto es que lo que significó el PCE se ha desparramado en los diferentes grupos. Simplemente la formación de las élites políticas debe todo al PCE, desde la derecha a la izquierda.

¿Deberían disolverlo?

¿No está disuelto ya?

Hay cuotas, militantes, el Mundo Obrero, la fiesta anual...

Eso es como un club, ¿no? Hay gente que juega al golf, que le gustan los caballos...

A veces surge el vértigo de que una svolta della Bolognina a la española acabe como en Italia, sin fuerza marxista organizada.

Italia en política merece un respeto. Y en medios de comunicación, también. Aquí nos hemos dado de bruces con situaciones impensables. El partido que ha representado mejor la modernización de la derecha ha sido el PSOE, que gana las elecciones de octubre de 1982 con un programa radical de izquierda, en muchos aspectos rupturista, que luego no cumple. Si hoy me preguntaran qué queda del PCE, y yo sigo los medios, no sabría qué queda como PCE organizado, como estructura partidaria.

Lo que está pasando ahora con Catalunya, ¿hasta qué punto tiene que ver con una crisis del régimen del 78?

Tiene mucho que ver con una crisis de régimen catalán, poco trasladable al resto. Hay un jalón definitivo en la situación de Catalunya que dispara los acontecimientos: cuando se comprueba que el president de la Generalitat es un chorizo. El descubrimiento de Pujol como chorizo, no por sabido por minorías, no dejó de conmocionar a la vida política catalana. Y ahí empieza todo. No hay que olvidar que una de las exigencias de los indepes más egregios de la antigua Convergència es que la independencia significa una amnistía, cosa aceptada hasta por la CUP.

Entre realidad y tapadera, la situación en Catalunya es muy diferente a como la estamos explicando.

¿No tiene tanto que ver con un concepto de país España?

Acabará teniendo que ver, pero es más el agotamiento de la clase política catalana. Ellos han tenido que cambiar de nombre el partido, esto solamente ocurrió con el PCE.

Y con AP.

Sí, pero AP y los magníficos duraron poco. Ya se consolidó como PP. La clase política catalana tiene una responsabilidad histórica y el pujolismo, también. Y mientras no veamos eso, no veremos el trasfondo auténtico de la situación.

Y ahí está esa expresión insólita y hasta divertida si no fuera patética, de políticos catalanes: nos vamos porque no nos quieren. El elemento de que te quieran o no en política... He planteado que fleten tres barcos desde Buenos Aires con psiquiatras y psicoanalistas que allí sobran y aquí faltan, para dar dosis de tranquilidad, de eliminar ese complejo de inferioridad... ¿Que no nos quieren? ¿Pero qué tiene que ver eso con la política? Yo nunca me he planteado si quiero o no quiero a mi vecino, es mi vecino, y sería raro que me tocara el timbre en mi casa y me preguntara si le quiero. Llamaría a urgencias.

Es una insistencia en este momento acojonante: si no nos quieren, nos vamos. ¿Tienen que mandarnos flores? Si tú tomas las calles, no te van a quitar con claveles. A ver si nos aclaramos: ahora queremos las revoluciones con tranquilidad 2.0. Pero usted va a pelear. Los otros nos dan duro, dicen. Pero, ¿para qué está la Guardia Civil? ¿Para mandarte a casa con flores?

Esa especie de buenismo... La izquierda buenista es más estúpida que la derecha buenista. Porque la derecha buenista sabe cómo conservar el poder y el dinero. Pero la izquierda buenista no tiene nada que conservar más que su propia estupidez. Ser de izquierda buenista es una cosa... Niega la lucha de clases, niega todo. Una de las cosas más llamativas: en Catalunya ha desaparecido la lucha de clases, porque estamos todos, en palabras de Montilla: "Zapatero, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya". A mí me dice un tío eso de España y no le voto en la vida.

Se han transmutado los valores, todo esto se ha desparramado, no estamos pudiendo decir lo que debemos decir. No puede ser. No puede usted de pronto decidir que la lucha de clases no existe. Lo que ocurre es que hay clases abducidas por la hegemonía catalanista.

A mí los tuits me recuerdan a los váters públicos: "Tonto el que lo lea"; "me cago en tu madre"... Si me atuviera estrictamente a lo que dicen de mí, estaría deseando que me quisieran. Pero no es mi problema. No necesito que me quieran todos los días a todas las horas. Y si me dedicara a la política, sabría que tengo una base que me sustenta pero otra que tratará de machacarme.

¿Cómo se resuelve esto?

Los navajazos seguirán, las cuchilladas de uno y otro. Y yo a lo mejor escribo esta semana sobre el diálogo, pero qué manía. Me acuerdo de Gemma Nierga cuando lo de Lluch. ¿Parando a los tíos en el garaje para dialogar con unos tíos que te van a pegar un tiro en la nuca?

Usted quiere dialogar porque no quiere conflictos, porque no está involucrado en la pelea, porque quiere vivir en paz, y que maten a los demás... Pero dígalo todo. Usted no llega a esa situación para dialogar. ¿Sobre qué dialogamos? Uno con la Constitución y el otro con la independencia. ¿Está dispuesto a bajarse el burro? Está en una bici de piñón fijo, si no pedalea, se cae.

La cantidad de tópicos... ¿Dialogar? Usted dialoga con unos tipos que han considerado que quieren romper con el statu quo y están en su derecho, pero lo que no puede ser es que cuando vienen mal dadas y cuando el Estado reacciona, dices: vamos a dialogar. Pero, ¿sobre qué? Hay hechos consumados.

¿No podría haberse hecho algo distinto que el 155?

Sí, pero con tiempo. No ahora, ahora ya no. Porque ya la cosa está disparada, ahora es imposible. Porque Rajoy ha intentado por todos los medios no aplicar el 155: ha puesto más medios Rajoy para no aplicar el 155 que los otros para que lo apliquen. Pero una vez que venga la ola, hay mucha gente que no sabe nadar y que lo va a tener muy crudo. Y Rajoy no es el más duro de la cuadrilla, y que una situación política fuera de control significa que se va la sociedad capitalista que te está subvencionando a ti. El problema del PDeCAT, antigua CDC, es que ha matado la gallina de los huevos de oro, y que parece que va a disputar a ERC y la CUP las bases sociales.

Y eso que en España se han elegido siempre presidentes con 40 años, salvo Rajoy. Y a menudo también se estigmatiza el político profesional.

Primero, porque la política está mal considerada, y esto es una herencia del franquismo: haga como yo, no se meta en política. Pero los instrumentos pedagógicos de esta sociedad se limitan a las tertulias: tú discutes con un tío que es un analfabeto, tiene cultura visual. El tiempo que dedica la izquierda más radical a incidir en los medios visuales, yo no sé si a la larga eso será bueno para la sociedad, pero para ellos es malo.

¿Por qué?

Es una prueba de que todos somos lo mismo, que en un debate no gana el que tenga los argumentos más sólidos, sino el que sepa vender la moto con mayor eficacia. Los medios de comunicación han tendido a liquidar las hemerotecas, eso quiere decir que todos somos presentistas: no existe más que el presente.

El periodista y escritor Gregorio Morán.
El periodista y escritor Gregorio Morán. MARTA JARA
¿Qué papel desempeñan los medios a su juicio?

No muy feliz. Tenemos los medios más deleznables de Europa. En Catalunya queda la subvención y un magma que lo recubre todo, que es la opinión mayoritaria. Opinión mayoritaria según los sondeos, que están hechos para quien los paga, lo cual es un principio básico de la termodinámica social.

El desprestigio de los medios de comunicación en España es directamente proporcional a la actitud de los propios medios. Económicamente son de una fragilidad absoluta, viven de la subvención, y no puedes tener unos medios independientes si no te puedes subvencionar a ti mismo. Aquí tienen intereses los patronos que consideran cómo sacar dinero al Estado. En el caso de Catalunya es escandaloso porque la subvención abarca todo, y en el caso del resto, primero está la precariedad: significa que los salarios que se están pagando son de miseria y que no se hacen reportajes, no hay corresponsales, se depende de las grandes cadenas...

La situación de los medios de comunicación es de caída general, en un momento en el que la gente está feliz de haberse conocido con las redes. ¿Cuánto durarán las redes? Se cansarán, porque las redes tienen un límite. El poder decir las tonterías que quieras gratuitamente llegará un momento en el que eso no tenga más sentido que en su propio ombligo, pero eso no tiene ningún valor a la larga. Nadie contempla todavía la caída en picado de las redes, pero caerán como cae todo.

Además, las redes no pueden sustituir a los medios de comunicación convencionales. El poder está en el papel: el papel es caro y exige la lectura, lo otro exige la visualidad, que es otra cosa.

Volviendo a la historia del PCE y Catalunya. A menudo se compara a los comunes con el PSUC.

No tiene nada que ver. El PSUC era un partido, los comunes es una amalgama de personajes, de mayor o menor cuantía. No tiene nada que ver.

¿No heredan esa tradición?

No, no se hereda. Estamos viviendo una crisis del partido convencional, y manejar las amalgamas de grupos como los comunes o como Podemos, es una experiencia nueva, que exige talentos y una cosa que no gusta: personalismos muy fuertes, esa variante del populismo que son las personalidades fuertes que unen. Cuando se toman decisiones, no pueden convocar al soviet, no le sirve. La asamblea es cojonuda, pero, ¿quién ejecuta? ¿Siempre ejecuta la derecha? ¿Usted no gobierna, usted discute del gobierno? Eso ya lo teníamos aprendido del siglo XIX. Esos instrumentos políticos, que la gente piensa que por ahí está el futuro, el presente ya lo están teniendo difícil.

Tienen un momento de ascenso y éxito arrollador, pero esos instrumentos están hechos para sociedades como los verdes alemanes, sociedades institucionalizadas donde las sorpresas vienen de fuera. Pero aquí, ¿donde hay que tomar decisiones?. Ese es el riesgo de las izquierdas con Catalunya, que hay que tomar una posición con validez como mínimo que dure algo más que unas horas.

Ellos están con el referéndum pactado, ¿no? Otra cosa es qué votarían cuando lo hubiera.

Sí, claro, pero es poco probable la primera parte, pero cuando tú has apoyado el referéndum no pactado, es muy difícil ese peso de tu verdad en el referéndum pactado. Porque tú has apoyado...

Lo llamaban movilización.

En eso el lenguaje da para todo. Llámalo como quieras, pero tú no has dicho que no al referéndum no pactado si no es con la boca pequeña. Es muy complicado. No son asambleas de la universidad. Seamos serios: yo no me imagino a la izquierda, incluido el señor Sánchez, abordando una situación como la de Catalunya.

No quiere decir que Rajoy lo esté haciendo mal, bien o regular. Pero se lo ha pensado. Otra cosa es que no piense lo que yo pienso. Pero me imagino a Sánchez en una situación así y me aterrorizo: no sabe ni cómo dirigir su propio partido. Y no digamos ya los comunes: lo de Colau no sé qué réditos electorales va a tener. Pero ese intento de que te quieran todos es muy difícil.

Vamos a unas elecciones en Catalunya, pero nada dice que vaya a cambiar la radiografía del voto. Las urnas las carga el diablo. Ya sé que esto está mal decirlo así brutalmente, pero mi confianza en el voto popular es muy relativa. He vivido situaciones en las cuales me recuerda mucho a esa gente que cuando detienen a un asesino dicen que le cuelguen, que me lo dejen a mí. No sé quién es peor, si el asesino o el asesino voluntario. La capacidad de linchamiento de la población.

Ahora los estudiosos más razonables están introduciendo una variante muy rica, que es la introducción del odio, que no existía hace 20 años. El odio ya es una categoría política en muchos países, y en sociedades como la catalana del buenismo, el odio está palpable e indiscutible. No hay empatía con lo que tú digas. Al contrario, si pueden, te machacan. Cuando dicen 'somos pacíficos', claro pero si no te pones en su camino.

¿Podemos hacerle escraches a la derecha con impunidad sólo porque tenemos razón? Nosotros tenemos razón y por tanto tenemos derecho: eso me recuerda viejas épocas. Si usted no quiere que saque una bandera, no me saque la suya. ¿Y cómo hacemos las protestas? Hay mil maneras, pero si usted quiere dominar la calle, está usted o la policía. La policía está para eso. Que no cumple la policía su finalidad, pues tendrá que cumplirla usted y habrá que detener a la policía. Usted sabrá lo que hace.

Por eso te digo que la veteranía es un grado, y no es que sea positivo, pero hay lecciones que ya las di y las aprendí hace muchos años. Una situación como la de Catalunya está sacando a flote odio en una sociedad que se jacta y se jactaba de ser pacífica, tranquila.

Yo soy una víctima colateral del procès. No olvides que el comité de empresa de La Vanguardia, que es indepe, mandó una carta al director pidiendo que mis artículos fueran censurados. Esto ni en el franquismo. Eso muy bestia, es haber cruzado una línea de fuego.

LES FRONTERES D´EUROPA


... si les hagués dibuixat un colonitzador europeu.

Una de les coses que més xoquen en veure un mapamundi per primera vegada és la sorprenent precisió de les fronteres dels països africans i d'Orient Mitjà, especialment en comparació amb els accidentats límits d'Europa i l'Extrem Orient. Com és possible que tres països saharians, com Mali, Níger i Txad tinguin exactament la mateixa forma i estiguin dividits per unes fronteres rectilínies de milers de quilòmetres de llargues?

Per respondre aquesta pregunta cal anar-se'n a Berlín el 1885 i seure a la taula amb els capitosts de les potències europees de l'època -França, Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica- repartint-se el botí d'Àfrica amb esquadra i cartabó, traçant fronteres artificials i dividint ètnies, rius, ecosistemes i accidents naturals.

D'aquella pols, aquests llots: molts dels conflictes interètnics que arrossega l'Àfrica i l'Orient Mitjà avui dia (inclosa la sagnant guerra de Síria) són la conseqüència directa de la insensata cobdícia de les metròpolis europees.

El periodista i arquitecte d'origen àrab Karl Sharro ens proposa un exercici de geografia-ficció: com hagués quedat el mapa d'Europa si hagués estat dividit de la mateixa manera arbitraria que el d'Àfrica? O, en les seves pròpies paraules, "volem modificar les fronteres europees per garantir un futur més estable i pacífic".


El mapa resultant no escatima en línies rectes i es passa per l'Arc del Triomf les fronteres naturals, excepció feta de les costes: la Península Ibèrica queda dividida en quatre "grills" més o menys iguals: Andalusia, Portugal, Castella i Catalunya, en tant França es fragmenta en dos grans franges, un occidental -Galia- i una altra oriental, França pròpiament dita. Itàlia, per la seva banda, només manté el nom a la meitat al sud de Roma, mentre el nord es converteix en Llombardia, una divisió que faria les delícies de la Lliga Lombarda (i coherent amb aquest altre mapa).

Sharro es permet la ironia de convertir Sicília a "Líban Occidental", una referència al "Sàhara Occidental" africà, l'última colònia del decadent Imperi espanyol al món.

Òbviament, tot és un acudit però, com tot bon acudit, té una moralitat: no és difícil imaginar els conflictes fronterers que podrien desencadenar-se en una Europa redissenyada a cop de compàs, alguna cosa no molt diferent dels que assolen mig món gràcies a la vesània dels nostres besavis colonialistes.



Vist a Magnet. via strambotic - diario público.es

ADOCTRINAMENT UNILATERAL


L'adoctrinament unilateral s'efectua en el que McLuhan anomenava "l'aula sense murs", això és, a través dels anomenats mitjans de comunicació de masses. El consum de mitjans, sobretot de televisió, constitueix avui un component fix de la vida quotidiana a la majoria de les societats. Com se sap, la cultura predominant és ara la produïda massivament per aquests mitjans.
Aquesta "cultura de mitjans" s'ha convertit en l'experiència quotidiana i en la consciència comuna de la immensa majoria de la població. A ella pertanyen el tracte quotidià amb els mitjans i els seus continguts, així com la manera de pensar i de sentir determinada per ells, els hàbits de llegir, escoltar i veure, de consum i comunicació, les modes i una bona part del llenguatge i de la fantasia. La cultura mundial dels mitjans de comunicació uniformitza i redueix el planeta, encara que no en el sentit de l'expert en relacions públiques McLuhan.
El món no s'ha convertit en la "veïnatge universal" que ell preconitzava en la dècada dels 60, sinó que més aviat ha desaparegut el llogaret i s'està urbanitzant a marxes forçades. Els dissenyadors i promotors d'aquesta cultura dediquen quantitats ingents d'energies i diners a l'estudi de la influència i condicionament de les consciències a través dels mitjans. L'anàlisi d'aquesta activitat revela que a través d'ella es pretén crear el tipus d'ésser humà més convenient per al sistema capitalista de producció i consum. L'objectiu ideal seria convertir-nos a tots en apèndixs del mercat. És lògic, per tant, que el reclam comercial, la "publicitat", constitueixi un dels components fonamentals de la cultura actual.
Ara bé, entre l'ordre cultural i l'econòmic hi ha una relació d'interdependència. Així, i per limitar-nos només als orígens més recents, durant el segle XIX, a mesura que la indústria atreia a un sector cada vegada més gran de la població a la seva esfera d'influència, a la seva manera de producció i de consum, els capitans de la indústria es van preocupar cada vegada més que la vida cultural coincidís amb els seus objectius econòmics i polítics.
Per a això no només tractaven d'imposar i administrar la disciplina laboral de la fàbrica, sinó d'inculcar també les actituds, lleialtats i comportaments adequats a aquests objectius. Aviat es van adonar que era més barat ficar al guàrdia de la porra en les ments que mantenir un costós aparell de repressió. A aquest es recorre únicament en cas de necessitat, quan falla l'altre. Quan una classe depèn de les baionetes, de la violència física, de la força bruta per preservar el seu poder és que no està segura.
Però amb la repressió d'anarquistes, socialistes, comunistes, sindicalistes insubmisos i tota classe d'idealistes radicals, la classe capitalista, detentora del poder econòmic, s'enrola a la seva causa a altres institucions com l'església, l'escola, els mitjans de comunicació i fins i tot l'entreteniment. Si es fa una mirada retrospectiva es podrà observar que han desaparegut pràcticament les formes d'entreteniment i de cultura populars, els teatres, diaris, novel·les, etc, clara i conscientment obrers. 
Totes aquestes formes han estat substituïdes per la producció industrial. Per assegurar la seva hegemonia com a capitans de la indústria i dels negocis, els rics han aspirat sempre a convertir-se en "capitans de la consciència". Els noms són nombrosos al llarg dels segles XIX i XX, des de Lord Nordcliffe o el ianqui Hearst fins Axel Springer, Kirch, Berlusconi o Murdoch.

Heus aquí un parell d'exemples a manera d'il·lustració. En el seu Outline of History, i referint-se als fundadors dels EUA, HG Wells diu que "els pares d'Amèrica van pensar també que només havien de deixar la premsa lliure i cadascú viuria en la llum. No es van adonar que una premsa lliure podia convertir-se en una mena de venalitat constitucional causa de les seves relacions amb els anunciants, i que els grans propietaris de diaris podien convertir-se en bucaners de l'opinió i en insensats demolidors dels bons començaments". 
Fa uns 40 anys, el baró de la premsa anglesa Lord Beaverbrook, nascut al Canadà, va declarar davant una Comissió Real que publicava els seus diaris "només per raons de propaganda ("purely for propaganda and with no other purpose"). Quaranta anys després, un altre fill de les colònies, aquest cop d'Austràlia, va arribar a Londres a buscar fortuna i fama, i ha adquirit la mateixa que Beaberbrook, encara incrementada a nivell mundial. Ja que l'economia ja està mundialitzada, també ha de estar-ho la consciència.

VICENTE ROMANO - LA FORMACIÓN DE LA MENTALIDAD SUMISA

"STAGIER", (APRENENT O BECARI)


Hi ha que veure el sarao que s'ha organitzat aquest cap de setmana amb les declaracions del xef Jordi Cruz, quan en una entrevista a el confidencial, va dir: "Em molesta que es parli de la feina del 'stagier' com una cosa negativa, com si fos un abús o una mala pràctica", afirma Jordi Cruz, xef del restaurant Àbac (una estrella Michelin) i jurat en el popular concurs 'MASTERCHEF'. "Jo mai he fet un 'stage' i em fa molta enveja quan veig que algú ve d'estar a la cuina de Martín Berasategui, per exemple. Estàs aprenent dels millors en un ambient real, no t'està costant un dur i et donen allotjament i menjar. És un privilegi. Imagina't quants diners et costaria això en un màster en un altre sector ", argumenta Creu.
"Aprens dels millors en un ambient real, no t'està costant un dur i et donen allotjament i menjar. És un privilegi", afirma Jordi Cruz
I continua: "Un restaurant Michelin és un negoci que, si tota la gent en cuina estigués en plantilla, no seria viable. Tenir aprenents no vol dir que em vulgui estalviar costos de personal, sinó que per oferir un servei d'excel·lència necessito moltes mans. podria tenir només a 12 cuiners contractats i el servei seria excel·lent, però si puc tenir a 20, serà fins i tot millor. Les dues parts guanyen. És un 'tu em dones les teves mans i jo t'ensenyo ".

De seguida es va encendre la xarxa i la noticia va ser trending topic, (trending topic vol dir: tonting topic - tontos dient tonteries tòpiques), i s'ha començat a desbarrar. En primer lloc caldria aclarir que ja no hi la la figura de l'aprenent, el becari és subvencionat i aqui, el que aconsegueixen aquests 'stagier' és un aprenentatge gratuit de cuiner en un lloc privilegiat. Però el personal de la xarxa s'ha limitat a dir bestieses, parlar d'explotació laboral, etc etc, dins la superficialitat d'analisi que impera a dia d'avui dins els surfers d'aigües poc profundes. Se sol dir sovint en algun llocs de treball: s'hauria de pagar per treballar aqui pel que s'apren, i ara es nega la major. 

En resum, molt soroll per no res, aprendre a cuinar gratis de primera mà amb un cuiner amb estrella o estrelles Michelin, és un privilegi i una garantía de trobar gairebé segur feina de cuiner en un bon restaurant, i amb experiencia que és el que més es demana en qualsevol feina i menys es té normalment.

BANDA: Que han fet a Rac1?, doncs el que haurien de fer sempre els mitjans, contrastar la informació, parlar amb Jordi Cruz, escoltar-lo i rebatre'l si cal, i de passada aclarir conceptes com el Palauet de 3 milions d'euros, que no és per ell i la nóvia, però aixó no s'estila gaire avui en dia, es llença la noticia i el noticiat a les feres per que el devorin els 'tonting tópics' de torn, fins la següent desinformació...

LES AIGÜES POC PROFUNDES


Comentaba ahir l'article de Nicholas G. Carr que va publicar l’any 2008 on es preguntava si Google ens feia més estúpids. Carr, va desenvolupar amb més profunditat la seva tesi el 2011 en el llibre The shallows, What the internet is doing to our brains (Les aigües polc profundes, el que Internet està fent als nostres cervells).
Entre les moltes coses interessants que explica Carr, n’hi ha una que sorprèn especialment: molts professors universitaris han deixat de llegir llibres perquè són incapaços de concentrar-se. Ja no es tracta d’aprendre, aprofundir, meditar, pair; es tracta només de remenar les anques per la capa més superficial de tots els temes que se li presentin. Tot és aparença, en aquest cas aparença de saber. Només importa surfejar, bussejar és massa exigent i poc exhibicionista per qui només vol ensenyar-se. 
Comentava fa un temps en parlar sobre l'art de badar, com em costava cada vegada més llegir, sobretot novel·les, que de fet és una qüestió - sembla - d'edat, o potser de saturació, però és cert que llegeixo molt a través de la pantalla, encara que aquest no és el cas dels professors universitaris de qui ens parla Carr, afectats per surfejar en les aigües superficials i poc profundes d'internet.
Una ment clara i privilegiada com la de George P. Shultz, secretari de Treball i secretari del Tresor amb Richard Nixon i posteriorment secretari d’Estat amb Ronald Reagan, explicava que cada dia necessitava un llarg període de reflexió en solitari, que només podia interrompre la seva dona o el president, per arribar a conclusions sòlides. Shultz cuinava a foc lent els seus plats. Avui les ments afortunades prefereixen, majoritàment, renunciar al xup-xup i abocar-se cada 15 minuts a la barra del fast food de les idees. Ràpid i saborós. Cervells obesos. La dieta compta. ep.cat


EL COST DE POSAR FI A LA POBRESA


  • Per primera vegada en la història, la fi de la pobresa està realment a l'abast de la humanitat en termes financers: hauríem de desafiar als nostres líders a que responguin per polítiques costoses que donen un benefici molt menor - Bjørn Lomborg.
La pobresa és l'aflicció més cruel de la humanitat. Si vostè és extremadament pobre, ni tan sols pot evitar les malalties fàcilment curables que causen una de cada sis morts humanes. Els seus pulmons probablement estiguin plens de contaminació ambiental perquè a l'interior de casa seva, de la mateixa manera que altres 2.700 milions de persones, vostè cuina i es manté càlid amb combustibles com els fems i la fusta -amb el mateix efecte que té fumar dos paquets de cigarrets per dia-. Una dieta inadequada fa que els seus fills creixin amb un mal desenvolupament físic i que el seu desenvolupament cognitiu també es vegi afectat, el que es tradueix en una pèrdua d'entre 4 i 8 punts de quocient intel·lectual de mitjana. Aquesta privació porta a un estrès i a una desesperació profunds, que tornen difícil fer alguna cosa per millorar la seva vida.

Per descomptat, el món ha fet grans progressos en la lluita contra la pobresa. El 1820, nou de cada deu persones vivien en condicions d'extrema pobresa. El Banc Mundial estima que, per primera vegada en la història de la Humanitat, la taxa de pobresa global va caure a xifres d'un sol dígit el 2015. Avui el 9,1% de la població del món, o gairebé 700 milions de persones, viu amb menys d'1,90 dòlars per dia (o l'equivalent a un dòlar el 1985).

Aquest llindar de 1,90 dòlars per l'extrema pobresa és, en realitat, un límit ajustat: no és el que un turista adinerat podria comprar en un país en desenvolupament on les coses costen poc. És el que un nord-americà podria comprar als Estats Units per 1,90 dòlars. El nivell s'ajusta al poder adquisitiu equivalent en la moneda local.

El difunt economista Anthony Clunies Ross va fer un intent inicial de calcular el cost de resoldre el problema de la pobresa per sempre, calculant quants diners caldria en concepte de transferències d'efectiu per treure a cada persona del planeta de la pobresa.

Actualitzem el seu abordatge (un exercici que també va dur a terme recentment la Brookings Institution). Podem començar per analitzar, per exemple, el cas d'Indonèsia -amb uns 257 milions d'habitants, el quart país més poblat del món-. Fa tot just 20 anys, aproximadament la meitat dels indonesis eren pobres, mentre que el 2014 (el càlcul més recent) hi havia a penes poc més del 8%, o 21 milions de persones, per sota del llindar de 1,90 dòlars per dia. De mitjana, a aquests indonesis els falten 29 centaus per arribar a 1,90 dòlar; de manera que 21 milions de persones necessiten 29 centaus més per dia -o al voltant de 6 milions de dòlars en total per sortir de l'extrema pobresa. En un any, això suma 2.200 milions de dòlars.

Tenint en compte que això es basa en el que els nord-americans poden comprar per 2.200 milions de dòlars als Estats Units, el cost real en rupies indonèsies seria molt menor. El cost del tipus de canvi seria d'uns 700 milions de dòlars reals.

Amb un càlcul de 268 milions de persones en condicions d'extrema pobresa en l'última enquesta de 2011, l'Índia és la llar de la major quantitat absoluta de pobres al planeta. Cada un, de mitjana, està 38 centaus diaris per sota de la línia d'extrema pobresa. Per a la Índia, el cost del tipus de canvi arriba gairebé 11.000 milions de dòlars.

Els països on més costa acabar amb la pobresa serien la República Democràtica del Congo i Nigèria. En el primer, el 77% de la població és extremadament pobre i està un dòlar per sota de la línia de pobresa de mitjana. Combinat amb un tipus de canvi feble, el cost per a la República Democràtica del Congo puja a més de 12.000 milions de dòlars reals.

Si ajustem els números per la falta de dades d'estats com Corea del Nord, Iemen i Zimbabwe, el cost total d'eradicar la pobresa en base a les darreres dades disponibles sembla ser una mica menys de 100.000 milions de dòlars reals. Brookings ha extrapolat tendències anteriors i dades d'altres països dins de les regions, i el resultat és que el cost en 2015 bé podria ser tan baix com 75.000 milions de dòlars a l'any. Per posar aquesta xifra en context, el món gasta 140.000 milions de dòlars en ajuda per al desenvolupament cada any.


Per descomptat, aquest és un exercici de pensament amb limitacions. En el món real, no seria possible identificar a tots els pobres necessitats del món i distribuir exactament 29 centaus o 38 centaus sense incórrer en costos molt grans. Però sí ens permet identificar la magnitud del problema del món.

S'espera que hi hagi poc menys de 400 milions de pobres el 2030, i el creixement de l'ingrés hauria eradicat la pobresa gairebé per complet el 2060. En base a aquesta informació, podem calcular el futur cost agregat d'eradicar la pobresa en aproximadament 1,5 bilió de dòlars. Si apartem aquests diners avui en un fons (que generaria interessos en els propers 45 anys), necessitaríem poc menys d'un bilió de dòlars per eradicar la pobresa humana per sempre.

Un bilió de dòlars sembla molt. En veritat, és l'equivalent d'aproximadament l'1% del PIB global anual, 18 mesos de despesa militar als Estats Units o una vintena part del deute nacional dels Estats Units. També és l'equivalent del cost que implica tot just un any de l'acord climàtic de París, que promet -si seguim pagant un bilió cada any- frenar les alces de la temperatura a 0,17 ° C a 2100.

La veritable tragèdia és que la millor solució per a la pobresa no costaria res. El creixement econòmic generalitzat sempre ha estat el camí més efectiu per reduir la privació: en el transcurs de 30 anys, la ratxa de creixement econòmic de la Xina va col·locar inesperadament a uns 680 milions de persones per sobre de la línia de pobresa. Un acord de lliure comerç global -com una conclusió reeixida de la Ronda de Doha per al Desenvolupament, avui estancada- probablement trauria a altres 160 milions de persones de la pobresa.

L'escepticisme global respecte del lliure comerç de part del president nord-americà, Donald Trump, i altres vol dir que ens estem perdent una oportunitat increïblement important. Mentrestant, hauríem advocar per les inversions més fructíferes per al desenvolupament: invertir en nutrició i immunització infantil, educació per a la primera infantesa i beques per a nenes que permetin millores significatives i duradores dels nivells de salut i ingressos.

Però també hauríem de prendre consciència que, per primera vegada en la història, la fi de la pobresa està realment a l'abast de la humanitat en termes financers. I hauríem de desafiar als nostres líders polítics a que responguin per polítiques costoses que donen un benefici molt menor.

Bjørn Lomborg és director del Centre de Consens de Copenhaguen i professor visitant a l'Escola de Negocis de Copenhaguen. eldiario.es

EL SINDICATS S´EN VAN DE MARXA


El dia 1 de maig es l'ùnic dia que els sindicalistes actuals treballen, és el dia de posarse el jersey tronat o la caçadora vella i sortir a manifestarse per que se'ls vegi fent el paripé, la resta de l'any hibernen en el millor dels casos, o es dediquen cada vegada sembla que més sovint a posar la mà al calaix, Aquest si que és un cost inùtil per l'erari i que s'hauria de retallar, el dels inùtils sindicats.


Si, ja sé que aquest escrit és de fa dos anys, pero es que res o gairebè res ha canviat en el submón sindical.

LA SOCIETAT DEL NARCISISME


Viure en una societat estructurada al voltant del consum i la competició ens està portant a un individualisme i un narcisisme rampants. Com assenyala Victor Lapuerta "Déu ha mort, Marx ha mort, però el jo està al màxim". Aquesta situació té, com veurem, conseqüències molt negatives per a la vida social.

Per afavorir el consumisme es fa creure a l'individu que no hi ha límits als seus desitjos i capricis, que tot li és poc. És allò de "m'ho mereixo" i a consumir compulsivament. Però el funcionament d'una societat requereix col·laboració, esforç, deures dels ciutadans amb el grup, sentiment de culpa quan hem actuat de forma nociva amb la nostra comunitat. ¡Qualsevol treu aquest tema avui en dia!. Fins i tot la política, abduïda pel model social dominant, es regeix cada vegada més per les regles de màrqueting: se li ven al ciutadà un producte en què tot són prestacions i avantatges. Encara que només amb gratar una mica qualsevol pot veure que cada vegada més predomina la màrqueting, amb tot el que suposa de pèrdua de credibilitat. I després ens queixem de la desafecció dels ciutadans!

Un senzill i clar exemple de la rellevància d'aquest model consumista són les dades que mostren el gran increment de l'ús de la prostitució, especialment en els joves, en una societat en la qual la llibertat sexual cada vegada té menys límits. Però, per què estar pendent de la relació amb l'altra persona, sempre complexa, per buscar el moment en el qual tenir relacions sexuals. Per què haver d'esperar?. ¡Uf¡ Això és molt pesat. Es paga i punt. Que a l'altra banda hi hagi una persona vivint una situació, com a mínim difícil, a qui pot importar. Ho vull ara i punt!

En l'educació dels nens, una de les facetes en les que es veuen més clarament els valors de la societat, només cal recordar aquella anècdota tantes vegades explicada: el nen que atropella una dona gran i quan la senyora estesa a terra es queixa del dolor, la mare la increpa: senyora, ja està bé. El nen ja s'ha disculpat. No el traumatitzi amb els seus gemecs!

Parlar de gratitud, de deures, de sentiment de culpa davant els errors i fallades avui és gairebé tabú. Se li fa creure al ciutadà que els seus drets individuals són com el xiclet: es pot inflar i estirar sense parar, fins arribar al nas del veí. Si li molesta: ja s'ho farà. Estic en el meu dret! I si la bombolla de xiclet esclata a la cara de l'altre: com a molt una disculpa i que s'aguanti. No haver estat allà pertorbant el meu dret a inflar el xiclet!

Des de la perspectiva de la salut mental, la situació és per descomptat, la mateixa. Se li fa creure al subjecte que no té cap problema, ni que els seus símptomes tenen res a veure amb el que li passa, amb les seves relacions, amb com li està anant la seva vida: el problema és del "cervell" que s'ha avariat. Lògicament, seguint el model del consumisme hi ha la tendència a que se li doni la dosi corresponent del que se li assigni i assumpte arreglat.

Òbviament, està bé que en la nostra societat es valorin i respectin els drets individuals, però quan aquests drets s'exerceixen sense límits s'entra en el terreny del narcisisme, un gran problema del nostre món d'avui.

Salud mental en tiempos difíciles
Por Joseba Achotegui - 
jachoteguil@gmail.com 
diario publico.es

DE LA SOLITUD


El secreto de una buena vejez no es más
 que un pacto honesto con la soledad”
Gabriel García Márquez


La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar-vos: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendrem amb els altres homínids/es en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podriem dir que es una solitud acompanyada, on cadascú es a casa seva sense barrejar-se. No es doncs la solitud del nàufrag en una illa o del pastor amb el ramat a la muntanya. Cal separar la solitud del fet d'estar sol, de sentir-se sol.
És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que sóc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que sóc capaç més o menys de controlar-me, però em costa.
El més important de la solitud, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per 'laissez faire' indolent a lo Gil de Biedma. Reivindico la solitud com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, mes que alleujar, molesta, us parlo de la solitud relativa. 

BAIXANT L´OBAGA

Recordem Lluís Companys amb aquest text sobre la matinada en què el president va passar el coll de Lli camí de l'exili. La figura de Companys té com les de qualsevol polític llums i ombres, però el que més m'agrada d'ell es la seva honestedad, la seva coherencia en les seves creences, el fet de fugir a França i no a Mèxic que hauria set molt més segur, per trobar a Lluïset el seu fill discapacitat...Segons explica Josep Benet: Lluís Companys i Micó patí un agreujament de la seva malaltia. Quan la invasió alemanya provocà el trasllat de la clínica i dels seus estadants cap al sud, un bombardeig a la carretera féu que en Lluïset es perdés. Incapaç de parlar i sense documentació al damunt, fou confós per un soldat francès desertor, primer, i després ingressat en un sanatori prop de Llemotges. El president, confinat per les autoritats franceses a La Baule, a la Bretanya, renuncià a fugir dels alemanys, entre altres raons, per poder localitzar el seu fill. Però ja no el va poder veure més, ja que el 13 d'agost de 1940 era detingut per la policia militar alemanya acompanyada d'agents franquistes i dos mesos més tard, el 15 d’octubre, afusellat al castell de Montjuïc.
Companys va morir no per Catalunya, sinó per no voler deixar sol Lluïset, el seu fill perdut, per ell no va fugir a Mèxic quan ho podia haver fet, però va poder més el pare que volia recuperar al fill que la seva propia seguretat, i això és el més important per a mi, el que més el dignifica.... Carme Ballus recorda en aquest conte la matinada de l'exili del President.....

«Jo en Companys el vaig conèixer, ja li ho dic. Un bon home. Molt trist. Massa confiat, si no, no hauria pas fet aquella mala fi» - 

Lluís Companys, després dels fets del 6 d'octubre de 1934.

1.  

A poc a poc, la vista clavada al terra gelat, feien la pujada en silenci, i en aquella matinada tan freda dins i fora dels seus cors, només ressonaven les soles en trepitjar aquí un tros de glaç, allà una branca caiguda. De la masia de can Barris al coll de Lli encara van creuar algunes paraules. Poques. Quin fred. Ja apunta el dia. Quin hivern més cru. Però aviat ho van deixar córrer. Alguna mirada enrere, entre les sureres, cap a la plana de l’Empordà. Les branques de les alzines eren ben guerxes, com espantalls en què cap ocell s’aturava.

Passat el coll de Lli, el camí s’estrenyia i iniciava el pendent pel mig del bosc de castanyers pelats, com un exèrcit de soldats desnerits, grisos, immòbils, que feien costat a la comitiva. A l’obaga més d’un va relliscar, una dona pigada va estar a punt de caure, un noiet molt bru, en Rafel, la va sostenir, però el silenci es mantenia. Les mirades atentes al terra, a les pedres, al gel. Un darrere l’altre endinsant-se en l’estretor del camí, amb la humitat ficada ben endins dels ossos. La vista de les primeres cases de les Illes i els seus sostres polits de teula rogenca va fer trencar el silenci. Ja hi som. Allò és França.

Duien una bona estona caminant, amb els peus i els genolls adolorits per l’esforç de la baixada, quan van entrar pel carrer principal de les Illes. Es van asseure en un pedrís, mentre el President seguia dret, movent-se d’una banda a l’altra del carrer, amb les mans enfonsades a les enormes butxaques de l’abric negre. A en Rafel aquell senyor li feia un xic de basarda, i això que abans de començar la marxa li havia passat la mà afectuosament pels cabells esbullats.

El robust sergent Rius va manar al nen que anés a veure si a la fonda tenien obert, que alguna cosa o altra caldria menjar abans de seguir cap al Pertús. No s’ho va pas fer dir dues vegades, per la gana i per la possibilitat d’entrar en un lloc arrecerat. I encara que no eren ni les set, va picar fort a la porta de roure de la fonda i la senyora Martine va aparèixer a la finestra de dalt, amb el monyo a mig lligar. Quan va saber amb quin seguici venia, el va apressar:

–No et quedis com un estaquirot i porta’ls cap aquí, mon enfant!

En Rafel va girar la cantonada i es va trobar tots els homes dempeus, el sergent també. Només va veure assegut el senyor de l’abric negre. El sergent Rius li havia dit: aquest és el nostre, Rafel. En Companys és el nostre President. Però se’l va mirar, allà assegut al pedrís, i aquell senyor no semblava pas una persona important. S’estava quiet, amb el barret gris de feltre a la falda, l’abric negre cordat, l’esquena que ni tocava la paret i la vista endavant sense mirar ningú ni enlloc. Trist.

Es van acostar tots cap a la fonda, i el sergent va deixar el marrec de guàrdia a la porta:

-Tu, ull viu i si veus algú que s’acosta ens avises.

I allà es va quedar en Rafel, sense poder-se treure el fred del cos, bufant-se els penellons de les mans mentre ensumava l’oloreta de la truita que la senyora Martine els preparava per esmorzar. Per sort per a ell, no s’hi van entretenir gaire, i el sergent el va fer entrar un instant, per recollir un tros de pa amb cansalada que la mestressa li havia deixat damunt la taula. I sort. I moltes gràcies. La fam dels onze anys és gran i la fam de la guerra, gran com cap altra; per tant, es va ben agombolar amb el que se li oferia.

El camí encara era prou llarg fins arribar a la carretera, però ara, al grup de fugitius, revifats per la parada i l’esmorzar, hi havia un xic de conversa. Sort que no plou. Ens esperaran amb cotxe abans del Pertús? Sí. Confiem-hi. I no deien gaire més. Seguien mirant el terra i fent llambregades al paisatge, que esdevenien mirades goludes, d’ulls que volien endur-se tot el que els envoltava a la memòria: l’escorça de les alzines, el nuvolet del cel, l’esbarzer gelat.

En acostar-se a la carretera, se sentia una remor, cada vegada més evident. En Rafel no va necessitar que ningú li demanés res. Després de cordar-se bé les vetes de les espardenyes, va baixar a pas viu per la drecera fins acostar-se a prop d’aquella munió de gent espellifada que entrava a França, va observar fil per randa tot el que passava i s’enfilà de nou cap al camí, a donar-ne part. Al cap i a la fi, aquest era el tracte: ell, nascut a la Vajol, els acompanyava perquè coneixia bé aquelles muntanyes i, en cas que fes falta, podia aconduir-los per corriols que poca gent transitava. A canvi de la seva feina, el sergent li havia promès sucre per als de casa, i alguna cosa per a ell. Quin misteri, va pensar en Rafel en tancar el tracte.

Quan va ser de nou al costat del grup, el vailet, vermell per la correguda i parlant entretallat, els va explicar que la carretera anava plena de gent de banda a banda. Homes, dones, moltes dones, criatures, vells, persones coixes, d’altres sense braços, brutes, amb matalassos a l’esquena... Estava impressionat. Se’l van escoltar sense badar boca, i amb posat molt seriós van anar baixant fins unir-se, ja prop del punt on els havien de recollir amb el cotxe, a la fugida massiva. Allà, un cop deixats els camins de muntanya, a en Rafel se li acabava el fer de guia. Però en acostar-se a dir adéu a tot el grup per tornar-se a enfilar cap als boscos, va ser a temps de sentir el senyor de l’abric negre com es lamentava:

–Pobra Catalunya!

Amb prou feines si es va adonar que el vailet el saludava. El President tenia la mirada posada en una nena amb la cama tallada, que no devia tenir més enllà de set anys, duia trenes i anava agafada de la mà del pare, mentre a l’altra mà hi tenia una crossa per caminar. En Rafel va girar la vista en la mateixa direcció i ja no va ser capaç de veure res més que aquella nena i el seu pare, i amb aquesta visió tornà cap a casa.

 2.

Jo en Companys el vaig conèixer, ja li ho dic. Un bon home. Molt trist. Massa confiat, si no, no hauria pas fet aquella mala fi. Bé que es van espavilar, els altres mandamassos... Jo agraït, li estic. I tant que sí! De retruc, perquè jo era un nen quan va acabar la guerra i un sergent tot cepat que l’acompanyava cap a l’exili em va demanar que els guiés pel coll de Lli i cap avall, cap al Pertús. En acabat aquell sergent em va fer un regal: uns llapis de colors dels bons. Deia que ell s’havia de quedar amb el President i després no sabia què passaria. Merda va passar, senyora, i perdoni l’expressió. Que el van internar al camp d’ Argelers i no en va sortir, va passar, pobre sergent Rius. Però jo amb els llapis vaig dibuixar molt, i sort en vaig tenir per distreure’m de la misèria. Què pintava? Doncs miri, el primer que vaig dibuixar va ser el pas del President pel coll de Lli, amb tota la comitiva. Uns quants homes i una dona molt bonica, pigada i pèl-roja, una mica com vostè. I una nena sense cama que vaig veure quan vam arribar avall. Fugia, sí. Amb el pare. Fugien tots de les tropes d’en Franco. I... jo no ho sé pas què se’n va fer, ni de la nena ni del pare. Pot comptar. Però algú els va fotografiar i n’han fet una escultura. No, no he estat pintor. Pagès i llestos. Contrabandista? No em faci riure! Si li ho diria? Potser no, potser no... Alguna gent sí que vaig ajudar a passar aquestes muntanyes, després de la guerra. D’allà cap aquí i d’aquí cap allà, sí. No, jo no sóc pas tan valent, no senyora. S’havia de fer, i es feia. Per Catalunya. L’escultura és per damunt de l’aparcament, arribant al poble. L’han feta en bronze i l’han col·locada damunt d’una roca gran. perquè la gent tingui memòria del què va passar. Però, si vol que li digui, del què va passar de debò, no en saben ni un borrall, ni els polítics, ni els historiadors, ni ningú. S’hi havia de ser, per saber-ho!

3.

Donen per acabada l’entrevista i s’acomiaden amb una encaixada de mans. Feia una bella estona que xerraven, asseguts a prop de l’estufa rodona de llenya, en una de les tauletes de la societat la Camèlia, davant d’un cafè i un cigaló d’anís. El temps ha passat sense que la Lola se’n sentís. Els ulls del senyor Rafel desmenteixen l’edat que té, més enllà dels vuitanta. És una mirada sorneguera, molt viva. La repassa de dalt a baix, des de la cabellera tenyida de vermell fins els malucs arrodonits i abans de deixar-la anar, li etziba, garneu. “Li he dit la veritat, però de veritat, cadascú en té una”. La Lola somriu i li fa dos petons, a la imprevista. Surt a la plaça de la font, s’encén una altra cigarreta i pel carrer Darnius se’n va avall, cap a l’aparcament, i s’acosta a veure l’escultura dels exiliats. Tal com el vell li ha dit, són allà a prop, enfilats dalt d’una roca. Es queda una estona davant de les imatges de la nena amb la cama tallada i el pare, ambdós camí de l’exili. No és creient, però resa un parenostre.

Baixa cap al cotxe i, a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la Jonquera per anar-se’n a Girona a la redacció de la revista i posar tot el material en ordre, la intuïció li diu que encara no ha acabat la feina i en un rampell agafa just la direcció contrària, cap al coll de Manrella. Abans d’arribar-hi veu el trencant que s’enfila, a mà esquerra, cap al coll de Lli i decideix aparcar el cotxe i fer la pujada a peu. Hi ha una indicació: mitja hora. Però vés a saber, mitja hora de muntanya no és mitja hora de ciutat. Es diu que si no pot acabar la feina aquesta tarda haurà de treballar fort a la nit, a casa, perquè la revista es tanca demà, amb tot el tema de l’exili.

Les vistes de l’Empordà són magnífiques des del camí cap al coll. I l’esclat de colors tardorencs fa aturar la Lola. Esbufega per l’esforç de la pujada, descansa en una roca, es promet que acudirà de nou al gimnàs, deixarà de fumar, menjarà més sa, tot allò que oblida amb l’estrès diari. Passa la mà per l’escorça pelada d’una surera, fotografia un roure poderós, recull cireretes d’arboç i n’aixafa una entre els dits abans de dur-se-la a la boca, un gest i un sabor que la duen a la infantesa. Està exultant. Definitivament, tant li fa si s’ha de quedar a escriure aquesta nit fins que surti el sol.

Quan per fi arriba al coll de Lli, descobreix la baixada per l’obaga, el corriol que duu cap al poblet francès de les Illes. I, solemne, diu en veu alta: “Per aquí mateix, el febrer del 1939, baixaven el President Companys i uns quants més cap a l’exili”. S’estira al terra cobert de fulles, enmig dels castanyers, que en aquesta banda ja són ben pelats, i contempla el cel per entre les branques nues dels arbres. Tanca els ulls, intentant imaginar els personatges que en Rafel li ha descrit. Li ressonen les paraules que ell ha sentenciat al final de l’entrevista: “S’hi havia de ser, per saber-ho!”. Sent les petjades de la comitiva que fuig, nota el silenci. S’endinsa en el passat. Un foc ardent li puja de la boca de l’estómac fins sotraguejar-li fort el cor.  Deixa anar un sospir molt fondo. Poc després es posa dreta amb lleugeresa, ni se sent el cos, i s’acosta a un nen prim, de cabells esbullats i mirada riallera que s’ha quedat ressagat cordant-se les vetes de les espardenyes. La Lola comença a baixar, al costat del vailet, cap a les Illes. És a punt de relliscar i el noi la sosté. Davant seu caminen un militar republicà, molt cepat, i un altre home, prim, amb un abric negre i un barret de feltre gris. Només els veu d’esquena. Més endavant, s’entrelluquen altres siluetes enmig de la boira. El fred és cada cop més intens. La Lola s’incorpora de nou al seguici silenciós d’ombres que any rere any repeteixen el camí i avança amb elles a poc a poc, la vista clavada al terra gelat.

Carme Ballús - naciodigital.cat
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-