... si les hagués dibuixat un colonitzador europeu.
Una de les coses que més xoquen en veure un mapamundi per primera vegada és la sorprenent precisió de les fronteres dels països africans i d'Orient Mitjà, especialment en comparació amb els accidentats límits d'Europa i l'Extrem Orient. Com és possible que tres països saharians, com Mali, Níger i Txad tinguin exactament la mateixa forma i estiguin dividits per unes fronteres rectilínies de milers de quilòmetres de llargues?
Per respondre aquesta pregunta cal anar-se'n a Berlín el 1885 i seure a la taula amb els capitosts de les potències europees de l'època -França, Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica- repartint-se el botí d'Àfrica amb esquadra i cartabó, traçant fronteres artificials i dividint ètnies, rius, ecosistemes i accidents naturals.
D'aquella pols, aquests llots: molts dels conflictes interètnics que arrossega l'Àfrica i l'Orient Mitjà avui dia (inclosa la sagnant guerra de Síria) són la conseqüència directa de la insensata cobdícia de les metròpolis europees.
El periodista i arquitecte d'origen àrab Karl Sharro ens proposa un exercici de geografia-ficció: com hagués quedat el mapa d'Europa si hagués estat dividit de la mateixa manera arbitraria que el d'Àfrica? O, en les seves pròpies paraules, "volem modificar les fronteres europees per garantir un futur més estable i pacífic".
El mapa resultant no escatima en línies rectes i es passa per l'Arc del Triomf les fronteres naturals, excepció feta de les costes: la Península Ibèrica queda dividida en quatre "grills" més o menys iguals: Andalusia, Portugal, Castella i Catalunya, en tant França es fragmenta en dos grans franges, un occidental -Galia- i una altra oriental, França pròpiament dita. Itàlia, per la seva banda, només manté el nom a la meitat al sud de Roma, mentre el nord es converteix en Llombardia, una divisió que faria les delícies de la Lliga Lombarda (i coherent amb aquest altre mapa).
Sharro es permet la ironia de convertir Sicília a "Líban Occidental", una referència al "Sàhara Occidental" africà, l'última colònia del decadent Imperi espanyol al món.
Òbviament, tot és un acudit però, com tot bon acudit, té una moralitat: no és difícil imaginar els conflictes fronterers que podrien desencadenar-se en una Europa redissenyada a cop de compàs, alguna cosa no molt diferent dels que assolen mig món gràcies a la vesània dels nostres besavis colonialistes.
Vist a Magnet. via strambotic - diario público.es
Debes recordar que Wiston Churchill se jactaba de haber marcado las frontersa de Jordania una noche , en un hotel de Egipto...Tal como suena.
ResponEliminasalut
Churchill era un gangster, i ves tú a saber en quin estat estaba quan va marcar aquestes fronteres.
EliminaUna entrada que hace reflexionar sobre el hecho -arbitrario, artificial e interesado- de las fronteras. "Divide y vencerás", creo que decía Julio César. La globalización va por un lado y los muros por el otro. Habría que añadir las fronteras que trazamos con los vecinos, en cada ciudad o hasta dentro de tu propia casa. Hay quienes levantan un muro de hielo en el propio lecho compartido.
ResponEliminaUn saludo, Francesc.
Cierto, y Europa dividió África de acuerdo con sus intereses y no lo0s de los africanos, y así está África...
ResponEliminaLa pregunta que em faig és com es marquen les fronteres perquè ningú es queixi? I també, les fronteres actuals d'Europa són les que haurien de ser? Per què serveix una frontera si és que serveix per alguna cosa?, hauríem d'erradicar les fronteres? La frontera és un interessant tema de debat.
ResponEliminaPer cert, la divisió de la península ibèrica que fa aquest senyor em recorda les províncies romanes.
Una abraçada.
Diria que es marquin com mes marquin sempre es queixarà alguna regió. Quan a les de la Península Ibérica, a banda de les romanes mestyarien en la línia de la Iberia de Saramago.
ResponEliminasalut