ÚLTIMS ESCRITS :

EL DIA QUE LA MORT VA PLORAR


Aquell home parlava tant i tan constantment de la mort perquè pretenia desprestigiar-la. Així la vaig demorant, aclaria, perquè ella m'escolta. Segons anava fent-se més vell seus amics, els que anaven quedant, li deien: ho estàs aconseguint. I ell, ufanós, responia: i si és possible pretenc abolir-la. Es va passar la vida sencera en l'intent. Si al principi criticava amb certa correcció a la mort més endavant no va dubtar a denigrar-la, actitud sorprenent que a la mort, que el sentia sempre, li produïa gràcia i alhora tristesa, però que sempre la descol·locava. Van desaparèixer tots els seus amics i gran part de familiars de la seva edat, i ell no desistia. Conscient de tal esforç meritori, la mort, sabent que no podia fer una excepció, el va premiar amb el millor dels seus rostres. Quan agonitzava l'home, amb un somriure, va aconseguir a dir a la mort: t'he vençut. Admirada de la innocent supèrbia i de l'entranyable resistència de l'home, la parca el va premiar amb el que alguns anomenen la bona mort. Diuen que la mort, que no té sentiments, aquell dia va plorar.

I l'home no era Punset.

2 comentaris:

  1. La muerte creo que si tiene sentimientos.
    No lo haré por aquí, pero tengo una anécdota muy curiosa al respecto donde mi madre y yo la vimos cara a cara. Y donde mi madre le pidió que esperara a que viniera la hija de la persona que se estaba muriendo, al menos para despedirse de ella.
    Tanto mi madre como yo fuimos testigos del hecho y es algo que algún día escribiré, porque realmente es muy curioso.
    Un abrazo

    ResponElimina
  2. em deixes amb un calfred, però no és la primera vegada que sento parlar de quelcom semblant, encara que d'una altra manera.

    salut

    ResponElimina