ÚLTIMS ESCRITS :

EL DIRECTOR QUE NO VOLIA SER FILL DE PUTA


La setmana passada em vaig passejar per ràdios, televisions i diaris promocionant el nostre primer programa de la temporada, tant que els meus amics ja em confonen: no saben si sóc jo o Mónica Naranjo amb el seu nou disc. De totes les visites, n'hi havia una de molt especial, i no només per l'entrevista. Dimarts vaig anar al diari 'Ara', on m'esperava Antoni Bassas. Però jo hi anava amb l'esperança de trobar-me amb una altra persona. I era allà. Fins fa poc en va ser el director. D'ell és la mítica frase: «Dirigir un diari és apassionant, llàstima que el diari hagi de sortir cada dia». Parlo de Carles Capdevila.

El Carles i jo hem quedat poques vegades, la veritat, però aquestes poques vegades hi ha hagut una sintonia poc habitual. Vaja, que em cau superbé, des que el vaig conèixer al capdavant del mític 'Malalts de tele'. El paio anava l'altre dia amb una bossa penjant. Era la medicina de la químio que l'està curant d'un càncer. I t'ho explica amb un somriure als llavis que flipes.

L'últim cop que l'havia vist no va ser en persona, va ser a Youtube, on el Carles ja és una 'celebrity'. Era el dia del seu comiat com a director. Aquell dia el Carles no somreia. El seu discurs era una barreja de tristesa, emoció, cabreig i dignitat, molta dignitat. D'aquell parlament se n'ha de prendre apunts si vols ser periodista sense morir pel camí. «M'han dit que no era prou fill de puta per ser director d'un diari, però prefereixo ser ingenu que cínic. (…) Hi ha qui fa tant que no té principis que ja no sap ni que es diuen principis. (…) Alguns ja no saben ni per a què volien el poder perquè fa tant que l'exerceixen que només estan ocupats a mantenir-lo».

Mentre al Carles l'anava amargant l'exercici del seu càrrec com a director, mentre anava avorrint els poders, mentre es desil·lusionava visitant reservats, llotges VIP i files zero, en paral·lel molta gent li va donar un altre poder. El poder d'animar-los la vida amb un altre vídeo on Capdevila explicava la seva experiència com a pare de quatre fills. Un vídeo que feia petar-se de riure, i que l'ha convertit en el youtuber de capçalera de molts pares. Ara el Carles fa gires per Espanya, i el reben amb l'afecte que no li van donar els poders. Li donen les gràcies per la seva manera d'enfrontar-se a la paternitat, als fills, a la vida. I el Capde és feliç.

Dimarts li van concedir el premi Ciutat de Barcelona. El jurat va destacar «el seu esforç constant en la defensa de l'educació des dels mitjans», i va aplaudir el compromís del seu discurs de comiat com a director. No dubto que hi hagi altres bones persones al capdavant de mitjans de comunicació, directors amb escrúpols, amb principis. Però Capdevila va ser capaç de verbalitzar les misèries d'un ofici que sense gent com ell seria un caldo de cultiu perfecte per a molts fills de puta. Gràcies Carles. I veiem-nos més, home. -  El director que no volia ser fill de puta -@jordievole - JORDI ÉVOLE

Auest mati ens hem assabentat de la mort d'en Carles Capdevila, Malgrat ser la seva una mort anunciada, és de les que sap greu, molt de greu, era un bon tipus, un tipus amb qui vaig xerrar breument fa temps en una entrega dels premis Pere Quart d'humor i sàtira que ello va guanyar, el vaig seguir a Malalts de tele i l'APM i després, com a Director de l'Ara. Té raó Évole, Capdevila va ser un director que no volia ser fill de puta i a fé que no ho va ser.


4 comentaris:

  1. Per sempre al nostre record.

    ResponElimina
  2. A més de ser un bon professional, un excel·lent periodista. 51 anys, la meva Qk en tenia 52.

    ResponElimina
  3. I encara n'hi ha que creuen en Déus, que cruel e injusta és la vida. Com deia Brossa, si Déu existís, seria un fill de puta.

    ResponElimina