Ahir em va passar una cosa aterridora. Anava conduint per un carrer estret de Barcelona amb el meu cotxe i en una cruïlla se’m va posar una bici al davant. El recorregut que normalment faig en cinc minuts, en va durar 15. No fa falta comentar que a un parell de carrers d’allà hi havia un carril bici o que veient que estàvem sols, el paio s’hauria pogut apartar per deixar-me passar. ¿Per què? Alguns ciclistes funcionen així. Van fent esses davant teu molt lentament com dient: «¡Fote’t! Ets un cotxe que contamina i et mereixes el pitjor». Molt bé, poso una cançó de Sabina per relaxar-me i m’armo de paciència. M’aturo en tots els semàfors vermells que en condicions normals sempre enganxo en verd. Encara que la bici marca el ritme, ella no s’atura en cap. Se’ls salta absolutament tots. M’agradaria dir-li alguna cosa, però l’experiència em diu que és millor que no ho faci.

La majoria de ciclistes se senten atacats quan els dones un consell o els proposes un pla alternatiu de la mena: «Perdona, ¿et faria res anar pel carril bici que tens a dos carrers?». La resposta sempre és negativa. Cap ciclista m’ha donat mai les gràcies pel consell. Però abans de saltar-se el semàfor, els ciclistes sempre fan una petita pausa que m’inquieta. Se salten les normes però no són idiotes, i com que no volen morir aixafats, miren a la dreta i a l’esquerra però sense deixar de pedalejar. Per mi que tots tenen el mateix TOC (trastorn obsessiu compulsiu) i estan convençuts que, si posen un peu a terra, l’univers explotarà o morirem tots...

... Ho explica Imma Sust a el periódico. Aquest matí anava a comprar el diari, el semàfor del pas de vianants estava en verd, doncs tres senyors amb Mountain bike quasi m'atropellen, ni tan sols han afluixat, els he increpat mentre els esquivaba, i la resposta ha estat una peineta d'un d'ells, hauré de tornar a l'empenta per evitar m'atropellin, és més efectiu, ja ho comprovat.....