Avui fa 20 anys, ETA va intentar segrestar un noi de 29 anys en un baixador de tren a la localitat biscaïna d’Ermua. No ho va aconseguir, perquè Miguel Ángel Blanco va utilitzar el cotxe aquell 9 de juliol de 1997, el seu últim dia en llibertat. Però l’endemà, els seus assassins el van trobar. La banda havia decidit donar un cop d’efecte després de l’alliberament d’un altre segrestat, José Antonio Ortega Lara, després de 532 dies de captiveri. I va optar per un assassinat a càmera lenta, d’una inhumanitat extrema; després de capturar el regidor popular, van fixar una condició d’impossible compliment i un límit de 48 hores. 
Dijous farà vint anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Com en un “reality show” es va transmetre gairebé en directe el seu assassinat, però va ser molt més que aixó. Aquell dia varem aprendre que no servia de res manifestar-nos tots d’una manera unitària, que la crueltat humana està molt per sobre de la bona fe de la gent, i ens el varen matar a sang freda, per que aquell 13 de Juliol de fa vint anys, sense #hastag, tots érem Miguel Ángel Blanco, i ho èrem sincerament, conscients del que li esperava, però amb la secreta i vana esperança de que aconseguiríem evitar el seu assassinat. Com moltes de les morts de la barbàrie, fou una mort inútil i amb ell varen morir moltes coses, entre elles la pròpia raó de ser d’ETA. Varem aprendre que manifestar-se, no serveix per a res més que per reforçar el mal, l’essència de la part més negativa de l’esser humà. Varem aprendre que havien matat a banda d’ell la nostra innocència.
Res va ser igual a partir d'aquell 13 de juliol de 2007, el que no esperaven els etarres és que la covarda execució de Blanco, només d’acabar el termini, provocaría una commoció social que portaria a la mateixa ETA cap al seu final. 
Mosaic de record a Miguel Ángel Blanco al congrés del PP basc del 2008.