BLOCS MEUS

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

EL MÓN FELIÇ DE RAJOY


En el seu món feliç Mariano Rajoy se'n va de vacances convençut que als espanyols allò que realment els preocupa és Catalunya, els dies parells, i Veneçuela, els dies senars, perquè la gent normal està a les coses importants i als temes transcendents. No té temps per a les bestieses ni les presses dels ansiosos de l'oposició.
La gent de veritat, la que habita aquest món feliç, la qual estima a Mariano, parla d'economia i de com l'està fent el Govern. He dit d'economia, no de diners, que és una altra cosa gens intranscendent i molt diferent. En els trenta anys que Rajoy porta de dirigent en el Partit Popular mai ha parlat de diners; no és propi de gent d'ordre, ell només es dedica a la política.

Aquesta gent que estima a Mariano Rajoy, la gent normal, parla d'economia amb serietat, de com la xifres de l'atur i el creixement del PIB tornen al 2008, del barat que ara ens resulta finançar el nostre deute o el bé que va el comerç exterior. La gent norfmal no es pregunta el per què ni aquesta creació d'ocupació, ni aquest creixement, serveixen perquè es recuperin els salaris, s'estabilitzi el finançament de les pensions o s'acabin les retallades i la precarietat en els serveis públics, perquè això no li importa a gairebé ningú, només als populistes de la opsición.

En el món feliç de Mariano Rajoy l'oposició seriosa i responsable només l'exerceix la seva mini jo Albert Rivera, que no vol que el president comparegui en un ple extraordinari perquè li sembla massa fàcil i on de veritat vol fotre és a la comissió d'investigació. Amb l'excepció del PNB, que també són gent seriosa i també volen parlar d'economia, encara que només de la seva, la resta de l'oposició es comporta com una banda de exagerats i histèrics. Igual que tota aquesta gent que no és seriosa ni normal, que no és de veritat ni té sentit comú, que no està als temes realment importants i només sap parlar de corrupció i criticar al govern. El món feliç de Mariano Rajoy el vaig descobrir el passat dilluns dia veient televisió espanyola en un bar de la periferia: 

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre el discurs de Marià a la nació després d'haver declarat a l'Audiència Nacional, cofoi d'haver aprobat la llei contra la violència de gènere, en un discurs sòlid, coherent, d'estadista. La cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se amb una ampolla de ginebra. Jo Ciutadà, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni m'hi vaig fixar que m'estava omplint de nou el got. Ja no em queixava i cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, m'ho havien arreglat tot, tenia la pensió assegurada i l'ànima blanca com la neu. Com no havia estat capaç d'adonar-se'n de tot el que havia fet Marià per mi, per tots en el seu interés general, dos casos més de corrupció i en les últimes edleccions obté la majoria absoluta, vuit milions d'Espanyols no es poden equivocar, ans al contrari, els altres, els altres s'han equivocat, els que han votat opcions no corruptes, radicals i perilloses per la salut del país. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom, rebutjava als separatistes que m'havien enganyat amb les seves falsetats acusant a un pobre Ministre de l'interior innocent, víctima de les seves intrigues i manipulacions, als podemitas que bufaven coloms mentre cobràven de Veneçuela. Als arribistes de C's i al guaperes dels sociates. Ah! si fins i tot a les 10 del matí el Comissari Marhuenda ja sabia que la declaració a l'Audiència aniria d'alló més bé, no pregunteu com ho sabia, ho sabia, perquè Marhuenda com Inda ho sap tot, tot i tot, llevat d'alguna cosa. 
Ara, tot habia acabat, tot estava al seu lloc, tot estaba bé. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un Guardia Civil darrere meu. La fi de la crisi tant de temps esperada m'entrava pel cervell, de sobte ho veia tot clar. Vaig aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. N'havia costat molts anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquella cara amable de barba confosa, en qui no confiava. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra em relliscaven per les galtes. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre mi mateix. Estimava al Gran Marià".

14 comentaris :

  1. "Una de les grans virtuts que ha tingut de sempre Mariano Rajoy ha estat l’art de jugar amb el fet que se’l presenti com un paio que afronta les dificultats sense moure ni un sol dit per tàctica, com un Don Tancredo de fireta, mentre aprofita aquesta caricaturització per tramar la seva agenda, bo i evitant el soroll de sabres. Hi ha qui, quan s’exercita escarnint Rajoy, somriu panxacontent dibuixant un polític que sembla no fotre ni brot: però, mentre tothom se’n burla a la cara dient-li immobilista, Rajoy ja fa anys que porta maquinant una de les recentralitzacions de poder més dures de la història d’Espanya (repasseu la reforma de l’Administració local, per exemple), la qual cosa, en el cas català, s’ha complementat amb un atac inaudit a la política lingüística i cultural del Govern i amb la judicialització del procés ja coneguda, ajudat per fiscals de confiança i ara per la Guàrdia Civil.

    Rajoy sembla no moure’s però no s'està quiet i –malgrat haver estat envoltat de corruptes– ha aconseguit que les pomes podrides de la dreta espanyola no afectin la seva subsistència a la Moncloa. Rajoy ha tingut lladregots ben a prop ensumant-li les barbes, però –de moment i a manca de novetat– qui ha pringat políticament per aquestes perles ha estat el món de l’aznarisme, amb Esperanza Aguirre al capdavant, no pas ell. A nivell de geopolítica europea, Rajoy també es permet ser escarnit per tot déu, però –mentre a Espanya l’alternativa passi per un govern de socialisme plurinosequè, flanquejat per un partit com Podemos, de vocació volgudament antieuropeista– tant Merkel com la majoria de països rebran la permanència de Rajoy com una font d’estabilitat: com tots els buròcrates i registradors, el president confia que l’statu quo el salvi per ell mateix." L’espanyolisme histèric, Bernat Dedéu

    http://www.elnacional.cat/ca/opinio/espanyolisme-histeric_178920_102.html

    ResponElimina
  2. Per aixó estimo al Gran Mariano, ell ho fa tot pel nostre bé. El que passa és que a Catalunya està plé de desagraïts independentistes histèrics i esbojarrats que encara no ho han entés. MARIANO és la solució a totes les coses, a tots els problemes, ell nomès procura pel nostre interés i pel general. Que sap Bernat Dedéu, ell si que és un histèric i referència de res. Algú coneix BernaT Dedéu, m'ho preguntaba fa molt de temps, i encara m'ho pregunto. Sembla ser que pertany o pertanyia a una estranya entelequia mig o totalment desapareguda: els IMPARABLES.

    https://blocfpr.blogspot.com.es/2009/04/algu-coneix-bernat-dedeu.html

    ResponElimina
  3. Conya a banda, producte de la desesperació d'haver de reconèixer els fets, tens tota la raó quan a Rajoy, nomès que em fot haber d'acceptar-ho.

    ResponElimina
  4. A mi també, noi, a mi també.

    ResponElimina
  5. En quan a Bernat Dedéu, el món està canviant, i les generacions es succeeixen les unes a les altres, i els opinadors d'ahir són substituits pels opinadors d'avui. En hi ha tot un munt que està configurant l'opinió independentista d'avui dia, i que no és bo ignorar. Jordi Graupera, Enric Vila i una colla més, gent jove que amb errors i encerts, està buscant el seu lloc en el sol. Ignorar-los és un greu error. Aquests "imparables", o com es diguin ara, formaven o formen part d'una mena de dreta independentista, irreverent i absolutament radical.

    Hi són per quedar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bernat Dedéu s'escolta massa quan parla, malament doncs. Quan a Jordi Graupera, és molt dispers i s'enrolla com una persiana. Ambdós tenen un problema bàsic, no han acabat d'entendre de que va tot plegat i confonen els seus desitjos amb la realitat, i sinó al temps.

      Elimina
    2. Saber de què va tot plegat significa que estàs morint, cosa que no desitjo a ningú. I confondre els desitjos amb la realiat és una cosa que fan tant els vius com els moribunds, una doble situació quantica, com el gat aquell del Schrodinger.

      Elimina
    3. El gat de Schrodinger ja no té sentit, informàticament puc tenir tres pantalles obertes del mateix bloc en tres situacions diferents. No entendre vol dir no entendre i que no ho arribarà a entendre en la seva dispersió, i quan a Bernat Dedéu es un filòsof amb ploma, amb ploma de paó reial, això el perd i inhabilita.

      Elimina
  6. Las crisis pasan con el tiempo y con el tiempo vuelven, el problema es paliar las consecuencias y sembrar para que la proxima que venga, que vendrá, nos afecte menos.

    En el resto de España, la verdad, es que no se habla de Cataluña y tampoco de Venezuela, por lo menos yo no lo detecto en la calle. Y yo, de Venezuela, en concreto, no se que opinar, no me gusta Maduro, pero tampoco yo veo que la llamada oposición democrática sea una panacea. Quizás es que cuando oigo a gente enarbolarse la democracia como bandera, ya empiezo a mirar de reojo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema Daniel es que esta crisis no pasa ni pasará, ha venido a quedarse en forma de precariedad laboral y nulos derechos de los trabajadores, ya nunca volverá a ser como antes, se acabó aquello de cada cada generación vivía mejor que la anterior. A no ser que haya un cambio de Gobierno, que luego a lo mejor algo mejora, pero mientras gobiernen estos, no hay salida.

      Elimina
    2. La precariedad ya existía, esos yeseros de los 3.000 euros /mes trabajaban 14 horas en condiciones lamentables y en dinero negro en gran parte y se de lo que hablo. La precariedad no se puede acabar en un país, porque si los sueldos suben y en el país de al lado hay miseria, se traerán emigrantes explotados para alimentar esos puestos de trabajo que nadie desea (¿no te suena esto?).
      Creo que la cosa va más por bajar jornada de trabajo y que trabaje más gente y que los países limítrofes sean alcanzados por el desarrollo, se necesita un cambio de cultura, un cambio en la generación de energía y sobre todo se necesita mirar más allá de las próximas elecciones.
      Pensar que un país se puede cambiar mientras los de al lado no cambian, es una entelequia. Y pensar que un país se puede mantener del turismo, es de retrasados, cuando el Mediterráneo se calme, el turismo caerá, pero Rajoy no estará.

      Se necesita tener mirada y voluntad larga y no veo a nadie con esa visión y esa actitud actualmente y me jode, que quieres que te diga.

      Elimina
    3. Los yeseros de 3000 euros existian y vivian bién, por lo menos aqui, y los de la construcción en general, antes de la crisis ganaban buena pasta, luego si es cierto que los inmigrantes ocupan puestos de trabajo, son los que no querían los de aqui, y que ahora reclaman. No busques mirada a largo plazo ni visión de futuro, aqui andamos en el vuelo gallináceo....

      Elimina
  7. Recuerdo que cuando el 2004/5/6, salió el Cheyenne de la Porche , que valía 80.000 de la época, y le llamaban el coche de los paletas (albañiles). Y ciertamente, conocía a un par de ellos que tenían ese modelo de coche.

    ResponElimina
  8. Ara estan la majoria en venda de segona ma o embargats

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes